|
El
periodisme d'investigació
ANNA VALLI CASADO
2º BATX HUM
TREBALL RECERCA 2001-02
TUTORA: MONTSE LARI
"El periodista
no es un simple cronista de los acontecimientos, es también
un archivo de la historia que está ocurriendo, y es además
un intérprete de los sucesos que le toca cubrir. Puede ser
reportero de calle, corresponsal en el extranjero, editorialista,
columnista, y más recientemente periodista investigador".
Petra M. Secanella
"La premsa és la forma més general que tenen
els individus de comunicar la seva existència espiritual"
K. Marx
ÍNDEX
0.- INTRODUCCIÓ
DEL TREBALL DE RECERCA
1.- INTRODUCCIÓ
AL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
1.1 Definició del concepte
1.2 Inicis
1.3 Tècniques (metodologia)
1.4 Característiques del periodisme d'investigació
1.5 Àmbit del periodisme d'investigació
2.- LES FONTS
D'INFORMACIÓ
2.1 Tipus
- Fonts documentals
- Fonts personals
2.2 Tècniques de desinformació
- La filtració
- El rumor
3.- EL CODI
DEONTOLÒGIC (ètica periodística)
4.- ELS PERILLS
EN LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA
5.- MARC LEGAL
DEL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
6.- ALTRES TIPUS
DE PERIODISME
6.1 Contraposició periodisme d'investigació i periodisme
d'actualitat
6.2 El periodisme de precisió
7.- ANÀLISI
DE LES ENTREVISTES
7.1 Anàlisi del qüestionari via e-mail
7.2 Anàlisi de les entrevistes
8.- CONCLUSIONS
DEL TREBALL DE RECERCA
BIBLIOGRAFIA
0.- INTRODUCCIÓ DEL TREBALL DE RECERCA
El següent
treball de recerca tracta el tema del periodisme d'investigació.
El motiu de la seva tria es deu a la pròpia aspiració
d'estudiar ciències de la comunicació i l'interès
personal en aquest tipus de periodisme, interès tant per
la curiositat del saber què és, de què es tracta,
etc. com per les ganes d'endinsar-me en el món de la comunicació
i el periodisme.
La hipòtesi inicial i acotació al tema se centrava
en un principi en els estils de periodisme d'investigació.
Volia saber si hi havia un model marcat o fixat de com realitzar
un reportatge d'investigació o si era propi de cada autor
fins a quin punt ho era. Això ho pretenia veure amb l'anàlisi
d'un reportatge (factor que no entrava gaire en l'abast personal).
Però a mesura que avançava el treball, aquest s'ha
anat centrant en el periodisme d'investigació en general.
La metodologia emprada en el treball consta de dues vessants: la
part teòrica i la part d'anàlisi de les entrevistes
(o si es vol dir "pràctica"). La primera part està
formada per un ampli i bastant complert estudi general del tema,
però no en forma d'un mer treball de compilació, sinó
que la informació és fruit d'una comparació
de diverses fonts i una posterior redacció amb la inclusió
de diversos punts de vista, si n'hi ha, de cada apartat. Aquesta
part tracta els punts següents: introducció al periodisme
d'investigació (definició del concepte, inicis, tècniques,
característiques i àmbit del periodisme d'investigació),
les fonts d'informació (tipus, tècniques de desinformació),
el codi deontològic o ètica periodística, els
perills de la investigació periodística, el marc legal
del periodisme d'invetigació i altres tipus de periodisme
(contraposició periodisme d'investigació/periodisme
d'actualitat i periodisme de precisió). La inclusió
del punt "els grans casos del periodisme d'investigació
espanyol" va ser desestimada per la complexitat i abast temporal
que aquest suposava. No obstant, cal destacar la interessant lectura
del llibre "Cazadores de noticias: así se descubrieron
los grandes escándalos de la democracia".
El recull de la bibliografia ha estat basat en els principals llibres
d'aquest àmbit, complementats amb pàgines web de gran
interès i amb la informació obtinguda de les pròpies
entrevistes. Aquest recull bibliogràfic pròpiament
dit ha estat dut a terme a partir de visites periòdiques
setmanals a la Biblioteca de la UPF (Facultat de Ciències
Socials i Comunicació) de Ciutat Vella, i d'altres més
eventuals a la Biblioteca Nacional de Catalunya de Ciutat Vella,
la Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró o la
Biblioteca de la Fundació la Caixa de Gràcia.
D'altra banda, la part d'anàlisi de les entrevistes es basa
en dues formes d'entrevista: els qüestionaris breus (portats
a terme mitjançant el correu electrònic) i l'entrevista
en tota regla, més llarga, exhaustiva, personal i feta a
personatges clau del món del periodisme d'investigació
espanyol (o en alguns casos, català). El qüestionari
va ser enviat a institucions i persones relacionades amb el tema
com el programa "30minuts" (a partir del qual vaig conèixer
en Carles Guàrdia, redactor del programa, ja que va contestar
el qüestionari i posteriorment va concedir-me una entrevista),
al diari "La Vanguàrdia" (amb què em vaig
posar en contacte amb el seu col·laborador, el sr.L. Gomis,
qui va contestar-me'l), amb la Universitat Europea (mitjançant
la qual vaig obtenir resposta al qüetionari pel seu professor
de periodisme d'investigació), a en Victor Puig (periodista
especialitzat en reportatges sobre Internet), en Salvador Cardús
(col·laborador de "la Vanguàrdia"), entre
d'altres que no varen col·laborar tan amablement com els
ja esmentats. Les entrevistes van ser dedicades als contactes amb
una relació més directa amb el periodisme d'investigació
i amb cert renom per enriquir el prestigi de les mateixes. Així
doncs van ser fetes a: Darío Giménez (catedràtic
de periodisme d'investigació de l'UAB, el qual va acceptar
la meva demanda després d'anar a la mateixa facultat), Carles
Guàrdia (redactor del programa "30 minuts", amb
qui vaig contactar a través de la pàgina web del programa)
i Pepe Rodríguez (prestigiós periodista investigador
i escriptor, contactat per telèfon, facilitat per Darío
Giménez). Després de les entrevistes hi ha un anàlisi
d'aquestes amb la pretensió d'englobar i interpretar els
resultats obtiguts amb les mateixes entrevistes i així ampliar
la informació donada durant tot el treball.
L'annex inclou els codis ètics transcrits enterament així
com les entrevistes i qüestionaris.
1.- INTRODUCCIÓ
AL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
1.1 Definició
del concepte
És molt
difícil donar una definició fixada o inqüestionable.
Això es pot comprovar en veure que molts periodistes, al
escriure un article, també proven de donar la seva pròpia
definició tot esmentant anteriorment la dificultat que això
suposa. Així que per explicar el concepte a continuació,
una breu síntesi del què és aquest tipus de
periodisme pels implicats en el tema, segons les teories que he
llegit.
PEPE RODRÍGUEZ
(llicenciat en Ciències de la Informació, exerceix
com a periodista des de 1976 i està especialitzat en periodisme
d'investigació. És autor de 10 llibres sobre el tema)
Els periodistes investigadors són professionals que no posseeixen
unes tècniques misterioses que els fan capaços d'arribar
fins els arxius més secrets, els llocs més inaccessibles
i vigilats, a un gran conjunt de fonts d'informació... El
periodisme d'investigació és un món en el qual
el periodista s'ha de mullar, implicar-se i que requereix molta
dedicació.
