Novedades en el web

El periodisme d'investigació

ANNA VALLI CASADO
2º BATX HUM
TREBALL RECERCA 2001-02
TUTORA: MONTSE LARI

"El periodista no es un simple cronista de los acontecimientos, es también un archivo de la historia que está ocurriendo, y es además un intérprete de los sucesos que le toca cubrir. Puede ser reportero de calle, corresponsal en el extranjero, editorialista, columnista, y más recientemente periodista investigador".
Petra M. Secanella

"La premsa és la forma més general que tenen els individus de comunicar la seva existència espiritual"

K. Marx

ÍNDEX

0.- INTRODUCCIÓ DEL TREBALL DE RECERCA

1.- INTRODUCCIÓ AL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
1.1 Definició del concepte
1.2 Inicis
1.3 Tècniques (metodologia)
1.4 Característiques del periodisme d'investigació
1.5 Àmbit del periodisme d'investigació

2.- LES FONTS D'INFORMACIÓ
2.1 Tipus
- Fonts documentals
- Fonts personals
2.2 Tècniques de desinformació
- La filtració
- El rumor

3.- EL CODI DEONTOLÒGIC (ètica periodística)

4.- ELS PERILLS EN LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA

5.- MARC LEGAL DEL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ

6.- ALTRES TIPUS DE PERIODISME
6.1 Contraposició periodisme d'investigació i periodisme d'actualitat
6.2 El periodisme de precisió

7.- ANÀLISI DE LES ENTREVISTES
7.1 Anàlisi del qüestionari via e-mail
7.2 Anàlisi de les entrevistes

8.- CONCLUSIONS DEL TREBALL DE RECERCA

BIBLIOGRAFIA

0.- INTRODUCCIÓ DEL TREBALL DE RECERCA

El següent treball de recerca tracta el tema del periodisme d'investigació. El motiu de la seva tria es deu a la pròpia aspiració d'estudiar ciències de la comunicació i l'interès personal en aquest tipus de periodisme, interès tant per la curiositat del saber què és, de què es tracta, etc. com per les ganes d'endinsar-me en el món de la comunicació i el periodisme.
La hipòtesi inicial i acotació al tema se centrava en un principi en els estils de periodisme d'investigació. Volia saber si hi havia un model marcat o fixat de com realitzar un reportatge d'investigació o si era propi de cada autor fins a quin punt ho era. Això ho pretenia veure amb l'anàlisi d'un reportatge (factor que no entrava gaire en l'abast personal). Però a mesura que avançava el treball, aquest s'ha anat centrant en el periodisme d'investigació en general.
La metodologia emprada en el treball consta de dues vessants: la part teòrica i la part d'anàlisi de les entrevistes (o si es vol dir "pràctica"). La primera part està formada per un ampli i bastant complert estudi general del tema, però no en forma d'un mer treball de compilació, sinó que la informació és fruit d'una comparació de diverses fonts i una posterior redacció amb la inclusió de diversos punts de vista, si n'hi ha, de cada apartat. Aquesta part tracta els punts següents: introducció al periodisme d'investigació (definició del concepte, inicis, tècniques, característiques i àmbit del periodisme d'investigació), les fonts d'informació (tipus, tècniques de desinformació), el codi deontològic o ètica periodística, els perills de la investigació periodística, el marc legal del periodisme d'invetigació i altres tipus de periodisme (contraposició periodisme d'investigació/periodisme d'actualitat i periodisme de precisió). La inclusió del punt "els grans casos del periodisme d'investigació espanyol" va ser desestimada per la complexitat i abast temporal que aquest suposava. No obstant, cal destacar la interessant lectura del llibre "Cazadores de noticias: así se descubrieron los grandes escándalos de la democracia".
El recull de la bibliografia ha estat basat en els principals llibres d'aquest àmbit, complementats amb pàgines web de gran interès i amb la informació obtinguda de les pròpies entrevistes. Aquest recull bibliogràfic pròpiament dit ha estat dut a terme a partir de visites periòdiques setmanals a la Biblioteca de la UPF (Facultat de Ciències Socials i Comunicació) de Ciutat Vella, i d'altres més eventuals a la Biblioteca Nacional de Catalunya de Ciutat Vella, la Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró o la Biblioteca de la Fundació la Caixa de Gràcia.
D'altra banda, la part d'anàlisi de les entrevistes es basa en dues formes d'entrevista: els qüestionaris breus (portats a terme mitjançant el correu electrònic) i l'entrevista en tota regla, més llarga, exhaustiva, personal i feta a personatges clau del món del periodisme d'investigació espanyol (o en alguns casos, català). El qüestionari va ser enviat a institucions i persones relacionades amb el tema com el programa "30minuts" (a partir del qual vaig conèixer en Carles Guàrdia, redactor del programa, ja que va contestar el qüestionari i posteriorment va concedir-me una entrevista), al diari "La Vanguàrdia" (amb què em vaig posar en contacte amb el seu col·laborador, el sr.L. Gomis, qui va contestar-me'l), amb la Universitat Europea (mitjançant la qual vaig obtenir resposta al qüetionari pel seu professor de periodisme d'investigació), a en Victor Puig (periodista especialitzat en reportatges sobre Internet), en Salvador Cardús (col·laborador de "la Vanguàrdia"), entre d'altres que no varen col·laborar tan amablement com els ja esmentats. Les entrevistes van ser dedicades als contactes amb una relació més directa amb el periodisme d'investigació i amb cert renom per enriquir el prestigi de les mateixes. Així doncs van ser fetes a: Darío Giménez (catedràtic de periodisme d'investigació de l'UAB, el qual va acceptar la meva demanda després d'anar a la mateixa facultat), Carles Guàrdia (redactor del programa "30 minuts", amb qui vaig contactar a través de la pàgina web del programa) i Pepe Rodríguez (prestigiós periodista investigador i escriptor, contactat per telèfon, facilitat per Darío Giménez). Després de les entrevistes hi ha un anàlisi d'aquestes amb la pretensió d'englobar i interpretar els resultats obtiguts amb les mateixes entrevistes i així ampliar la informació donada durant tot el treball.
L'annex inclou els codis ètics transcrits enterament així com les entrevistes i qüestionaris.

1.- INTRODUCCIÓ AL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ

1.1 Definició del concepte

És molt difícil donar una definició fixada o inqüestionable. Això es pot comprovar en veure que molts periodistes, al escriure un article, també proven de donar la seva pròpia definició tot esmentant anteriorment la dificultat que això suposa. Així que per explicar el concepte a continuació, una breu síntesi del què és aquest tipus de periodisme pels implicats en el tema, segons les teories que he llegit.

PEPE RODRÍGUEZ (llicenciat en Ciències de la Informació, exerceix com a periodista des de 1976 i està especialitzat en periodisme d'investigació. És autor de 10 llibres sobre el tema)
Els periodistes investigadors són professionals que no posseeixen unes tècniques misterioses que els fan capaços d'arribar fins els arxius més secrets, els llocs més inaccessibles i vigilats, a un gran conjunt de fonts d'informació... El periodisme d'investigació és un món en el qual el periodista s'ha de mullar, implicar-se i que requereix molta dedicació.

LEONARDA REYES (reportera mexicana)
Un reportatge investigatiu es basa en el temps, en el plantejament i en l'aprofundiment en el tema. Cal que impacti, que mogui l'opinió pública i que demostri alguna cosa, si no, la investigació no tindrà èxit.

DAVID RANDALL (periodista britànic, subdirector del "Observer" de Londres)
Es diferencia de la resta de periodisme pel fet que la investigació que es dóna és molt minuciosa, de manera que no és una investigació rutinària. D'altra banda, els fets a investigar són sobre actes irregulars dels quals no es disposa de proves i a més, hi ha algú al darrera que prova d'ocultar l'informació.

ANTONIO HERRERA PALACIOS (periodista i docent de la Universitat Tecnològica de El Salvador)
La investigació forma part de qualsevol treball periodístic. Tot i així, si ens cenyim al concepte, és el tipus de periodisme que va més enllà del fet noticiable que està condicionat per "l'horari de tancament"(en periodisme, hora en què es finalitza l'inclusió d'articles en la publicació).

JUAN JORGE FAUNDES MERINO (director de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Santiago de Chile)
Cal separar el periodisme d'investigació amb el periodisme d'actualitat, donat que la seva intenció és "investigar per revelar allò ocult que persones, grups, institucions, l'Estat o forces en general, intenten impedir que es conegui".

Dr. PETTIGIANI (jutge)
Tota investigació necessita un temps per verificar i comprovar. Aquest factor és el que fa que el periodisme d'investigació tingui més elaboració que la notícia diària, més espontània.

HORACIO VERBISKY (periodista argentí)
"És difondre allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda".

PETRA M. SECANELLA (professora de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universidad Complutense de Madrid)
El principi del periodisme d'investigació és l'obligació per part dels professionals de descubrir allò ocult per poders públics i que els ciutadans tenen dret a saber.