LEONARDA REYES
(reportera mexicana)
Un reportatge investigatiu es basa en el temps, en el plantejament
i en l'aprofundiment en el tema. Cal que impacti, que mogui l'opinió
pública i que demostri alguna cosa, si no, la investigació
no tindrà èxit.
DAVID RANDALL
(periodista britànic, subdirector del "Observer"
de Londres)
Es diferencia de la resta de periodisme pel fet que la investigació
que es dóna és molt minuciosa, de manera que no és
una investigació rutinària. D'altra banda, els fets
a investigar són sobre actes irregulars dels quals no es
disposa de proves i a més, hi ha algú al darrera que
prova d'ocultar l'informació.
ANTONIO HERRERA
PALACIOS (periodista i docent de la Universitat Tecnològica
de El Salvador)
La investigació forma part de qualsevol treball periodístic.
Tot i així, si ens cenyim al concepte, és el tipus
de periodisme que va més enllà del fet noticiable
que està condicionat per "l'horari de tancament"(en
periodisme, hora en què es finalitza l'inclusió d'articles
en la publicació).
JUAN JORGE FAUNDES
MERINO (director de l'Escola de Periodisme de la Universitat de
Santiago de Chile)
Cal separar el periodisme d'investigació amb el periodisme
d'actualitat, donat que la seva intenció és "investigar
per revelar allò ocult que persones, grups, institucions,
l'Estat o forces en general, intenten impedir que es conegui".
Dr. PETTIGIANI
(jutge)
Tota investigació necessita un temps per verificar i comprovar.
Aquest factor és el que fa que el periodisme d'investigació
tingui més elaboració que la notícia diària,
més espontània.
HORACIO VERBISKY
(periodista argentí)
"És difondre allò que algú no vol que
se sàpiga, la resta és propaganda".
PETRA M. SECANELLA
(professora de la Facultat de Ciències de la Informació
de la Universidad Complutense de Madrid)
El principi del periodisme d'investigació és l'obligació
per part dels professionals de descubrir allò ocult per poders
públics i que els ciutadans tenen dret a saber.
GUILLERMO CORTÉS
DOMÍNGUEZ (director de la revista "Medios y mensajes"
de Managua)
No s'ha de confondre amb una especialització periodística
que tracta temàtica exclusivament delictiva, sinó
que és tot aquell periodisme que requereix un treball d'investigació,
d'esforç i de recerca.
GABRIEL GARCÍA
MÁRQUEZ (escriptor colombià)
Nega el periodisme d'investigació, ja que alega que el periodisme
en sí ja és una investigació, necessària
per descobrir la veritat. El periodisme no és un conjunt
de dades, sinó una disciplina complementada per altres elements
com la sociologia, el dret, la criminologia...
JOSÉ Mª CAMINOS (professor titular d'Estructura de la
Informació Periodística a la Universitat del País
Basc)
Hi ha dues maneres de veure el periodisme d'investigació:
com a especialització periodística o com a periodisme
perfectament contrastat i realitzat més a fons.
GUSTAVO GORRITI
(periodista peruà i director associat del diari "La
prensa", de Panamà)
Tot periodisme suposa investigar, però cal deixar allò
oficial, dubtar, anar més enllà, prendre la informació
de manera escèptica per arribar a la realitat.
GERARDO REYES
(periodista colombià)
La diferència amb un reporter diari (que fa notícies
d'actualitat cada dia), és que l'investigador treballa sobre
fets que no han de ser necessàriament d'actualitat i que
a més són, normalment, encoberts per algú.
ROBERTO POMBO
(periodista colombià)
Una qualitat important del periodisme d'investigació és
que descobreix la corrupció que segurament la justícia
no destaparia, ja sigui per conveniència com per falta de
medis.
ALTRES
És el periodisme producte de l'iniciativa personal, que tracta
temes importants i que algunes persones o institucions volen mantenir
en secret.
En conclusió,
el periodisme d'investigació es basa en investigar a consciència
i de forma estrictament verificada uns fets irregulars ocultats
per algú, de manera que arribin a l'opinió pública
(cosa que no succeïria sense la investigació donats
els interessos dels encobridors del tema).
1.2 Inicis
Si volguéssim
posar una data com a "inici del periodisme d'investigació"
a nivell internacional, aquesta podria ser el 17 de Juny del 1972,
amb el cas "Watergate" investigat per dos periodistes
del "Washington Post", C. Bernstein i B. Woodward. Òbviament
no era el primer treball d'investigació que es duia a terme
ja que el naixement d'aquest nou gènere es produí
entre el 1955 i el 1973, en conseqüència a la Guerra
del Vietnam, que va fer que els periodistes es posessin contra el
govern i comencessin a analitzar críticament l'actuació
dels polítics. Però és una cas amb gran rellevància,
ja que va acabar forçant la dimissió del president
nord-americà Richard Nixon.
Els primers periodistes investigadors americans foren anomenats
"Muckrackers" (recol·lectors de femta. S'anomenaven
així els periodistes revel·ladors d'escàndols
sensacionalistes, com la premsa rosa o la mercantil). D'entre aquests,
es destacaria Edward Bock i Mark Sullivan, que varen investigar
medicaments que contenien narcòtics i que es venien sense
recepta mèdica. Actualment, els periodistes d'investigació
d'EE.UU. s'han agrupat en associacions amb la finalitat de comentar
aquest tipus de periodisme i posar en comú les seves experiències
professionals. La més coneguda s'anomena IRE (investigative
reporters and editors), és a Columbia i agrupa més
de 3500 periodistes investigadors en actiu.
Des dels anys '80, el periodisme d'investigació ha experimentat
un gran desenvolupament a Sud-Amèrica, on règims polítics
repressius han deixat aquest tipus de reportatges a publicacions
marginals o subterrànies. A El Salvador, però, ha
esdevingut una professió més segura des que va finalitzar
la guerra civil al 1992. Aquest conflicte de 12 anys havia acabat
amb la vida de 24 periodistes, en canvi en aquests últims
anys, els atacs violents vers la premsa han estat escassos.
El periodisme d'investigació arribà a Europa després
de la II Guerra Mundial. A Espanya després del període
del règim franquista, concretament, la data que en marca
l'inici seria el Desembre de 1983, quan "El País"
publicà un treball d'investigació: la mort de Carrero
Blanco (el que seria successor de Franco). Als '80, els mitjans
de comunicació més poderosos varen fer els seus propis
equips d'investigació amb l'objectiu de denunciar els assumptes
de corrupció de tipus constitucional. Durant aquests anys,
els periodistes s'unien més per la intuició o l'estímul
d'aconseguir un nou "Watergate", que no pas per les regles,
tècniques i metodologia d'investigació. Encara que
des del 1978 s'han publicat més de 2000 treballs d'investigació
periodística, no està consolidat al nostre país
perquè es començà a practicar tard, i donada
la lentitud de les tècniques, el seu cost i la falta de resultats
immediats. Segons Montserrat Quesada (catedràtica de Periodisme
Especialitzat de la U.P.F. de Barcelona), el periodisme d'investigació
que es ve practicant a Espanya des de la transició política
a finals dels anys '70, ha passat per 3 fases clarament diferenciades:
Al principi, els periodistes més agosarats (com Pepe Rodríguez)
probaven de plasmar a la premsa, l'afany investigador dels periodistes
nord-americans. Les seves investigacions tenien com a finalitat
destapar corrupcions i fraus, i publicaven exclusivament en situacions
de certesa absoluta. No dubtaven a arriscar la seva feina, la seva
seguretat o fins i tot la seva integritat física, per desvetllar
allò que havien descobert. Però aquest tipus de periodisme
sortia car als mitjans de comunicació i es va acabar juntament
amb aquests primers equips d'investigadors.