GUILLERMO CORTÉS DOMÍNGUEZ (director de la revista "Medios y mensajes" de Managua)
No s'ha de confondre amb una especialització periodística que tracta temàtica exclusivament delictiva, sinó que és tot aquell periodisme que requereix un treball d'investigació, d'esforç i de recerca.

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ (escriptor colombià)
Nega el periodisme d'investigació, ja que alega que el periodisme en sí ja és una investigació, necessària per descobrir la veritat. El periodisme no és un conjunt de dades, sinó una disciplina complementada per altres elements com la sociologia, el dret, la criminologia...

JOSÉ Mª CAMINOS (professor titular d'Estructura de la Informació Periodística a la Universitat del País Basc)
Hi ha dues maneres de veure el periodisme d'investigació: com a especialització periodística o com a periodisme perfectament contrastat i realitzat més a fons.

GUSTAVO GORRITI (periodista peruà i director associat del diari "La prensa", de Panamà)
Tot periodisme suposa investigar, però cal deixar allò oficial, dubtar, anar més enllà, prendre la informació de manera escèptica per arribar a la realitat.

GERARDO REYES (periodista colombià)
La diferència amb un reporter diari (que fa notícies d'actualitat cada dia), és que l'investigador treballa sobre fets que no han de ser necessàriament d'actualitat i que a més són, normalment, encoberts per algú.

ROBERTO POMBO (periodista colombià)
Una qualitat important del periodisme d'investigació és que descobreix la corrupció que segurament la justícia no destaparia, ja sigui per conveniència com per falta de medis.

ALTRES
És el periodisme producte de l'iniciativa personal, que tracta temes importants i que algunes persones o institucions volen mantenir en secret.

En conclusió, el periodisme d'investigació es basa en investigar a consciència i de forma estrictament verificada uns fets irregulars ocultats per algú, de manera que arribin a l'opinió pública (cosa que no succeïria sense la investigació donats els interessos dels encobridors del tema).

1.2 Inicis

Si volguéssim posar una data com a "inici del periodisme d'investigació" a nivell internacional, aquesta podria ser el 17 de Juny del 1972, amb el cas "Watergate" investigat per dos periodistes del "Washington Post", C. Bernstein i B. Woodward. Òbviament no era el primer treball d'investigació que es duia a terme ja que el naixement d'aquest nou gènere es produí entre el 1955 i el 1973, en conseqüència a la Guerra del Vietnam, que va fer que els periodistes es posessin contra el govern i comencessin a analitzar críticament l'actuació dels polítics. Però és una cas amb gran rellevància, ja que va acabar forçant la dimissió del president nord-americà Richard Nixon.
Els primers periodistes investigadors americans foren anomenats "Muckrackers" (recol·lectors de femta. S'anomenaven així els periodistes revel·ladors d'escàndols sensacionalistes, com la premsa rosa o la mercantil). D'entre aquests, es destacaria Edward Bock i Mark Sullivan, que varen investigar medicaments que contenien narcòtics i que es venien sense recepta mèdica. Actualment, els periodistes d'investigació d'EE.UU. s'han agrupat en associacions amb la finalitat de comentar aquest tipus de periodisme i posar en comú les seves experiències professionals. La més coneguda s'anomena IRE (investigative reporters and editors), és a Columbia i agrupa més de 3500 periodistes investigadors en actiu.
Des dels anys '80, el periodisme d'investigació ha experimentat un gran desenvolupament a Sud-Amèrica, on règims polítics repressius han deixat aquest tipus de reportatges a publicacions marginals o subterrànies. A El Salvador, però, ha esdevingut una professió més segura des que va finalitzar la guerra civil al 1992. Aquest conflicte de 12 anys havia acabat amb la vida de 24 periodistes, en canvi en aquests últims anys, els atacs violents vers la premsa han estat escassos.
El periodisme d'investigació arribà a Europa després de la II Guerra Mundial. A Espanya després del període del règim franquista, concretament, la data que en marca l'inici seria el Desembre de 1983, quan "El País" publicà un treball d'investigació: la mort de Carrero Blanco (el que seria successor de Franco). Als '80, els mitjans de comunicació més poderosos varen fer els seus propis equips d'investigació amb l'objectiu de denunciar els assumptes de corrupció de tipus constitucional. Durant aquests anys, els periodistes s'unien més per la intuició o l'estímul d'aconseguir un nou "Watergate", que no pas per les regles, tècniques i metodologia d'investigació. Encara que des del 1978 s'han publicat més de 2000 treballs d'investigació periodística, no està consolidat al nostre país perquè es començà a practicar tard, i donada la lentitud de les tècniques, el seu cost i la falta de resultats immediats. Segons Montserrat Quesada (catedràtica de Periodisme Especialitzat de la U.P.F. de Barcelona), el periodisme d'investigació que es ve practicant a Espanya des de la transició política a finals dels anys '70, ha passat per 3 fases clarament diferenciades:
Al principi, els periodistes més agosarats (com Pepe Rodríguez) probaven de plasmar a la premsa, l'afany investigador dels periodistes nord-americans. Les seves investigacions tenien com a finalitat destapar corrupcions i fraus, i publicaven exclusivament en situacions de certesa absoluta. No dubtaven a arriscar la seva feina, la seva seguretat o fins i tot la seva integritat física, per desvetllar allò que havien descobert. Però aquest tipus de periodisme sortia car als mitjans de comunicació i es va acabar juntament amb aquests primers equips d'investigadors.
Com a segona fase hi hauria la substitució dels primers per una política anomenada "democratització de l'investigació periodística". L'objectiu era que aquests periodistes es deslliguessin de qualsevol altre obligació o afer quan tinguessin un tema important a investigar, però a la pràctica no va ser així. A més, la mentalitat conservadora de l'època dels '80, va fer que es restringissin les publicacions perquè no desvetllessin res que pogués afectar el país ni a aquelles persones de més renom.
En els últíms 2 o 3 anys s'han creat equips de periodistes d'investigació en els mitjans de major difusió. Actualment, s'investiga qualsevol indici de corrupció en qualsevol estament públic i la seva publicació a manera de denúncia pot fer que es duguin a terme dimissions de càrrecs implicats. Però cal aclarir que aquestes investigacions han de tenir fets que demostrin les seves presumpcions.
En l'actualitat hi ha un fenomen que podríem qualificar com a "homogeneització", que seria la conseqüència de què els mitjans siguin, avui en dia, més empreses (en el sentit dels interessos pels quals es mouen), que no pas comunicadors d'informació. I aquí entraria el periodisme d'investigació, que encara guarda els orígens d'aquesta gran professió i que sobreviu a aquesta massa homogènia d'interessos político-econòmics i falta d'ambició a l'hora de descobrir la veritat.

1.3 Tècniques (metodologia)

Una investigació parteix d'una pista, una intuïció, un indici, una irregularitat. Amb això, es formula una hipòtesi amb la qual hi ha una mena d'aproximació al nucli del problema. Una vegada definida la hipòtesi cal comprovar si aquesta és vàlida o no. El bon periodista investigador no ha de ser partidista, s'ha de dirigir a la veritat sense alterar fets que contradiguin els seus prejudicis o interessos, encara que tot això li tiri per terra la seva hipòtesi o el seu treballl i dedicació.
Hi ha l'anomenat "síndrome de Estocolmo" del periodista que es refereix a la influència d'una font en el periodista, pel fet que aquest s'identifica massa amb la font i acaba estant en inferioritat, ja que si diu alguna cosa la perjudica i aquesta es pot venjar amb el silenci. Aquí rau una de les raons per les quals és necessari treballar amb diverses fonts d'informació.
Moltes de les tècniques del periodisme d'investigació fan referència a l'arxiu i organització de la informació obtinguda. Conseguir i arxivar tots els documents pertinents és molt important, mai se sap quan resultaran útils les notes, els informes o qualsevol altre material acumulat.
Transcriure totes les entrevistes i arxivar-les també és important, sobretot si el procés d'investigació és llarg i hi col·laboren diversos reporters. S'haurien d'intercanviar notes sobre les entrevistes per comprovar si s'ha passat per alt alguna dada important. L'arxiu de les entrevistes agilitza i simplifica la seva consulta.
També és interessant tornar a entrevistar les "antigues fonts". Pot ser que recordin detalls que varen oblidar (conscient o inconscientment) revelar en el seu moment, que hagin rebut nova informació o aclareixin informació que l'investigador hagi aconseguit posteriorment. És bo, per això, mantenir un contacte regular amb les fonts: "El mero hecho de que una fuente no se ponga al teléfono o no devuelva una llamada ya es, en muchos casos, un indicio revelador" (Bernstein i Woodward, periodistes del cas Watergate).
Es positiu tenir un cert tracte amb les fonts millor informades, ja que és normal que les fonts tinguin els seus dubtes dels buròcrates envers la premsa i també els preocupi que es publiquin informacions basades exclusivament en el què elles mateixes saben, sense que es ratifiqui a través d'altres fonts. La qüestió és que si una font ben informada estableix certes regles, cal tenir-les en compte. No significa que s'hagi de donar crèdit a tot allò que diu, però l'acord definitiu al qual s'arribi ha de ser respectat.
Una altra de les tècniques és la del retard deliberat en les entrevistes. La finalitat d'aquesta tècnica és la de no despertar sospites i per parlar tenint ja una quantitat considerable de dades.
La col·laboració dels directius també és un factor que condiciona la metodologia del periodista. La direcció d'un diari ha d'estar preparada per si un projecte en el qual s'inverteix molt de temps, acaba en res. Publicar alguna cosa per l'únic motiu que se li hagi dedicat molt de temps no és aconsellable. Els directius i reporters, des d'un principi, hauran d'adoptar en la investigació la decisió d'anar-la publicant per entregues a mesura que es realitza o, pel contrari, reservar el que es descobreixi per donar un "gran cop d'efecte" al final del procés. No s'ha d'oblidar que publicar conclusions provisionals pot incitar a les fonts a proporcionar més informació o fins i tot dades de gran importància. Sigui quina sigui la tècnica emprada per a publicar una investigació sempre hi haurà d'haver un directiu que vigili d'aprop el seu desenvolupament.
Actuar clandestinament és un procediment que només han de plantejar-se els periodistes investigadors molt experimentats i amb el recolzament d'algun directiu del diari o mitjà de comunicació. És un mètode que necessita molt de temps (la informació haurà de valdre realment la pena) i amb el qual es pot malmetre tota la investigació i veure's en una situació molt compromesa si s'arriba a ser descobert. De vegades es pot arriscar fins i tot la pròpia integritat física (punt 4: Els perills de la investigació periodística).
Totes aquestes tècniques s'han anat elaborant a través de l'experiència dels investigadors i són la millor garantia per a la credibilitat de la investigació ja que el seu objectiu és no cometre errors i no deixar forats en la investigació. Perquè les institucions o persones denunciades podran negar, desmentir o acudir als tribunals, però el que cal evitar és que demostrin que el periodista menteix.
Hi ha un conjunt de tècniques anomenat "periodisme de precisió", del qual se'n parla al punt 6.2.

1.4 Característiques del periodisme d'investigació

El periodisme d'investigació té certs trets que el defineixen com a tal. Algunes d'aquestes característiques són:

- Es pressuposa la descoberta d'una veritat oculta.
- És un tipus de periodisme que no es recolza en les fonts d'informació oficials, és més, desconfia d'elles. El periodista investigador ha d'anar més enllà de la versió oficial, ha de fer una avaluació crítica de la informació obtinguda.
- S'investiga més enllà de la simple aparença dels fets.
- S'utilitzen procediments al llarg de la investigació propis d'altres ciències socials, mètodes tècnics especialitzats... D'aquí se'n deriva el "periodisme de precisió" (punt 6.2).
- Les dades han d'estar molt comprovades i contrastades. El periodisme d'investigació es caracteritza pel seu rigor en la verificació de dades a través de la diversitat de fonts d'informació. Per tant el periodista es regeix per la precisió i l'exactitud, perquè el seu treball gaudeixi de credibilitat.
- L'error no és acceptat. La informació s'ha de poder comprovar sempre. La rectificació desacredita el periodista investigador i al mitjà que publica les seves informacions. Un periodista d'aquesta mena no pot equivocar-se, d'aquí se'n deriva la característica anterior de rigor en la verificació de dades.
- No es publica mai només pel fet de tenir dades en exclusiva. Gairebé totes les informacions que es reben són primícies, però poden ser utilitzades com a pistes per a completar la investigació, que és l'objectiu primer.

En conseqüència, el periodista investigador:

- Ha de tenir qualitats: d'observació (perquè moltes vegades hi ha molta informació no verbal imprescindible i crucial), capacitat retentiva i de memòria visual o imatges instantànies (per recordar la informació, encara que és bo assegurar-la mitjançant gravacions, per exemple), capacitat de planificació i previsió (ja que es treballa amb una gran quantitat de dades, contactes... i facilitarà molt la feina), que tingui curiositat (cal que estigui pendent de qualsevol esdeveniment que es produeixi, això l'ajudarà a observar l'existència d'indicis d'irregularitats) i capacitat d'improvització (per saber com actuar en totes les situacions possibles. Les investigacions sempre presenten imprevistos i cal saber reaccionar adequadament).
- Dedica el seu esforç a buscar fonts, conegudes o no, i que normalment han de romandre en l'anonimat.
- Se li requereix tenir constància i paciència en la feina, per poder descobrir allò ocult, donat que pot ser un treball molt llarg.
- Les seves fonts no juguen un habitual paper informador, és a dir, són persones que tenen informació del tema que s'investiga i estan disposades a col·laborar en un moment donat.
- Es caracteritza per l' amor pel seu treball, ja que l'ha de realitzar les 24 hores del dia, i el deslliga de la seva pròpia vida privada, és molt absorbent. D'altra banda també comporta certs perills pel periodista que cal acceptar (sobretot "enemics").
- Posseeix una gran independència de les fonts d'informació i les pròpies institucions (ja s'ha esmentat que el punt de partida és el rebuig de les informacions oficials). No mostra interès per les rodes de premsa ni els comunicats oficials.
- Cal que mostri un cert escepticisme per no deixar-se portar per les persones investigades. El periodista ha de ser conscient que el seu treball perjudicarà a les persones objectes de la seva investigació i per tant és lògic que intentin posar-li traves.
- Ha de caracteritzar-se, també, per la seva neutralitat. Cal que sigui capaç de deixar de banda els seus prejudicis i que pugui investigar qualsevol tema, encara que li desagradi.

El periodista investigador també compleix certs papers socials:

- Cronista, donat que manté informats els lectors sobre el que succeeix en l'entorn immediat i a la resta del món, perquè així puguin organitzar les seves vides segons aquestes informacions.
- Crític, perquè orienta les idees del públic, en selecciona unes i no d'altres.
- Innovador, ja que explora alternatives per fer coses noves, suggereix reformes...
- Líder social, al conformar l'opinió de la societat, interpretant els esdeveniments. Hi ha un estudi del Dr. Fillembaum sobre la memòria, que es tractava de dir frases amb alguna cosa sense sentit a unes persones que les havien de repetir posteriorment. L'estudi demostra que les persones tendim a "normalitzar" els enunciats. Per exemple, si se'ls deia "es va vestir i es va dutxar", deien "es va dutxar i es va vestir" o "es va desvestir i es va dutxar". I amb els periodistes passa el mateix, són propensos a alterar informacions (inconscientment en la majoria de casos) ja que no deixen de fer una interpretació dels fets amb cert subjectivisme (que en principi tractarien de minimitzar).

El periodista investigador és un professional informat, perceptiu, precís, curós, llest i amb gran amplitud de coneixements generals. Cal que sigui capaç de seguir la pista de tots els individus importants, empreses i els organismes vinculats a la recerca. Gairebé sempre, en un cas de corrupció, hi ha algú que dóna un pas en fals.
El free lancer és un model de periodista investigador que treballa els temes pel seu compte i després ven les seves investigacions o textos a diverses publicacions amb les quals no té altre vincle laboral que el comercial.
Una de les "proves de foc" del periodisme d'investigació és la investigació dels mitjans de comunicació, vistos com a institucions que acumulen grans quantitats de diners, poder i influència. Es diu que "no hi ha periodisme si no hi ha crítica i auto-crítica dels mitjans".
És útil, per fer una investigació periodística, conèixer la legislació sobre l'accés públic a la informació, així com les fonts de referència estandaridzades: existeix una quantitat d'informació disponible molt més gran del que el periodista comú suposa.

1.5 Àmbit del periodisme d'investigació

Els textos d'investigació es publiquen en qualsevol secció d'un diari, ja que el periodisme d'investigació engloba totes les àrees de la informació: política, econòmica, social, cultural, esportiva... Per tant, una investigació variarà i serà condicionada segons el tema que toqui.
Els articles d'investigació són diferents de la resta d'articles de la secció en què s'inclouen perquè estan treballats amb fonts pròpies i per la seva importància es col·loquen en llocs privilegiats de la secció, fins i tot a la portada. Els mitjans de comunicació els dediquen una atenció especial, ja que són molt seriosos, estan molt contrastats i tenen un interès afegit: el fet que la investigació parteix d'una veritat oculta.
El fet que les investigacions de corrupció política i gestió pública siguin les que més atrauen als periodistes investigadors, ha fet que es tregui la falsa conclusió que el periodisme d'investigació només pot incloure aquests temes. Una conclusió falsa, ja que s'estén a àmbits tant públics com privats, des de política i economia fins a cultura, esports, espectacles..., el seu camp temàtic és il·limitat. El cas és que el periodisme d'investigació trenca amb la tendència de quedar-se amb la informació oficial, té una important funció social ja que ha d'explicar qualsevol tipus de problemes que hi ha a la societat.
Aquesta diversitat temàtica de l'àmbit del periodisme d'investigació és important per a la seva evolució. El periodista ha de mantenir una postura crítica envers tot. Segons un estudi de M. Quesada, els temes més investigats pels periodistes espanyols de la primera meitat dels '80 són divisibles en tres grups:

- Investigacions històriques: tracten temes passats que no tenen influència directa actual. Són basats en treballs de compilació de documentació historiogràfica.
- Investigacions sobre temes actuals: són sobre fets recents. Es poden classificar en infinits blocs: administració de justícia, contraband, àmbit eclesiàstic, ecologisme, àmbit econòmic, exèrcit, espionatge, art, àmbit judicial, institucional, màfia, àmbit social, sectes... Sobre treballs investigatius espanyols realitzats en l'àmbit del terrorisme es pot destacar el del cas GAL dut a terme per investigadors com Hitier, Domínguez o Planchuelo.
- Investigacions sobre temes històrics amb repercussions actuals: tracten fets passats, la coneixença dels quals tindrà una influència actual.