Com a segona fase hi hauria la substitució dels primers per
una política anomenada "democratització de l'investigació
periodística". L'objectiu era que aquests periodistes
es deslliguessin de qualsevol altre obligació o afer quan
tinguessin un tema important a investigar, però a la pràctica
no va ser així. A més, la mentalitat conservadora
de l'època dels '80, va fer que es restringissin les publicacions
perquè no desvetllessin res que pogués afectar el
país ni a aquelles persones de més renom.
En els últíms 2 o 3 anys s'han creat equips de periodistes
d'investigació en els mitjans de major difusió. Actualment,
s'investiga qualsevol indici de corrupció en qualsevol estament
públic i la seva publicació a manera de denúncia
pot fer que es duguin a terme dimissions de càrrecs implicats.
Però cal aclarir que aquestes investigacions han de tenir
fets que demostrin les seves presumpcions.
En l'actualitat hi ha un fenomen que podríem qualificar com
a "homogeneització", que seria la conseqüència
de què els mitjans siguin, avui en dia, més empreses
(en el sentit dels interessos pels quals es mouen), que no pas comunicadors
d'informació. I aquí entraria el periodisme d'investigació,
que encara guarda els orígens d'aquesta gran professió
i que sobreviu a aquesta massa homogènia d'interessos político-econòmics
i falta d'ambició a l'hora de descobrir la veritat.
1.3 Tècniques
(metodologia)
Una investigació
parteix d'una pista, una intuïció, un indici, una irregularitat.
Amb això, es formula una hipòtesi amb la qual hi ha
una mena d'aproximació al nucli del problema. Una vegada
definida la hipòtesi cal comprovar si aquesta és vàlida
o no. El bon periodista investigador no ha de ser partidista, s'ha
de dirigir a la veritat sense alterar fets que contradiguin els
seus prejudicis o interessos, encara que tot això li tiri
per terra la seva hipòtesi o el seu treballl i dedicació.
Hi ha l'anomenat "síndrome de Estocolmo" del periodista
que es refereix a la influència d'una font en el periodista,
pel fet que aquest s'identifica massa amb la font i acaba estant
en inferioritat, ja que si diu alguna cosa la perjudica i aquesta
es pot venjar amb el silenci. Aquí rau una de les raons per
les quals és necessari treballar amb diverses fonts d'informació.
Moltes de les tècniques del periodisme d'investigació
fan referència a l'arxiu i organització de la informació
obtinguda. Conseguir i arxivar tots els documents pertinents és
molt important, mai se sap quan resultaran útils les notes,
els informes o qualsevol altre material acumulat.
Transcriure totes les entrevistes i arxivar-les també és
important, sobretot si el procés d'investigació és
llarg i hi col·laboren diversos reporters. S'haurien d'intercanviar
notes sobre les entrevistes per comprovar si s'ha passat per alt
alguna dada important. L'arxiu de les entrevistes agilitza i simplifica
la seva consulta.
També és interessant tornar a entrevistar les "antigues
fonts". Pot ser que recordin detalls que varen oblidar (conscient
o inconscientment) revelar en el seu moment, que hagin rebut nova
informació o aclareixin informació que l'investigador
hagi aconseguit posteriorment. És bo, per això, mantenir
un contacte regular amb les fonts: "El mero hecho de que una
fuente no se ponga al teléfono o no devuelva una llamada
ya es, en muchos casos, un indicio revelador" (Bernstein i
Woodward, periodistes del cas Watergate).
Es positiu tenir un cert tracte amb les fonts millor informades,
ja que és normal que les fonts tinguin els seus dubtes dels
buròcrates envers la premsa i també els preocupi que
es publiquin informacions basades exclusivament en el què
elles mateixes saben, sense que es ratifiqui a través d'altres
fonts. La qüestió és que si una font ben informada
estableix certes regles, cal tenir-les en compte. No significa que
s'hagi de donar crèdit a tot allò que diu, però
l'acord definitiu al qual s'arribi ha de ser respectat.
Una altra de les tècniques és la del retard deliberat
en les entrevistes. La finalitat d'aquesta tècnica és
la de no despertar sospites i per parlar tenint ja una quantitat
considerable de dades.
La col·laboració dels directius també és
un factor que condiciona la metodologia del periodista. La direcció
d'un diari ha d'estar preparada per si un projecte en el qual s'inverteix
molt de temps, acaba en res. Publicar alguna cosa per l'únic
motiu que se li hagi dedicat molt de temps no és aconsellable.
Els directius i reporters, des d'un principi, hauran d'adoptar en
la investigació la decisió d'anar-la publicant per
entregues a mesura que es realitza o, pel contrari, reservar el
que es descobreixi per donar un "gran cop d'efecte" al
final del procés. No s'ha d'oblidar que publicar conclusions
provisionals pot incitar a les fonts a proporcionar més informació
o fins i tot dades de gran importància. Sigui quina sigui
la tècnica emprada per a publicar una investigació
sempre hi haurà d'haver un directiu que vigili d'aprop el
seu desenvolupament.
Actuar clandestinament és un procediment que només
han de plantejar-se els periodistes investigadors molt experimentats
i amb el recolzament d'algun directiu del diari o mitjà de
comunicació. És un mètode que necessita molt
de temps (la informació haurà de valdre realment la
pena) i amb el qual es pot malmetre tota la investigació
i veure's en una situació molt compromesa si s'arriba a ser
descobert. De vegades es pot arriscar fins i tot la pròpia
integritat física (punt 4: Els perills de la investigació
periodística).
Totes aquestes tècniques s'han anat elaborant a través
de l'experiència dels investigadors i són la millor
garantia per a la credibilitat de la investigació ja que
el seu objectiu és no cometre errors i no deixar forats en
la investigació. Perquè les institucions o persones
denunciades podran negar, desmentir o acudir als tribunals, però
el que cal evitar és que demostrin que el periodista menteix.
Hi ha un conjunt de tècniques anomenat "periodisme de
precisió", del qual se'n parla al punt 6.2.
1.4 Característiques
del periodisme d'investigació
El periodisme
d'investigació té certs trets que el defineixen com
a tal. Algunes d'aquestes característiques són:
- Es pressuposa
la descoberta d'una veritat oculta.
- És un tipus de periodisme que no es recolza en les fonts
d'informació oficials, és més, desconfia d'elles.
El periodista investigador ha d'anar més enllà de
la versió oficial, ha de fer una avaluació crítica
de la informació obtinguda.
- S'investiga més enllà de la simple aparença
dels fets.
- S'utilitzen procediments al llarg de la investigació propis
d'altres ciències socials, mètodes tècnics
especialitzats... D'aquí se'n deriva el "periodisme
de precisió" (punt 6.2).
- Les dades han d'estar molt comprovades i contrastades. El periodisme
d'investigació es caracteritza pel seu rigor en la verificació
de dades a través de la diversitat de fonts d'informació.
Per tant el periodista es regeix per la precisió i l'exactitud,
perquè el seu treball gaudeixi de credibilitat.
- L'error no és acceptat. La informació s'ha de poder
comprovar sempre. La rectificació desacredita el periodista
investigador i al mitjà que publica les seves informacions.
Un periodista d'aquesta mena no pot equivocar-se, d'aquí
se'n deriva la característica anterior de rigor en la verificació
de dades.
- No es publica mai només pel fet de tenir dades en exclusiva.
Gairebé totes les informacions que es reben són primícies,
però poden ser utilitzades com a pistes per a completar la
investigació, que és l'objectiu primer.
En conseqüència,
el periodista investigador:
- Ha de tenir
qualitats: d'observació (perquè moltes vegades hi
ha molta informació no verbal imprescindible i crucial),
capacitat retentiva i de memòria visual o imatges instantànies
(per recordar la informació, encara que és bo assegurar-la
mitjançant gravacions, per exemple), capacitat de planificació
i previsió (ja que es treballa amb una gran quantitat de
dades, contactes... i facilitarà molt la feina), que tingui
curiositat (cal que estigui pendent de qualsevol esdeveniment que
es produeixi, això l'ajudarà a observar l'existència
d'indicis d'irregularitats) i capacitat d'improvització (per
saber com actuar en totes les situacions possibles. Les investigacions
sempre presenten imprevistos i cal saber reaccionar adequadament).
- Dedica el seu esforç a buscar fonts, conegudes o no, i
que normalment han de romandre en l'anonimat.
- Se li requereix tenir constància i paciència en
la feina, per poder descobrir allò ocult, donat que pot ser
un treball molt llarg.
- Les seves fonts no juguen un habitual paper informador, és
a dir, són persones que tenen informació del tema
que s'investiga i estan disposades a col·laborar en un moment
donat.
- Es caracteritza per l' amor pel seu treball, ja que l'ha de realitzar
les 24 hores del dia, i el deslliga de la seva pròpia vida
privada, és molt absorbent. D'altra banda també comporta
certs perills pel periodista que cal acceptar (sobretot "enemics").
- Posseeix una gran independència de les fonts d'informació
i les pròpies institucions (ja s'ha esmentat que el punt
de partida és el rebuig de les informacions oficials). No
mostra interès per les rodes de premsa ni els comunicats
oficials.
- Cal que mostri un cert escepticisme per no deixar-se portar per
les persones investigades. El periodista ha de ser conscient que
el seu treball perjudicarà a les persones objectes de la
seva investigació i per tant és lògic que intentin
posar-li traves.
- Ha de caracteritzar-se, també, per la seva neutralitat.
Cal que sigui capaç de deixar de banda els seus prejudicis
i que pugui investigar qualsevol tema, encara que li desagradi.
El periodista
investigador també compleix certs papers socials:
- Cronista,
donat que manté informats els lectors sobre el que succeeix
en l'entorn immediat i a la resta del món, perquè
així puguin organitzar les seves vides segons aquestes informacions.
- Crític, perquè orienta les idees del públic,
en selecciona unes i no d'altres.
- Innovador, ja que explora alternatives per fer coses noves, suggereix
reformes...
- Líder social, al conformar l'opinió de la societat,
interpretant els esdeveniments. Hi ha un estudi del Dr. Fillembaum
sobre la memòria, que es tractava de dir frases amb alguna
cosa sense sentit a unes persones que les havien de repetir posteriorment.
L'estudi demostra que les persones tendim a "normalitzar"
els enunciats. Per exemple, si se'ls deia "es va vestir i es
va dutxar", deien "es va dutxar i es va vestir" o
"es va desvestir i es va dutxar". I amb els periodistes
passa el mateix, són propensos a alterar informacions (inconscientment
en la majoria de casos) ja que no deixen de fer una interpretació
dels fets amb cert subjectivisme (que en principi tractarien de
minimitzar).
El periodista
investigador és un professional informat, perceptiu, precís,
curós, llest i amb gran amplitud de coneixements generals.
Cal que sigui capaç de seguir la pista de tots els individus
importants, empreses i els organismes vinculats a la recerca. Gairebé
sempre, en un cas de corrupció, hi ha algú que dóna
un pas en fals.
El free lancer és un model de periodista investigador que
treballa els temes pel seu compte i després ven les seves
investigacions o textos a diverses publicacions amb les quals no
té altre vincle laboral que el comercial.
Una de les "proves de foc" del periodisme d'investigació
és la investigació dels mitjans de comunicació,
vistos com a institucions que acumulen grans quantitats de diners,
poder i influència. Es diu que "no hi ha periodisme
si no hi ha crítica i auto-crítica dels mitjans".
És útil, per fer una investigació periodística,
conèixer la legislació sobre l'accés públic
a la informació, així com les fonts de referència
estandaridzades: existeix una quantitat d'informació disponible
molt més gran del que el periodista comú suposa.
1.5 Àmbit
del periodisme d'investigació
Els textos d'investigació
es publiquen en qualsevol secció d'un diari, ja que el periodisme
d'investigació engloba totes les àrees de la informació:
política, econòmica, social, cultural, esportiva...
Per tant, una investigació variarà i serà condicionada
segons el tema que toqui.
Els articles d'investigació són diferents de la resta
d'articles de la secció en què s'inclouen perquè
estan treballats amb fonts pròpies i per la seva importància
es col·loquen en llocs privilegiats de la secció,
fins i tot a la portada. Els mitjans de comunicació els dediquen
una atenció especial, ja que són molt seriosos, estan
molt contrastats i tenen un interès afegit: el fet que la
investigació parteix d'una veritat oculta.
El fet que les investigacions de corrupció política
i gestió pública siguin les que més atrauen
als periodistes investigadors, ha fet que es tregui la falsa conclusió
que el periodisme d'investigació només pot incloure
aquests temes. Una conclusió falsa, ja que s'estén
a àmbits tant públics com privats, des de política
i economia fins a cultura, esports, espectacles..., el seu camp
temàtic és il·limitat. El cas és que
el periodisme d'investigació trenca amb la tendència
de quedar-se amb la informació oficial, té una important
funció social ja que ha d'explicar qualsevol tipus de problemes
que hi ha a la societat.
Aquesta diversitat temàtica de l'àmbit del periodisme
d'investigació és important per a la seva evolució.
El periodista ha de mantenir una postura crítica envers tot.
Segons un estudi de M. Quesada, els temes més investigats
pels periodistes espanyols de la primera meitat dels '80 són
divisibles en tres grups:
- Investigacions
històriques: tracten temes passats que no tenen influència
directa actual. Són basats en treballs de compilació
de documentació historiogràfica.
- Investigacions sobre temes actuals: són sobre fets recents.
Es poden classificar en infinits blocs: administració de
justícia, contraband, àmbit eclesiàstic, ecologisme,
àmbit econòmic, exèrcit, espionatge, art, àmbit
judicial, institucional, màfia, àmbit social, sectes...
Sobre treballs investigatius espanyols realitzats en l'àmbit
del terrorisme es pot destacar el del cas GAL dut a terme per investigadors
com Hitier, Domínguez o Planchuelo.
- Investigacions sobre temes històrics amb repercussions
actuals: tracten fets passats, la coneixença dels quals tindrà
una influència actual.
Tot i que pugui
semblar que el periodisme d'investigació només es
fa sobre temes qualificats com a "boom" o "estrella",
no és així, ja que les investigacions relacionades
amb la vida quotidiana també presenten interès pels
periodistes investigadors.