Tot i que pugui semblar que el periodisme d'investigació només es fa sobre temes qualificats com a "boom" o "estrella", no és així, ja que les investigacions relacionades amb la vida quotidiana també presenten interès pels periodistes investigadors.
2.- LES FONTS D'INFORMACIÓ

Sense les fonts, el periodisme d'investigació no seria possible. Són necessàries durant tota la investigació: per familiaritzar-se amb el tema al principi (sobretot fonts documentals), per obtenir ratificacions de les hipòtesis, per descubrir els punts clau de la investigació..., són la base d'aquesta professió, per tant són imprescindibles.
Segons el DRAE (Diccionario de la Real Academia Española), una font d'informació és un document, obra o materials que serveixen d'informació o d'inspiració a un autor. En periodisme, les fonts es defineixen separadament segons si són fonts personals o fonts documentals. Així doncs, uns font documental és un suport d'informació que pot consultar pel periodista (arxius, premsa, registres, llibres...), és a dir, una font escrita. En canvi, una font personal són les persones (o grups de persones) que proporcionen informació al periodista de forma activa i voluntària (d'això en parlarem en el següent punt).

2.1 Tipus

Podem considerar dos grans blocs: les fonts documentals o escrites i les fonts personals.

- Les fonts documentals

En primer lloc cal destacar que generalment són fonts de domini públic, per tant la quantitat d'informació serà considerable i si no ho fos, estaríem davant un tema poc estudiat per la qual cosa ens hauríem d'adreçar a documents més especialitzats, d'experts en el tema. D'altra banda cal dir que existeix una disposició d'informació molt més gran del que es pot suposar, per això cal saber què té al seu abast el periodista (llistats de publicacions oficials, informes legislatius, llistes d'organismes públics, registres mercantils...), encara que també es possible que li sigui restringida per un particular interès de mantenir alguna informació oculta i per això és important el coneixement dels drets que té a accedir o no a certs documents.
Les fonts escrites solen ser més disponibles i creïbles, i es poden consultar repetidament. Cal esmentar que els arxius físics són més il·lustratius que els electrònics i acostumen a tenir més fiabilitat. Però avui en dia, la xarxa ens obre les portes a un immens món d'informació, en el qual és important saber com buscar, com trobar, saber escollir. Internet i la tecnologia informàtica han produït el què s'anomena "revolució del periodisme assistit per ordinador". Del que es tracta bàsicament és d'obtenir i analitzar de manera sistemàtica bases de dades de documents públics per afavorir una àmplia cobertura periodística. Tot això també porta discrepàncies quant a la manipulació informàtica, però seria una forma de pensar una mica conservadora, pel fet que la manipulació és comparable proporcionalment a la d'altres documents tangibles si tenim en compte l'increment de l'abast que tindria el mitjà informàtic.
Els diaris oficials (fonts hemerogràfiques) publiquen el text de les lleis, els decrets i els diversos actes administratius, per tant serien un bon exemple d'una important font documental. L'adquisició de tot el conjunt de fonts documentals d'un tema seria una de les primeres fases d'una bona investigació periodística.

- Les fonts personals
Per treure el màxim profit de les fonts personals, donat que formen part de la part més investigativa de l'adquisició d'informació, cal analitzar-les i classificar-les abans de ser utilitzades. Per tant distingirem entre diferents variacions de classificació de fonts personals. La primera es basa en dividir-les segons la temporalitat, per tant tindríem:
*Fonts asidues o estables: durant un temps continuat proporcionen informació al periodista
*Fonts ocasionals o provisionals: el periodista s'hi dirigeix per un fet puntual
En següent lloc es podrien dividir segons la implicació:
*Fonts implicades: tenen a veure amb el fet a investigar, hi estan lligades (afectats, testimonis...)
*Fonts alienes: no tenen lligams amb el fet investigat però aporten dades interessants per a dur a terme la investigació
Segons l'activitat de la font o la ètica en relació periodista-font:
*Font voluntària o activa: col·labora de manera activa, voluntàriament i desitja transmetre una informació
*Font involuntària o passiva: col·labora per la pressió rebuda pel periodista. Es podrien subdividir segons si oposen resistència i obstacles (fonts passives resistents) o no (fonts passives obertes)
Segons la posició des de la qual actua la font o estructura de comunicació:
*Font pública: accessible per gairebé tots els periodistes, la font ocupa un càrrec públic
*Font privada: accessible per un nombre limitat de periodistes, la font informa "en nom propi"
*Font confidencial: accessible per un o molt pocs periodistes, la font no permet que sigui citada
*Font experta o tècnica: la font dóna informació especialitzada, objectiva i qualificada (donen molt de valor a la investigació)
Segons la posició que pren la font:
*Font favorable: està d'acord amb el que s'investiga
*Font desfavorable o adversa: contrària al plantejament del periodista
*Font neutral: no es compromet, és imparcial
Segons la disponibilitat:
*Font amb atribució directa o assequibles: el periodista té l'autorització de la font per identificar-la, per nombrar-la
*Font amb atribució reservada o insondables (inassequibles): la font prefereix romandre en l'anonimat
*Font off the record (confidents): el periodista rep una informació confidencial no publicable, exclusiva per a ell
Segons la seva validesa:
*Font imprescindible: validesa total, aporten informació documentada
*Font qualificada: validesa demostrada, informació objectiva
*Font motivada: validesa parcial, afectats de forma indirecta, informació subjectiva
*Font en quarentena: validesa que cal contrastar, afectats directes no documentats
Cal tractar amb les fonts personals en el moment i lloc oportú, així com racionar la informació que l'investigador dóna (què investiga, fins...) perquè no surgeixin problemes. És important verificar la credibilitat de la informació, de la font en si. Per fer-ho els periodistes es basen en el sentit comú, l'experiència i l'observació, i també en un abundant coneixement previ del tema i un treball de contrastació considerable. Es poden mesurar les intencions i sinceritat de la font investigant-la o bé preguntant-li coses que ja sap el periodista. Però cal saber que cada font dóna resposta a un tipus determinat de preguntes i cal tenir un qüestionari ben preparat a la mida de la font. Els prejudicis, una sobredosi de confiança i la falta de curiositat no són bons aliats a l'hora de treballar amb les fonts personals. Cal tenir esperit crític però sense agressivitat o prepotència. És bo guanyar-se la confiança de la font, però tampoc caure en implicacions ni compromisos personals per part del periodista. Cal defugir (o saber censurar) als anomenats "fantasmes" (que exageren o inventen dades per captar l'atenció) o els "paranoides" (aparentment normals però amb patologies mentals). La persistència, el respecte i la professionalitat són altres factors destacables en el procés.

2.2 Tècniques de desinformació

La "intoxicació" de la informació que obtenen els periodistes ve donada per interessos de les fonts o per falta de ratificació de dades. Les més freqüents són la filtració i el rumor. Les tècniques de desinformació porten a: la contraveritat (explicar el contrari del que ha succeït), la barreja d'allò fals amb allò vertader, la deformació de la realitat, la modificació del context, l'alleujament d'un escàndol desviant l'atenció, generalitzacions, imparcialitats...

- La filtració
En el subministrament de la informació a partir de les fonts, el periodista ha de saber que obtindrà dades que directa o indirectament beneficien a la mateixa font. Però no totes les fonts d'informació tenen el mateix grau d'interès. Algunes vegades l'interès pot ser molt relatiu, mentre que d'altres l'interès particular és l'únic que mou a actuar a la font. I una font desconeguda o secreta pel mitjà de comunicació, pot usar l'anonimat per facilitar informació al periodista per iniciativa pròpia, informació que la mateixa font hauria de mantenir en secret però que desvetlla en benefici propi. Això seria una filtració. Un altre exemple seria si un mitjà o un periodista reben documents de forma anònima. No s'ha de confondre, però, amb una font amb atribució reservada, la qual no té perquè beneficiar-se del seu acte ni té perquè ser activa, en contraposició a la filtració.

- El rumor
En un principi, no és admisible publicar res sustentat per rumors. Però en el periodisme d'investigació el rumor adquireix una rellevància especial perquè pot ser el punt de partida per a l'inici d'una investigació. Òbviament només es pot veure com a pista inicial, ja que hi ha algú amb una intencionalitat de beneficiar-se'n al darrera. Això de la intencionalitat és important, perquè si no es dóna no podem parlar de desinformació, perquè es tractaria només d'un error, encara que l'efecte sigui el mateix.
Per aquestes tècniques de desinformació la verificació de dades pren una rellevància tan gran en el periodisme d'investigació, perquè el pretigi dels mitjans, els mateixos periodistes i "la veritat" en depenen.

3.- EL CODI DEONTOLÒGIC (ètica periodística)

La quantitat d'informació que està a disposició d'un gran nombre de persones és cada dia més gran gràcies al suport i el treball dels mitjans de comunicació. Tot això no hagués estat possible sense les noves tecnologies. Però per sobre de la tecnologia, ha estat imprescindible la disponibilitat de la llibertat necessària perquè les informacions poguessin difondre's sense traves, perquè les opinions i idees també es poguessin expressar sense por.
Però la llibertat d'acció dels periodistes i dels mitjans representa encara una fita difícil d'aconseguir en la seva totalitat. No obstant, el predomini necessari del discurs de la llibertat dels mitjans de comunicació no ha de fer que es passi per alt un altre fet essencial: els mitjans acaben convertint-se ells mateixos en un poder. Aquest poder o influència, la selecció de la informació que arriba a la societat, modifica la concepció de la realitat i els sistemes de valors de les persones, i influeixen en les seves conductes. I de la mateixa manera que creix aquest poder hi ha la necessitat d'establir uns criteris per un ús responsable de la informació.
L'ètica i la deontologia tenen com a objectiu reflexionar sobre la dimensió moral d'una determinada activitat social, en aquest cas el periodisme, precisant les seves obligacions i els seus valors. Però al ser una reflexió, no tenen efectivitat pràctica, sinó més aviat un compromís personal per part dels professionals. Encara que, això sí, es reconeixen públicament aquests continguts en codis, llibres d'estil, codis interns... que fan reconèixer als mitjans que la seva activitat comporta certes obligacions i responsabilitats que han de respectar.
De totes formes, una investigació no deixa de ser promoguda per algún mitjà que dóna suport al periodista. És per això que es potencien les investigacions com el tràfic de drogues, la corrupció dels buròcrates, la delinqüència de carrer, el tràfic d'armes, és a dir, una temàtica que no posa en qüestió la cultura hegemònica de la societat. En canvi, es deixa de banda investigar sobre fets que qüestionin les creences o símbols del "primer món" com la repartició de la riquesa, els fonaments del sistema i l'ordre... En definitiva, el periodisme també sel·lecciona en benefici propi el seu abast informatiu. El control d'uns pocs arriba a tots els àmbits.
De forma definitòria, direm que la deontologia és el tractat dels deures determinats per l'ètica, que fixa les obligacions dels periodistes en relació amb la bondat o maldat de les accions lliurement executades. Però perquè es pugui demanar responsabilitat per les accions professionals són necessàries dues coses: la independència i la llibertat. El professional ha d'ésser independent en el moment de prendre les decisions i ha d'ésser lliure a l'executar-les.
En principi, el periodista hauria d'actuar amb honradesa i reflectir amb precisió els esdeveniments. Això és el que s'ensenya professionalment. Si ho fan o no, ja depèn de cadascú. Els "errors" es donen perquè la seva feina consisteix en interpretar les paraules d'altres persones. Això ens torna a remetre a l'estudi del Dr. Fillembaum sobre la memòria, tractat al punt 1.4 Característiques del periodisme d'investigació.
Un dels drets destacables en el periodisme és el secret professional. Aquest és el dret que tenen els periodistes a no revelar les fonts de la seva informació i de mantenir en secret les notes personals, gravacions o altres materials informatius que hagin fet servir. Jurídicament no existeix definició legal sobre aquest concepte. Aquest dret també hauria de protegir la informació no desvetllada pel periodista, que facilitaria la identificació de la font.
El dret dels periodistes a estar presents en les vistes públiques dels judicis és un tema a debatre. En un principi, cal reconèixer als periodistes un dret preferent sobre la resta de ciutadans que hi vuiguin assistir, encara que se'ls pot exigir que sol·licitin prèviament una acreditació. Així i tot, l'anomenat secret de sumari s'empara, és a dir, revelar informació sobre un cas judicial encara obert és un delicte.
El dret a la no divulgació de les fonts d'informació és molt important dins la llibertat de premsa, per tant és un dret que ha d'ésser garantit per qualsevol estat democràtic. Però obstaculitzar el treball d'investigació al·legant la necessària privacitat de les fonts és atemptar contra el propi periodisme d'investigació i la seva llibertat d'expressió. A més, la Ley de Enjuiciamiento Criminal (article 259) diu que "el que presenciare la perpetración de cualquier delito público está obligado a ponerlo inmediatamente en conocimiento de Juez de instrucción o funcionario fiscal más próximo al sitio en que se hallare". Així i tot, el més comú en el periodisme d'investigació quant a l'acusació d'encobriment és pel fet de no complir la llei en la part de "inmediatamente", donat que generalment esperen a obtenir informació per cubrir-se les espatlles abans de denunciar els fets.
La majoria de debats ètics en el periodisme d'investigació es concentren en la metodologia. Qüestions com: és vàlid qualsevol mètode per revelar una malifeta?, és lícit l'engany quan l'objectiu del periodista és informar sobre la veritat?, poden utilitzar càmeres ocultes, falses identificacions... per a obtenir accés a la informació? De fet, és el públic qui menys disposat està a acceptar qualsevol mètode per arribar a la informació. Això es veu en moments en què la credibilitat de la premsa baixa.
La corrupció és també una altra qüestió ètica important en el periodisme d'investigació. Aquesta promou que el periodista accepti suborns, reprimeixi informació fins que se li paga per ella, o fins i tot el mal que es pot causar a la persona investigada. Però el que sobretot es té en compte és de no sobrepassar el límit no gaire definit entre el dret a la intimitat i el dret del públic a la informació. Es diu també que el dret a la intimitat d'una figura pública s'interpreta de forma diferent al d'un ciutadà comú, cosa que per alguns és qüestionable.
Alguns d'aquests codis ètics que poden afectar més a l'àmbit espanyol són:

- "Principios internacionales de ética profesional del periodismo de la UNESCO", signats el 21·11·1983 a París
- "Declaración de principios sobre la conducta de los periodistas de la Federación Internacional de Periodistas
- "Resolucions 1003 sobre ética del periodisme del Consell d'Europa", signades el 1·07·1993
- "Código deontológico de la profesión periodística de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España", signat el 27·11·1993 a Sevilla
- "Codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya", signat el 22·10·1992 a Barcelona. En aquest codi ètic es destaca el paper fonamental de la llibertat d'expressió, el dret de la informació i d'una opinió pública plural i independent. Es requereix una premsa "lliure , plural, crítica i oberta a la societat, lliure tant en restriccions i coaccions de tota forma de poder, com de la possible degradació de l'ètica". Menciona la possiblitat de crear un organisme independent que vetlli pel compliment del codi i que previngui dels intents de limitació de la llibertat d'expressió.

En definitiva cal afegir que l'ètica és una cosa a la pràctica i una altra molt diferent a la teoria. Per a alguns periodistes, l'ètica és un codi de principis pel qual tota la premsa s'ha de regir; per a altres que generalment treballen en circumstàncies més dures, és una cosa irrellevant, un tema pels estudiosos de la professió. Així doncs, les diverses ètiques i acitituds vers aquestes varien més en funció del tipus de diari pel qual s'escriu i del mercat al qual es dirigeix, que no pas del país en el qual es viu, ja que aquesta divisió d'opinions es produeix a escala mundial. Els factors que determinen el tipus d'ètica al qual s'addereix un periodista són el seu sou, la competència i la cultura del diari per què es treballa. Un periodista amb un sou insuficient no dubtarà massa en renunciar als seus principis morals per una bona suma. La competència entre diaris promou una gran rivalitat per a captar lectors i hi ha casos en els quals els directors potser estan tentats a pressionar als seus empleats perquè no es preocupin massa per l'ètica. A l'hora de la veritat, qui pensi que l'ètica és una qüestió de moralitat, descubrirà que només podrà ser un periodista moral en la mesura que el seu mitjà i la cultura d'aquest li permetin.