2.- LES FONTS D'INFORMACIÓ
Sense les fonts,
el periodisme d'investigació no seria possible. Són
necessàries durant tota la investigació: per familiaritzar-se
amb el tema al principi (sobretot fonts documentals), per obtenir
ratificacions de les hipòtesis, per descubrir els punts clau
de la investigació..., són la base d'aquesta professió,
per tant són imprescindibles.
Segons el DRAE (Diccionario de la Real Academia Española),
una font d'informació és un document, obra o materials
que serveixen d'informació o d'inspiració a un autor.
En periodisme, les fonts es defineixen separadament segons si són
fonts personals o fonts documentals. Així doncs, uns font
documental és un suport d'informació que pot consultar
pel periodista (arxius, premsa, registres, llibres...), és
a dir, una font escrita. En canvi, una font personal són
les persones (o grups de persones) que proporcionen informació
al periodista de forma activa i voluntària (d'això
en parlarem en el següent punt).
2.1 Tipus
Podem considerar
dos grans blocs: les fonts documentals o escrites i les fonts personals.
- Les fonts
documentals
En primer lloc
cal destacar que generalment són fonts de domini públic,
per tant la quantitat d'informació serà considerable
i si no ho fos, estaríem davant un tema poc estudiat per
la qual cosa ens hauríem d'adreçar a documents més
especialitzats, d'experts en el tema. D'altra banda cal dir que
existeix una disposició d'informació molt més
gran del que es pot suposar, per això cal saber què
té al seu abast el periodista (llistats de publicacions oficials,
informes legislatius, llistes d'organismes públics, registres
mercantils...), encara que també es possible que li sigui
restringida per un particular interès de mantenir alguna
informació oculta i per això és important el
coneixement dels drets que té a accedir o no a certs documents.
Les fonts escrites solen ser més disponibles i creïbles,
i es poden consultar repetidament. Cal esmentar que els arxius físics
són més il·lustratius que els electrònics
i acostumen a tenir més fiabilitat. Però avui en dia,
la xarxa ens obre les portes a un immens món d'informació,
en el qual és important saber com buscar, com trobar, saber
escollir. Internet i la tecnologia informàtica han produït
el què s'anomena "revolució del periodisme assistit
per ordinador". Del que es tracta bàsicament és
d'obtenir i analitzar de manera sistemàtica bases de dades
de documents públics per afavorir una àmplia cobertura
periodística. Tot això també porta discrepàncies
quant a la manipulació informàtica, però seria
una forma de pensar una mica conservadora, pel fet que la manipulació
és comparable proporcionalment a la d'altres documents tangibles
si tenim en compte l'increment de l'abast que tindria el mitjà
informàtic.
Els diaris oficials (fonts hemerogràfiques) publiquen el
text de les lleis, els decrets i els diversos actes administratius,
per tant serien un bon exemple d'una important font documental.
L'adquisició de tot el conjunt de fonts documentals d'un
tema seria una de les primeres fases d'una bona investigació
periodística.
- Les fonts
personals
Per treure el màxim profit de les fonts personals, donat
que formen part de la part més investigativa de l'adquisició
d'informació, cal analitzar-les i classificar-les abans de
ser utilitzades. Per tant distingirem entre diferents variacions
de classificació de fonts personals. La primera es basa en
dividir-les segons la temporalitat, per tant tindríem:
*Fonts asidues o estables: durant un temps continuat proporcionen
informació al periodista
*Fonts ocasionals o provisionals: el periodista s'hi dirigeix per
un fet puntual
En següent lloc es podrien dividir segons la implicació:
*Fonts implicades: tenen a veure amb el fet a investigar, hi estan
lligades (afectats, testimonis...)
*Fonts alienes: no tenen lligams amb el fet investigat però
aporten dades interessants per a dur a terme la investigació
Segons l'activitat de la font o la ètica en relació
periodista-font:
*Font voluntària o activa: col·labora de manera activa,
voluntàriament i desitja transmetre una informació
*Font involuntària o passiva: col·labora per la pressió
rebuda pel periodista. Es podrien subdividir segons si oposen resistència
i obstacles (fonts passives resistents) o no (fonts passives obertes)
Segons la posició des de la qual actua la font o estructura
de comunicació:
*Font pública: accessible per gairebé tots els periodistes,
la font ocupa un càrrec públic
*Font privada: accessible per un nombre limitat de periodistes,
la font informa "en nom propi"
*Font confidencial: accessible per un o molt pocs periodistes, la
font no permet que sigui citada
*Font experta o tècnica: la font dóna informació
especialitzada, objectiva i qualificada (donen molt de valor a la
investigació)
Segons la posició que pren la font:
*Font favorable: està d'acord amb el que s'investiga
*Font desfavorable o adversa: contrària al plantejament del
periodista
*Font neutral: no es compromet, és imparcial
Segons la disponibilitat:
*Font amb atribució directa o assequibles: el periodista
té l'autorització de la font per identificar-la, per
nombrar-la
*Font amb atribució reservada o insondables (inassequibles):
la font prefereix romandre en l'anonimat
*Font off the record (confidents): el periodista rep una informació
confidencial no publicable, exclusiva per a ell
Segons la seva validesa:
*Font imprescindible: validesa total, aporten informació
documentada
*Font qualificada: validesa demostrada, informació objectiva
*Font motivada: validesa parcial, afectats de forma indirecta, informació
subjectiva
*Font en quarentena: validesa que cal contrastar, afectats directes
no documentats
Cal tractar amb les fonts personals en el moment i lloc oportú,
així com racionar la informació que l'investigador
dóna (què investiga, fins...) perquè no surgeixin
problemes. És important verificar la credibilitat de la informació,
de la font en si. Per fer-ho els periodistes es basen en el sentit
comú, l'experiència i l'observació, i també
en un abundant coneixement previ del tema i un treball de contrastació
considerable. Es poden mesurar les intencions i sinceritat de la
font investigant-la o bé preguntant-li coses que ja sap el
periodista. Però cal saber que cada font dóna resposta
a un tipus determinat de preguntes i cal tenir un qüestionari
ben preparat a la mida de la font. Els prejudicis, una sobredosi
de confiança i la falta de curiositat no són bons
aliats a l'hora de treballar amb les fonts personals. Cal tenir
esperit crític però sense agressivitat o prepotència.
És bo guanyar-se la confiança de la font, però
tampoc caure en implicacions ni compromisos personals per part del
periodista. Cal defugir (o saber censurar) als anomenats "fantasmes"
(que exageren o inventen dades per captar l'atenció) o els
"paranoides" (aparentment normals però amb patologies
mentals). La persistència, el respecte i la professionalitat
són altres factors destacables en el procés.
2.2 Tècniques
de desinformació
La "intoxicació"
de la informació que obtenen els periodistes ve donada per
interessos de les fonts o per falta de ratificació de dades.
Les més freqüents són la filtració i el
rumor. Les tècniques de desinformació porten a: la
contraveritat (explicar el contrari del que ha succeït), la
barreja d'allò fals amb allò vertader, la deformació
de la realitat, la modificació del context, l'alleujament
d'un escàndol desviant l'atenció, generalitzacions,
imparcialitats...
- La filtració
En el subministrament de la informació a partir de les fonts,
el periodista ha de saber que obtindrà dades que directa
o indirectament beneficien a la mateixa font. Però no totes
les fonts d'informació tenen el mateix grau d'interès.