4.- ELS PERILLS EN LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA

El periodista d'investigació està sotmès a moltes pressions, així com a molts riscos. Hi ha diversitat d'enfrontaments i en ocasions poden afectar fins i tot a la pròpia integritat física del mateix. És, en certa manera, lògic tenint en compte que s'està difonent informació que afecta a representants públics, òrgans de poder econòmic, mafies, delinqüents, sectes... que tractaven d'amagar aquests fets "obscurs". Alguns investigadors han descobert que els seus telèfons estaven punxats i que els havien fet dossiers sobre la seva vida. Al diari "el mundo", al 1994 van ser assassinats 19 periodistes a causa de les seves opinions, la majoria estaven investigant casos de corrupció. Així i tot, a amèrica llatina és on es produeixen més morts d'aquest tipus.
L'obtenció de dades sempre té un preu, ja sigui en valor econòmic, de treball, instrumental (el periodista ofereix a la font la seva condició d'informador/investigador) o el valor afegit (riscos, temps, problemes...). La informació es pot aconseguir guanyant-se la confiança de la persona, subornant-la, pressionant-la o per alguna acció il·lícita. Cal dir, que en molts casos (encara que molts periodistes no ho admetin) una "propina" és molt útil per aconseguir la informació que es busca, però també per mantenir una bona agenda de fonts.
Però és fonamental poder garantir la principal necessitat de seguretat de l'investigador, la integritat física, per això:

Cal evitar la vanitat, les "paranoies" (creure's permanentment vigilat i perseguit), les obsessions (no permeten objectivitat)..., en definitiva cal mantenir certa fredor en aquesta professió. La pressió que ocasiona és bastant negativa, però per exemple la que ocasionen els plets judicials és evitable; només cal verificar les dades, conèixer la llei i ser rigorós.
Sobre la seguretat vinculada a la integritat física en el sentit més físic s'aconsella:

- En les cites amb un desconegut, quedar en llocs públics i vigilables, arribar abans per detectar "afers sospitosos", no estar al descobert (per no poder ser fotografiat), portar la documentació mínima imprescindible, no portar targes o dades sobre el propi domicili ni les claus d'aquest ni del despatx.
- Després d'una cita sospitosa mai s'ha d'anar directament a casa.
- Tenir algú de confiança que tingui duplicats de la informació i que sàpiga tot allò que està passant.
- No parlar de coses importants per telèfon, ja que "punxar-lo" és molt fàcil i probable que es doni. Una manera d'invalidar informació és fer converses "intoxicades" perquè no es distingeixi la veritat de la mentida.
- Segons el savi xinès Sun Tzu (400 a.C.), tal com diu el seu tracta sobre l'art de la guerra: cal fingir incapacitat però ser fort, estimular l'arrogància de l'enemic, fer que l'enemic trenqui amb els seus aliats, acossar-lo subtilment, saber els punts dèbils i forts de l'oponent i els propis, atacar en el moment oportú i fer-se invencible i llavors esperar a que l'oponent sigui vulnerable.
- És millor tenir un domicili desconegut i protegit.
- És bo tenir dos costums: viure coneixent manuals especialitzats en seguretat i tenint sentit comú, i tenir una vida ordenada com a protecció (per no donar peu a xantatges).
- En cas de detenció o registre per part d'algún cos de seguretat estatal és aconsellable: parlar a través de la porta abans de deixar parlar ningú, assegurar-se de la identitat de l'agent analitzant tota la documentació (placa, ordres...) amb detall, trucar a l'advocat i exigir la presència de testimonis (o d'un altre cos de seguretat diferent).

La intimidació es pot donar sobre el mateix periodista o sobre el mitjà de comunicació, encara que és més comú que es persegueixi els autors de la informació. La intimidació pot portar al periodista a la presó i de forma més extrema podria portar a l'assassinat del periodista, amb la finalitat de posar fre a la investigació i advertir a la resta els perills que comporta inmiscuir-se en el tema en qüestió. Hi ha ocasions en les quals el periodista se sotmet a la intimidació i així apareix l'auto-censura. D'aquesta manera el periodista cedeix a les amenaces pel perill que comporten i arriba a omitir informacions. Gairebé tots els investigadors, per això, es declaren contraris a l'auto-censura, encara que caldria veure si mantenen la seva opinió en situacions límit.
Els intents de suborn són una altra forma de pressió permanent sobre els periodistes investigadors per a intentar l'ocultació dels fets investigats, a canvi de remuneracions econòmiques, generalment. Això és una temptació, i depèn de cadascú que els accepti o no. Molts afirmen que mai no els han intentat subornar.
Moltes vegades el perill d'aquet treball afecta també el futur. Els enemics poden ser permanents i perpetuar la pressió efectuada sobre els periodistes, però sobretot poden tancar portes al seu futur professional, és a dir, no poden tenir un futur professional tranquil ni segur.
Una investigació pot requerir que es descobreixi una informació classificada per a tothom que no pertanyi a un grup en concret. Actuar clandestinament assumint una identitat falsa és molt arriscat, tant per al reporter com per a la seva feina. Això implica:

- Recórrer a l'engany (només es pot justificar en un assumpte realment seriós)
- Participar en activitats clandestines (difícil legitimació o justificació)
- Perills físics (cal prevenir situacions de risc i, per exemple, convé mantenir informats als superiors de tots els moviments i contactes que es realitzin)

Per tant, l'ús de la pràctica de la identitat falsa requereix certes qualitats interpretatives i, algunes vegades, l'adopció d'una disfressa, documentació falsa, una història de vida passada... A més, per exemple, qui actua com a fals comprador/venedor, és a dir, com a l'anomenat "agent provocador" per a la investigació d'un negoci il·legal, corre un risc afegit. Deixant al marge la dubtosa moralitat de la pràctica en qüestió, el reporter modifica la situació, en aquest cas el mercat.
En definitiva el periodisme d'investigació és arriscat, però es poden prendre precaucions. Per suposat, cal ser un bon professional per no caure en activitats poc lícites i també cal molta experiència per poder garantir uns mínims de seguretat.

5.- MARC LEGAL DEL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ

Una de les deficiències que pot tenir un periodista investigador, és no tenir formació en dret. Perquè és molt important en aquesta feina, per comunicar, ja que estan sotmesos a un marc jurídic que cal que sàpiguen per a poder investigar. Aquesta importància també rau en què no hi ha cap bona informació que vingui regalada, totes les bones informacions i documents tenen l'accés restringit, i són, precisament, les informacions que otorgaran credibilitat i aportaran dades a la investigació. I per arribar-hi, segons alguns investigadors, "sempre s'haurà de vulnerar alguna llei, donat que els papers no surten d'un arxiu i van a parar a mans del periodista sense que s'hagi incomplert alguna llei". A més, amb una bona coneixença de la legislació vigent és pot guanyar molt de temps i arribar a documents que evitin falses hipòtesis o suposicions. Encara que hi ha casos en els quals el periodista exposa la veritat dels fets però la forma en què ho fa és demandable, o bé per la llei de dret a l'honor, o el dret a la intimitat, o és una injúria. És a dir, que no solament s'ha de provar que allò que diu és cert, sinó que ha de saber com dir-ho, de quina manera pot revelar-ho sense que sigui querellable o demandable.
En l'estat Espanyol, la Constitució reconeix i protegeix els drets de lliure expressió i informació, però alhora estan limitats per altres drets, com: el de l'honor (dret força abstracte, ja que l'empara segons "la concepció d'honor que preval a la societat i el concepte personal d'honor que té cadascú"), el dret a la imatge pròpia , el d'intimitat i el de protecció a la infància i a la juventut.
La defensa jurídica del periodista investigador també és un factor rellevant que fa ús de la legislació. Cal tenir un bon coneixement del marc jurídic en què es viu, o al menys fer algun curset de dret bàsic. Sempre cal poder assegurar aconseguir un dictamen favorable en les accions jurídiques en les que el periodista es vegi involucrat. Per guanyar un plet només cal: tenir proves d'allò que s'afirma i dir les coses sense desmerèixer, és a dir, no qualificar les accions que es denuncien.
Però es pot dir que el marc legal del periodisme d'investigació està en conflicte permanent amb la seva pròpia activitat investigativa, ja que xoca amb els drets a la intimitat i privacitat dels investigats. Cal esmentar, que hi ha casos en què un dret preval a un altre. Per exemple, la llibertat d'informació estarà per sobre del dret a l'honor quan la informació sigui de rellevància pública i tingui interès social (i sempre i quan no apareguin qualificatius insultants i sigui certa). Però és complexe en el periodisme d'investigació indagar sense arribar a passar per alt el dret a l'honor. Per això, Sanford va fer un recull de normes aplicables a tots els periodistes, de les quals a continuació se n'exposen algunes:

- S'ha de treballar la informació de forma acurada, sense tractar vanament les afirmacions que puguin arribar a ser injúries.
- La veritat és la principal defensa del periodisme. Però totes les veritats s'han de poder provar davant un tribunal.
- Cal evitar els casos d'invasió en la privacitat.
- No es poden utilitzar fotografies ni noms de persones particulars sense la seva prèvia autorització.
- Intentar aconseguir la visió contrària de la investigació.
- Si es produeixen errors, cal corregir-los en el propi mitjà de comunicació abans que arribi una rectificació externa.