Algunes vegades l'interès pot ser molt relatiu, mentre que
d'altres l'interès particular és l'únic que
mou a actuar a la font. I una font desconeguda o secreta pel mitjà
de comunicació, pot usar l'anonimat per facilitar informació
al periodista per iniciativa pròpia, informació que
la mateixa font hauria de mantenir en secret però que desvetlla
en benefici propi. Això seria una filtració. Un altre
exemple seria si un mitjà o un periodista reben documents
de forma anònima. No s'ha de confondre, però, amb
una font amb atribució reservada, la qual no té perquè
beneficiar-se del seu acte ni té perquè ser activa,
en contraposició a la filtració.
- El rumor
En un principi, no és admisible publicar res sustentat per
rumors. Però en el periodisme d'investigació el rumor
adquireix una rellevància especial perquè pot ser
el punt de partida per a l'inici d'una investigació. Òbviament
només es pot veure com a pista inicial, ja que hi ha algú
amb una intencionalitat de beneficiar-se'n al darrera. Això
de la intencionalitat és important, perquè si no es
dóna no podem parlar de desinformació, perquè
es tractaria només d'un error, encara que l'efecte sigui
el mateix.
Per aquestes tècniques de desinformació la verificació
de dades pren una rellevància tan gran en el periodisme d'investigació,
perquè el pretigi dels mitjans, els mateixos periodistes
i "la veritat" en depenen.
3.- EL CODI
DEONTOLÒGIC (ètica periodística)
La quantitat
d'informació que està a disposició d'un gran
nombre de persones és cada dia més gran gràcies
al suport i el treball dels mitjans de comunicació. Tot això
no hagués estat possible sense les noves tecnologies. Però
per sobre de la tecnologia, ha estat imprescindible la disponibilitat
de la llibertat necessària perquè les informacions
poguessin difondre's sense traves, perquè les opinions i
idees també es poguessin expressar sense por.
Però la llibertat d'acció dels periodistes i dels
mitjans representa encara una fita difícil d'aconseguir en
la seva totalitat. No obstant, el predomini necessari del discurs
de la llibertat dels mitjans de comunicació no ha de fer
que es passi per alt un altre fet essencial: els mitjans acaben
convertint-se ells mateixos en un poder. Aquest poder o influència,
la selecció de la informació que arriba a la societat,
modifica la concepció de la realitat i els sistemes de valors
de les persones, i influeixen en les seves conductes. I de la mateixa
manera que creix aquest poder hi ha la necessitat d'establir uns
criteris per un ús responsable de la informació.
L'ètica i la deontologia tenen com a objectiu reflexionar
sobre la dimensió moral d'una determinada activitat social,
en aquest cas el periodisme, precisant les seves obligacions i els
seus valors. Però al ser una reflexió, no tenen efectivitat
pràctica, sinó més aviat un compromís
personal per part dels professionals. Encara que, això sí,
es reconeixen públicament aquests continguts en codis, llibres
d'estil, codis interns... que fan reconèixer als mitjans
que la seva activitat comporta certes obligacions i responsabilitats
que han de respectar.
De totes formes, una investigació no deixa de ser promoguda
per algún mitjà que dóna suport al periodista.
És per això que es potencien les investigacions com
el tràfic de drogues, la corrupció dels buròcrates,
la delinqüència de carrer, el tràfic d'armes,
és a dir, una temàtica que no posa en qüestió
la cultura hegemònica de la societat. En canvi, es deixa
de banda investigar sobre fets que qüestionin les creences
o símbols del "primer món" com la repartició
de la riquesa, els fonaments del sistema i l'ordre... En definitiva,
el periodisme també sel·lecciona en benefici propi
el seu abast informatiu. El control d'uns pocs arriba a tots els
àmbits.
De forma definitòria, direm que la deontologia és
el tractat dels deures determinats per l'ètica, que fixa
les obligacions dels periodistes en relació amb la bondat
o maldat de les accions lliurement executades. Però perquè
es pugui demanar responsabilitat per les accions professionals són
necessàries dues coses: la independència i la llibertat.
El professional ha d'ésser independent en el moment de prendre
les decisions i ha d'ésser lliure a l'executar-les.
En principi, el periodista hauria d'actuar amb honradesa i reflectir
amb precisió els esdeveniments. Això és el
que s'ensenya professionalment. Si ho fan o no, ja depèn
de cadascú. Els "errors" es donen perquè
la seva feina consisteix en interpretar les paraules d'altres persones.
Això ens torna a remetre a l'estudi del Dr. Fillembaum sobre
la memòria, tractat al punt 1.4 Característiques del
periodisme d'investigació.
Un dels drets destacables en el periodisme és el secret professional.
Aquest és el dret que tenen els periodistes a no revelar
les fonts de la seva informació i de mantenir en secret les
notes personals, gravacions o altres materials informatius que hagin
fet servir. Jurídicament no existeix definició legal
sobre aquest concepte. Aquest dret també hauria de protegir
la informació no desvetllada pel periodista, que facilitaria
la identificació de la font.
El dret dels periodistes a estar presents en les vistes públiques
dels judicis és un tema a debatre. En un principi, cal reconèixer
als periodistes un dret preferent sobre la resta de ciutadans que
hi vuiguin assistir, encara que se'ls pot exigir que sol·licitin
prèviament una acreditació. Així i tot, l'anomenat
secret de sumari s'empara, és a dir, revelar informació
sobre un cas judicial encara obert és un delicte.
El dret a la no divulgació de les fonts d'informació
és molt important dins la llibertat de premsa, per tant és
un dret que ha d'ésser garantit per qualsevol estat democràtic.
Però obstaculitzar el treball d'investigació al·legant
la necessària privacitat de les fonts és atemptar
contra el propi periodisme d'investigació i la seva llibertat
d'expressió. A més, la Ley de Enjuiciamiento Criminal
(article 259) diu que "el que presenciare la perpetración
de cualquier delito público está obligado a ponerlo
inmediatamente en conocimiento de Juez de instrucción o funcionario
fiscal más próximo al sitio en que se hallare".
Així i tot, el més comú en el periodisme d'investigació
quant a l'acusació d'encobriment és pel fet de no
complir la llei en la part de "inmediatamente", donat
que generalment esperen a obtenir informació per cubrir-se
les espatlles abans de denunciar els fets.
La majoria de debats ètics en el periodisme d'investigació
es concentren en la metodologia. Qüestions com: és vàlid
qualsevol mètode per revelar una malifeta?, és lícit
l'engany quan l'objectiu del periodista és informar sobre
la veritat?, poden utilitzar càmeres ocultes, falses identificacions...
per a obtenir accés a la informació? De fet, és
el públic qui menys disposat està a acceptar qualsevol
mètode per arribar a la informació. Això es
veu en moments en què la credibilitat de la premsa baixa.
La corrupció és també una altra qüestió
ètica important en el periodisme d'investigació. Aquesta
promou que el periodista accepti suborns, reprimeixi informació
fins que se li paga per ella, o fins i tot el mal que es pot causar
a la persona investigada. Però el que sobretot es té
en compte és de no sobrepassar el límit no gaire definit
entre el dret a la intimitat i el dret del públic a la informació.
Es diu també que el dret a la intimitat d'una figura pública
s'interpreta de forma diferent al d'un ciutadà comú,
cosa que per alguns és qüestionable.
Alguns d'aquests codis ètics que poden afectar més
a l'àmbit espanyol són:
- "Principios
internacionales de ética profesional del periodismo de la
UNESCO", signats el 21·11·1983 a París
- "Declaración de principios sobre la conducta de los
periodistas de la Federación Internacional de Periodistas
- "Resolucions 1003 sobre ética del periodisme del Consell
d'Europa", signades el 1·07·1993
- "Código deontológico de la profesión
periodística de la Federación de Asociaciones de la
Prensa de España", signat el 27·11·1993
a Sevilla
- "Codi deontològic del Col·legi de Periodistes
de Catalunya", signat el 22·10·1992 a Barcelona.
En aquest codi ètic es destaca el paper fonamental de la
llibertat d'expressió, el dret de la informació i
d'una opinió pública plural i independent. Es requereix
una premsa "lliure , plural, crítica i oberta a la societat,
lliure tant en restriccions i coaccions de tota forma de poder,
com de la possible degradació de l'ètica". Menciona
la possiblitat de crear un organisme independent que vetlli pel
compliment del codi i que previngui dels intents de limitació
de la llibertat d'expressió.
En definitiva
cal afegir que l'ètica és una cosa a la pràctica
i una altra molt diferent a la teoria. Per a alguns periodistes,
l'ètica és un codi de principis pel qual tota la premsa
s'ha de regir; per a altres que generalment treballen en circumstàncies
més dures, és una cosa irrellevant, un tema pels estudiosos
de la professió. Així doncs, les diverses ètiques
i acitituds vers aquestes varien més en funció del
tipus de diari pel qual s'escriu i del mercat al qual es dirigeix,
que no pas del país en el qual es viu, ja que aquesta divisió
d'opinions es produeix a escala mundial. Els factors que determinen
el tipus d'ètica al qual s'addereix un periodista són
el seu sou, la competència i la cultura del diari per què
es treballa. Un periodista amb un sou insuficient no dubtarà
massa en renunciar als seus principis morals per una bona suma.
La competència entre diaris promou una gran rivalitat per
a captar lectors i hi ha casos en els quals els directors potser
estan tentats a pressionar als seus empleats perquè no es
preocupin massa per l'ètica. A l'hora de la veritat, qui
pensi que l'ètica és una qüestió de moralitat,
descubrirà que només podrà ser un periodista
moral en la mesura que el seu mitjà i la cultura d'aquest
li permetin.
4.- ELS PERILLS
EN LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA
El periodista
d'investigació està sotmès a moltes pressions,
així com a molts riscos. Hi ha diversitat d'enfrontaments
i en ocasions poden afectar fins i tot a la pròpia integritat
física del mateix. És, en certa manera, lògic
tenint en compte que s'està difonent informació que
afecta a representants públics, òrgans de poder econòmic,
mafies, delinqüents, sectes... que tractaven d'amagar aquests
fets "obscurs". Alguns investigadors han descobert que
els seus telèfons estaven punxats i que els havien fet dossiers
sobre la seva vida. Al diari "el mundo", al 1994 van ser
assassinats 19 periodistes a causa de les seves opinions, la majoria
estaven investigant casos de corrupció. Així i tot,
a amèrica llatina és on es produeixen més morts
d'aquest tipus.
L'obtenció de dades sempre té un preu, ja sigui en
valor econòmic, de treball, instrumental (el periodista ofereix
a la font la seva condició d'informador/investigador) o el
valor afegit (riscos, temps, problemes...). La informació
es pot aconseguir guanyant-se la confiança de la persona,
subornant-la, pressionant-la o per alguna acció il·lícita.
Cal dir, que en molts casos (encara que molts periodistes no ho
admetin) una "propina" és molt útil per
aconseguir la informació que es busca, però també
per mantenir una bona agenda de fonts.
Però és fonamental poder garantir la principal necessitat
de seguretat de l'investigador, la integritat física, per
això:
Cal evitar la
vanitat, les "paranoies" (creure's permanentment vigilat
i perseguit), les obsessions (no permeten objectivitat)..., en definitiva
cal mantenir certa fredor en aquesta professió. La pressió
que ocasiona és bastant negativa, però per exemple
la que ocasionen els plets judicials és evitable; només
cal verificar les dades, conèixer la llei i ser rigorós.
Sobre la seguretat vinculada a la integritat física en el
sentit més físic s'aconsella:
- En les cites
amb un desconegut, quedar en llocs públics i vigilables,
arribar abans per detectar "afers sospitosos", no estar
al descobert (per no poder ser fotografiat), portar la documentació
mínima imprescindible, no portar targes o dades sobre el
propi domicili ni les claus d'aquest ni del despatx.
- Després d'una cita sospitosa mai s'ha d'anar directament
a casa.
- Tenir algú de confiança que tingui duplicats de
la informació i que sàpiga tot allò que està
passant.
- No parlar de coses importants per telèfon, ja que "punxar-lo"
és molt fàcil i probable que es doni. Una manera d'invalidar
informació és fer converses "intoxicades"
perquè no es distingeixi la veritat de la mentida.
- Segons el savi xinès Sun Tzu (400 a.C.), tal com diu el
seu tracta sobre l'art de la guerra: cal fingir incapacitat però
ser fort, estimular l'arrogància de l'enemic, fer que l'enemic
trenqui amb els seus aliats, acossar-lo subtilment, saber els punts
dèbils i forts de l'oponent i els propis, atacar en el moment
oportú i fer-se invencible i llavors esperar a que l'oponent
sigui vulnerable.
- És millor tenir un domicili desconegut i protegit.
- És bo tenir dos costums: viure coneixent manuals especialitzats
en seguretat i tenint sentit comú, i tenir una vida ordenada
com a protecció (per no donar peu a xantatges).
- En cas de detenció o registre per part d'algún cos
de seguretat estatal és aconsellable: parlar a través
de la porta abans de deixar parlar ningú, assegurar-se de
la identitat de l'agent analitzant tota la documentació (placa,
ordres...) amb detall, trucar a l'advocat i exigir la presència
de testimonis (o d'un altre cos de seguretat diferent).
La intimidació
es pot donar sobre el mateix periodista o sobre el mitjà
de comunicació, encara que és més comú
que es persegueixi els autors de la informació. La intimidació
pot portar al periodista a la presó i de forma més
extrema podria portar a l'assassinat del periodista, amb la finalitat
de posar fre a la investigació i advertir a la resta els
perills que comporta inmiscuir-se en el tema en qüestió.
Hi ha ocasions en les quals el periodista se sotmet a la intimidació
i així apareix l'auto-censura. D'aquesta manera el periodista
cedeix a les amenaces pel perill que comporten i arriba a omitir
informacions. Gairebé tots els investigadors, per això,
es declaren contraris a l'auto-censura, encara que caldria veure
si mantenen la seva opinió en situacions límit.
Els intents de suborn són una altra forma de pressió
permanent sobre els periodistes investigadors per a intentar l'ocultació
dels fets investigats, a canvi de remuneracions econòmiques,
generalment. Això és una temptació, i depèn
de cadascú que els accepti o no. Molts afirmen que mai no
els han intentat subornar.
Moltes vegades el perill d'aquet treball afecta també el
futur. Els enemics poden ser permanents i perpetuar la pressió
efectuada sobre els periodistes, però sobretot poden tancar
portes al seu futur professional, és a dir, no poden tenir
un futur professional tranquil ni segur.
Una investigació pot requerir que es descobreixi una informació
classificada per a tothom que no pertanyi a un grup en concret.