Segons la Llei de Secrets Oficials del 7 d'octubre del 1978, hi ha informacions classficades, secretes o reservades que ho són només si la llei ho declara i si es tracta "d'informacions, documents, dades, assumptes o objectes que si són coneguts per persones no autoritzades poden posar en perill la seguretat i la defensa de l'Estat". Aquesta llei especifica que el govern pot negar-se a desclassificar documents, encara que sigui a petició del Tribunal Suprem.
Els arxius als quals tenen accés els ciutadans són: els arxius mercantils, els registres de la propietat immobiliària, els registres de la propietat intel·lectual i els registres de l'Institut Nacional d'Estadística. Als que no tenen lliure accés són: els arxius que tenen informació sobre l'afiliació política, moviments bancaris, declaracions de la renda, dades o arxius sanitaris i el registre de llicència d'armes.
Els arxius policials no són públics, per tant els ciutadans no hi tenen accés directe. No hi ha cap llei que reguli l'accés a aquests documents i pertanyen al ministeri de l'interior. Perquè un periodista obtingui informació sobre aquests arxius existeixen a la policia, des de 1993, gavinets de premsa. Si es tracta d'arxius judicials, només hi ha una forma legal per l'investigador d'accedir-hi: sol·licitar el testimoni de qualsevol persona implicada en el sumari, però així i tot el jutge podria prohibir la publicació d'aquestes declaracions.
Malgrat tot, els arxius són llocs pels quals tot periodista haurà de passar. La majoria dels periodistes confessen que alguna vegada han obtingut documents fora de la llei, però no diuen com ho han fet. L'accés als arxius és una de les tècniques del periodista d'investigació.

6.- ALTRES TIPUS DE PERIODISME

Per entendre millor el que és el periodisme d'investigació, a continuació s'exposen dos punts que tracten uns altres dos tipus de periodisme: el d'actualitat, (el comú o "de rutina") ja que és el més popular, i el de precisió, molt lligat al d'investigació.

6.1 Contraposició periodisme d'investigació i periodisme d'actualitat

El periodista informador o d'actualitat és aquell que comunica una informació sense la seva intervenció de la qual, hagués arribat a la llum pública de totes formes. És aliè a la notícia.
El periodista investigador, en canvi, elabora una informació a partir d'un número indeterminat de fonts, d'una anàlisi personal, una contrastació... i que seria una informació oculta si no fos pel seu treball d'investigació. És part activa de la notícia i al fer-la pública se'n deriven conseqüències (processos socials, informatius, jurídics...). L'investigador no desprecia l'actualitat, però n'escull el que més pugui interessar d'acord amb la responsabilitat social de la premsa. El treball del periodista investigador va lligat amb la curiositat científica i l'aplicació del treball detectivesc, ja que tant científics, com detectius, com periodistes investigadors, busquen el mateix: la veritat oculta.

Per tant direm que el periodista investigador té més responsabilitat en allò que comunica que no pas l'informador.

Les característiques del periodisme d'actualitat són:

- Treballa quasi exclusivament amb persones de rellevància pública o privada.
- Les fonts utilitzades són d'atribució directa (punt 2.1 Tipus de fonts d'informació). Són fonts que subministren dades de forma voluntària i interessada, per tant poden ser citades pel periodista.
- Entre el periodista informador i la font hi ha certa relació, pel seu contacte permanent, hi ha certa complicitat.
- El periodista "de rutina" espera que els fets succeeixin i siguin les pròpies fonts qui li subministrin les dades per a la seva publicació.
- El periodista treballa amb informacions que generalment coneixen alhora tots els mitjans de comunicació, fins i tot els de la competència.
- Si el periodista obté informacions exclusives són generalment fruit d'una filtració interessada de determinada font d'informació.
- La forma de treball en el periodisme d'actualitat es caracteritza per una planificació informativa diària i la pressió permanent de l'hora del tancament de l'edició.

Amb les característiques citades es pot veure la diferència entre els dos tipus de periodisme, ja que les característiques pròpies del periodisme d'investigació estan detallades al punt 1.4.
Així, es pot concloure dient que l'actualitat periodística informativa no suposa una pauta pel treball de l'investigador, que la forma de treball és aliena a l'hora de tancament i la planificació del treball diari (el periodista investigador treballa pel seu compte), i que el periodisme d'investigació s'avança als propis fets, treu a la llum pública allò ocult i crea una actualitat periodística pròpia.

6.2 El periodisme de precisió

El periodisme de precisió consisteix en l'aplicació de mètodes d'investigació sociològica i estadística per a tractar temes d'actualitat. Utilitza estadístiques, censos, informes sobre investigacions científiques, arxius, bases de dades, Internet i altres documents públics. L'objectiu d'aquest tipus de periodisme és tractar tota aquesta informació oficial i possiblement plagada de filtracions interessades, amb el suficient rigor com per desintoxicar-les i poder-les publicar.
Molts temes deixen de ser investigats per falta de temps o de coneixements. Aquests són tractats pel periodisme de precisió, o també anomenat "via socio-informàtica de descobrir notícies". Per tant podem dir que està a mig camí entre el periodisme d'actualitat i el d'investigació, ja que realitza una investigació dels temes d'actualitat.
Per exemple, mitjançant un estudi estadístic sobre xifres d'accidents automovilístics i dades estadístiques oficials sobre la intensitat del tràfic a les carreteres, la seva longitut i altres indicacions, es poden obtenir índex de perillositat.
El procés o metodologia per a una investigació d'aquest tipus és, en primer lloc, la definició del problema i en segon l'organització de la investigació al voltant del problema. Naturalment, com en tot procés investigatiu o científic, el procediment pot ser revisat i modificat.
En alguns països, el periodisme de precisió ha esdevingut una eina bàsica del periodisme d'investigació. Però molts diuen que té una "debilitat" vers el periodisme d'investigació: la dependència de les fonts amistoses. El terme "fonts amistoses" s'utilitza en el sentit de fins a quin punt la investigació en el periodisme de precisió és un mer seguiment del camí marcat per les seves fonts, si el reporter verifica o tan sols complementa la informació. Però això es podria qüestionar en totes les formes d'investigació.
Aquest periodisme també fa ús de l'anomenat "periodisme assistit per computadora" (PAC), que és necessari per accedir a bases de dades electròniques i serveis d'informació en línia.
Alguns periodistes especialitzats en aquesta modalitat especulen sobre el que succeiria si existís un banc de dades electròniques als quals poguessin accedir tots els ciutadans i mitjançant el qual poguessin fer un seguiment i una supervisió de les activitats del govern del país. D'aquesta idea es pot deduir el gran afany d'informar d'aquestes persones, i de la poca conformitat que presenten cap a les informacions oficials.

7.- ANÀLISI DE LES ENTREVISTES

Aquest apartat pretén fer una síntesi de la informació obtinguda a partir d'entrevistes fetes a personatges vinculats al periodisme d'investigació. Consta de l'anàlisi d'uns qüestionaris de quatre preguntes enviats per e-mail com a primer punt. En el segon punt s'inclou l'anàlisi d'una entrevista molt complerta realitzada a tres personatges molt distingits dins d'aquest món, el periodisme d'investigació (els qüestionaris i entrevistes es troben transcrits íntegrament en l'annex del treball).

7.1 Anàlisi del qüestionari via e-mail

La primera pregunta tractava la concepció del periodisme d'investigació pròpia de cadascun dels entrevistats. Víctor Puig ("ciberperiodista") creu que tot periodisme fet a consciència implica investigació, i que per tant, no el distingeix com a disciplina per ell mateix sinó com a grau de correcció del mateix periodisme. Aquest "periodisme ben fet" necessita de bons temes, d'una bona documentació i la recerca de la veritat. Carles Guàrdia (redactor del programa "30 minuts") comparteix la idea del sr. Puig en el fet que el periodisme en si ja comporta investigació, encara que afegeix que sovint es fa servir el terme "periodisme d'investigació" quan es tracten temes ocults i de caràcter delictiu, vinculats a grans poders (polítics, econòmics, màfies...) i que necessiten d'una gran feina de comprovació i contrastació, mètodes específics de recerca de la informació, etc. Lorenzo Gomis (col·laborador del diari "La Vanguàrdia" i autor del llibre "El medio media" sobre mitjans de comunicació) s'inspira en el llibre "Investigative reporting" (David Anderson i Peter Benjaminson, 1976) per expressar una idea semblant a les anteriors: que el periodista que realitza adequadament la seva feina ja es tracta d'un investigador. Però cenyint-se més al terme diu que el periodista investigador és aquell que dedica molt de temps a les seves investigacions, cosa que implica desentramar fets ocultats i que, per tant, cal que sigui pacient. Salvador Cardús (col·laborador de "la Vanguàrdia", periodista i professor de sociologia) qualifica el periodisme d'investigació com a gènere independent, destacant-lo com a important malgrat que és poc practicat considerant la complexitat i el temps que demana. En José Mª Peredo (professor de periodisme d'investigació a la Universitat Europea) està d'acord amb el sr. Cardús quant a l'existència del periodisme d'investigació com a "especialitat". El defineix com a periodisme que es basa en l'obtenció de dades sobre fets ocults de caire il·lícit mitjançant fonts vinculades al cas. Remarca el perill que comporta una investigació d'aquest tipus.
La segona pregunta demanava l'existència d'un model fixat d'investigació periodística. Cap dels que varen respondre a aquesta pregunta creuen que existeixin normes o pautes per a la realització d'un reportatge d'aquest tipus. No obstant, tots destaquen elements comuns en tots els treballs periodístics d'aquesta mena, com l'ètica, la contrastació i classificació de la informació, el treball amb les fonts (incloent les documentals), les tècniques d'obtenció d'informació, així com les d'elaboració, redacció i maquetació del reportatge... En Carles Guàrdia, en tot cas, creu que si es diferenciés un estil vindria donat pel tema o pel propi periodista més que per un model pautat.
La tercera pregunta es refereix a la pròpia experiència en el camp de la investigació periodística. En V. Puig no realitza periodisme d'investigació en el sentit estricte del terme, encara que exalta que els seus treballs a la xarxa reflexen infinitat d'opinions. En C. Guàrdia no qualifica els reportatges del 30 minuts com a investigacions periodístiques en la seva totalitat. Els alumnes del sr. Peredo sí que realitzen pràctiques fent reportatges d'investigació sobre una gran varietat de temes.
L'última qüestió feia referència a intentar definir l'estil de periodisme que exercia cadascú. Podem resumir el mètode periodístic de'n Víctor Puig com a "claro y conciso". En Carles Guàrdia no creu tenir un estil propi sinó el del programa en particular, que es caracteritza pels temes que tracta i per la forma d'ésser tractats, encara que no sabria distingir-los.

7.2 Anàlisi de les entrevistes

Les entrevistes consten d'unes 17 a 21 preguntes que sintetitzen el tema del periodisme d'investigació a més de donar la visió i experiència pròpies dels entrevistats. També hi ha preguntes dirigides de forma més personal que donen un toc d'implicació i retrat dels mateixos.
Els tres entrevistats són professionals dedicats al periodisme d'investigació, en tres àmbits diferents: el món de l'educació o ensenyament universitari, el bibliogràfic i el televisiu. És per això interessant veure el contrast o punts en comú que presentin les seves respostes respecte el mateix tema: el periodisme d'investigació.
Com ja s'esmenta al punt 1.1 Definició del concepte, és complicat dir què és exactament el periodisme d'investigació. Ratificant aquesta afirmació, les respostes a aquesta pregunta en les entrevistes foren, en resum, les tres posicions que acostumen a prendre els periodistes davant aquesta qüestió. Mentre en Carles Guàrdia creu que és aquell periodisme que desvetlla fets ocults i delictius a partir d'un mètode determinat, per en Pepe Rodríguez tot periodisme necessita de la investigació i anant més enllà en Darío Giménez nega l'existència del terme en si.
La següent pregunta girava entorn la metodologia del periodisme d'investigació. En síntesi, les respostes tractaven bàsicament la importància de les fonts d'informació per a l'obtenció de proves que ratifiquessin la hipòtesi del periodista, és a dir, el seu objectiu.
Donada la importància de les fonts que apareix en la pregunta anterior, també es preguntà sobre la forma d'aconseguir-les. La solució va ser, en definitiva, qüestions de credibilitat, interès, sort i sobretot, experiència.
Sobre si hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació, els srs. Rodríguez i Guàrdia coincideixen en el fet que es podrien qualificar així les investigacions d'una temàtica en concret respecte una altra de diferent, sense estar del tot segurs d'etiquetar-los com a "sub-tipus". El sr. Giménez remet a la seva negació del terme "periodisme d'investigació" i per tant també dels seus sub-tipus, i creu que el que sí pot existir són investigacions poc rigoroses, que anomenaria pseudo-periodisme.
Seguidament es parlà sobre qüestions ètiques. La reserva d'informació sembla ser una pràctica corrent en aquesta feina, ja sigui per un codi deontològic, qüestions morals, tàctiques del mateix procés investigatiu o restriccions externes. És obvi que no tot el que és descobert passa a la llum pública.
La pregunta següent tractava una comparació entre el periodisme d'investigació a Catalunya respecte el de a nivell Estatal. Tant Guàrdia com Rodríguez veuen el cas català menys desenvolupat, però no per falta de mitjans sinó per traves de caire polítco-econòmic. Parlen d'un cert aïllament respecte a la investigació nacional. Giménez és un tant més optimista remarcant els recursos de què consta la investigació periodística catalana. En Carles Guàrdia creu que és un problema d'interessos i de burocràcia. Pepe Rodríguez proposa la investigació publicada en llibres com a solució.
El periodisme d'investigació genuí a Espanya era el que es feia al voltant dels anys '70. I què ha canviat? La resposta és que l'estil original era més "pur", menys condicionat. Que es corrien més riscos però que portaven a objectius més clars. Es pot dir que tot això ha minvat a costa de la millora de les tècniques i la metodologia.
Respecte els trets diferenciadors de l'estil d'un investigador en un dels seus reportatges, Guàrdia expressa que hi ha diferència d'estil segons la rigorositat que presenti, Giménez segons el mitjà pel qual es treballa i es representa, i Rodríguez segons la temàtica que es tracta.
A continuació es tractaren els perills de la investigació periodística. Aquests són una part més d'aquest treball, els quals perden importància en esdevenir quotidians. No obstant cal destacar que existeix un risc, que cal minimitzar aportant mesures preventives. Cal assumir el perill però mai ignorar-lo.
També es va preguntar què pensaven els entrevistats sobre l'ús de les tècniques de desinformació com la filtració o el rumor. En Carles Guàrdia exposa la trista feina d'haver de destriar la informació per la gran quantitat de filtracions i informacions falsejades que circulen, i valora la tasca de contrastació com a imprescindible per aquest motiu. En Darío Giménez exalta la incompatibilitat de la filtració i el rumor dins el periodisme d'investigació, sobretot si es tracta d'un ús insinuat o encobert. Pepe Rodríguez veu la part positiva d'aquestes pràctiques matisant que cal tenir molta experiència i coneixement sobre què s'està fent i de què t'estan venen (i no pas regalant), ja que tot són interessos.
Avui dia, el món de la comunicació i la informació gira entorn una gran xarxa: Internet. Però què en pensen sobre l'ús d'aquest en la investigació? Doncs en general creuen que certament és una gran font d'informació, però que cal saber usar amb el coneixement previ que hi ha una gran part d'informació que no és certa o no és aprofitable. Malgrat tot, segons el sr. Giménez només podria ser apropiada en el periodisme d'investigació en l'inici de la recerca de la informació.
Tots tres destaquen que hi ha molts bons periodistes investigadors, encara que no tenen cap model en particular. Així i tot, Guàrdia esmenta a Xavier Vinader i Giménez anomena a Pepe Rodríguez.
Donada la proximitat temporal, als dos primers entrevistats (Guàrdia i Giménez) se'ls preguntà sobre els fets de l'11 de setembre a EE.UU. respecte la cobertura informativa i l'actuació periodística. La seva valoració té dos enfocaments: Guàrdia de forma favorable respecte els mitjans espanyols pel seu abast i difusió informatius i Giménez de forma negativa respecte els mitjans nord-americans i el seu patriotisme gens objectiu. Sobre la possible afectació del conflicte a nivell del terrorisme espanyol, els dos periodistes varen veure un agreujament en la situació dels terroristes del nostre país per la imminent presa de mesures anti-terroristes internacionals i pactes d'aquest tipus.
Finalment hi hagué preguntes més personals sobre experiències o anècdotes vinculades al periodisme d'investigació, i altres aspectes com les lliçons sobre la matèria de Darío Giménez, el trasllat al poc temps de l'entrevista de Carles Guàrdia a Tadjikistán per la cobertura del conflicte d'Afganistan amb EE.UU. o sobre la valoració de la seva feina o el seu llibre sobre periodisme d'investigació de Pepe Rodríguez.

8.- CONCLUSIONS DEL TREBALL DE RECERCA

Aquest treball de recerca ha suposat un enriquiment personal en molts aspectes:
En primer lloc, l'endinsament en una disciplina sobre la qual no disposava de coneixements previs sinó una simple curiositat. Aquesta experiència ha estat molt positiva, donat que ha resultat ser un món fascinant. El periodisme d'investigació obre la ment a plantejar-se qüestions, a voler saber, a cercar la veritat i no comformar-se amb "versions oficials". El component de risc que implica, aporta al tema un gran interès.
D'altra banda, ha servit per a dur a terme una petita investigació que necessità de temps, d'organització i planificació, de recerca de contactes i informació, de redacció... Cal destacar que l'obtenció dels contactes i la relació amb aquests ha estat molt grata, cosa que pot semblar sorprenent donat que són professionals molt ocupats i malgrat això la predisposició ha estat més que notable.
També s'hauria de destacar el fet que la necessitat d'una gran quantitat de fonts documentals per a una comparació de la informació i un més ampli abast al tema, ha suposat adquirir un hàbit de consulta en biblioteques i de lectura de llibres.
L'execució del treball sobre el periodisme d'investigació i sobretot les entrevistes realitzades per a aquest, han donat peu al plantejament personal d'una hipòtesi o més aviat una curiosa observació: el gènere de la investigació periodística sembla estar reservat quasi exclusivament per a homes. Ai