Actuar clandestinament assumint una identitat falsa és molt
arriscat, tant per al reporter com per a la seva feina. Això
implica:
- Recórrer
a l'engany (només es pot justificar en un assumpte realment
seriós)
- Participar en activitats clandestines (difícil legitimació
o justificació)
- Perills físics (cal prevenir situacions de risc i, per
exemple, convé mantenir informats als superiors de tots els
moviments i contactes que es realitzin)
Per tant, l'ús
de la pràctica de la identitat falsa requereix certes qualitats
interpretatives i, algunes vegades, l'adopció d'una disfressa,
documentació falsa, una història de vida passada...
A més, per exemple, qui actua com a fals comprador/venedor,
és a dir, com a l'anomenat "agent provocador" per
a la investigació d'un negoci il·legal, corre un risc
afegit. Deixant al marge la dubtosa moralitat de la pràctica
en qüestió, el reporter modifica la situació,
en aquest cas el mercat.
En definitiva el periodisme d'investigació és arriscat,
però es poden prendre precaucions. Per suposat, cal ser un
bon professional per no caure en activitats poc lícites i
també cal molta experiència per poder garantir uns
mínims de seguretat.
5.- MARC LEGAL DEL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
Una de les deficiències
que pot tenir un periodista investigador, és no tenir formació
en dret. Perquè és molt important en aquesta feina,
per comunicar, ja que estan sotmesos a un marc jurídic que
cal que sàpiguen per a poder investigar. Aquesta importància
també rau en què no hi ha cap bona informació
que vingui regalada, totes les bones informacions i documents tenen
l'accés restringit, i són, precisament, les informacions
que otorgaran credibilitat i aportaran dades a la investigació.
I per arribar-hi, segons alguns investigadors, "sempre s'haurà
de vulnerar alguna llei, donat que els papers no surten d'un arxiu
i van a parar a mans del periodista sense que s'hagi incomplert
alguna llei". A més, amb una bona coneixença
de la legislació vigent és pot guanyar molt de temps
i arribar a documents que evitin falses hipòtesis o suposicions.
Encara que hi ha casos en els quals el periodista exposa la veritat
dels fets però la forma en què ho fa és demandable,
o bé per la llei de dret a l'honor, o el dret a la intimitat,
o és una injúria. És a dir, que no solament
s'ha de provar que allò que diu és cert, sinó
que ha de saber com dir-ho, de quina manera pot revelar-ho sense
que sigui querellable o demandable.
En l'estat Espanyol, la Constitució reconeix i protegeix
els drets de lliure expressió i informació, però
alhora estan limitats per altres drets, com: el de l'honor (dret
força abstracte, ja que l'empara segons "la concepció
d'honor que preval a la societat i el concepte personal d'honor
que té cadascú"), el dret a la imatge pròpia
, el d'intimitat i el de protecció a la infància i
a la juventut.
La defensa jurídica del periodista investigador també
és un factor rellevant que fa ús de la legislació.
Cal tenir un bon coneixement del marc jurídic en què
es viu, o al menys fer algun curset de dret bàsic. Sempre
cal poder assegurar aconseguir un dictamen favorable en les accions
jurídiques en les que el periodista es vegi involucrat. Per
guanyar un plet només cal: tenir proves d'allò que
s'afirma i dir les coses sense desmerèixer, és a dir,
no qualificar les accions que es denuncien.
Però es pot dir que el marc legal del periodisme d'investigació
està en conflicte permanent amb la seva pròpia activitat
investigativa, ja que xoca amb els drets a la intimitat i privacitat
dels investigats. Cal esmentar, que hi ha casos en què un
dret preval a un altre. Per exemple, la llibertat d'informació
estarà per sobre del dret a l'honor quan la informació
sigui de rellevància pública i tingui interès
social (i sempre i quan no apareguin qualificatius insultants i
sigui certa). Però és complexe en el periodisme d'investigació
indagar sense arribar a passar per alt el dret a l'honor. Per això,
Sanford va fer un recull de normes aplicables a tots els periodistes,
de les quals a continuació se n'exposen algunes:
- S'ha de treballar
la informació de forma acurada, sense tractar vanament les
afirmacions que puguin arribar a ser injúries.
- La veritat és la principal defensa del periodisme. Però
totes les veritats s'han de poder provar davant un tribunal.
- Cal evitar els casos d'invasió en la privacitat.
- No es poden utilitzar fotografies ni noms de persones particulars
sense la seva prèvia autorització.
- Intentar aconseguir la visió contrària de la investigació.
- Si es produeixen errors, cal corregir-los en el propi mitjà
de comunicació abans que arribi una rectificació externa.
Segons la Llei
de Secrets Oficials del 7 d'octubre del 1978, hi ha informacions
classficades, secretes o reservades que ho són només
si la llei ho declara i si es tracta "d'informacions, documents,
dades, assumptes o objectes que si són coneguts per persones
no autoritzades poden posar en perill la seguretat i la defensa
de l'Estat". Aquesta llei especifica que el govern pot negar-se
a desclassificar documents, encara que sigui a petició del
Tribunal Suprem.
Els arxius als quals tenen accés els ciutadans són:
els arxius mercantils, els registres de la propietat immobiliària,
els registres de la propietat intel·lectual i els registres
de l'Institut Nacional d'Estadística. Als que no tenen lliure
accés són: els arxius que tenen informació
sobre l'afiliació política, moviments bancaris, declaracions
de la renda, dades o arxius sanitaris i el registre de llicència
d'armes.
Els arxius policials no són públics, per tant els
ciutadans no hi tenen accés directe. No hi ha cap llei que
reguli l'accés a aquests documents i pertanyen al ministeri
de l'interior. Perquè un periodista obtingui informació
sobre aquests arxius existeixen a la policia, des de 1993, gavinets
de premsa. Si es tracta d'arxius judicials, només hi ha una
forma legal per l'investigador d'accedir-hi: sol·licitar
el testimoni de qualsevol persona implicada en el sumari, però
així i tot el jutge podria prohibir la publicació
d'aquestes declaracions.
Malgrat tot, els arxius són llocs pels quals tot periodista
haurà de passar. La majoria dels periodistes confessen que
alguna vegada han obtingut documents fora de la llei, però
no diuen com ho han fet. L'accés als arxius és una
de les tècniques del periodista d'investigació.
6.- ALTRES TIPUS DE PERIODISME
Per entendre
millor el que és el periodisme d'investigació, a continuació
s'exposen dos punts que tracten uns altres dos tipus de periodisme:
el d'actualitat, (el comú o "de rutina") ja que
és el més popular, i el de precisió, molt lligat
al d'investigació.
6.1 Contraposició
periodisme d'investigació i periodisme d'actualitat
El periodista
informador o d'actualitat és aquell que comunica una informació
sense la seva intervenció de la qual, hagués arribat
a la llum pública de totes formes. És aliè
a la notícia.
El periodista investigador, en canvi, elabora una informació
a partir d'un número indeterminat de fonts, d'una anàlisi
personal, una contrastació... i que seria una informació
oculta si no fos pel seu treball d'investigació. És
part activa de la notícia i al fer-la pública se'n
deriven conseqüències (processos socials, informatius,
jurídics...). L'investigador no desprecia l'actualitat, però
n'escull el que més pugui interessar d'acord amb la responsabilitat
social de la premsa. El treball del periodista investigador va lligat
amb la curiositat científica i l'aplicació del treball
detectivesc, ja que tant científics, com detectius, com periodistes
investigadors, busquen el mateix: la veritat oculta.
Per tant direm
que el periodista investigador té més responsabilitat
en allò que comunica que no pas l'informador.
Les característiques
del periodisme d'actualitat són:
- Treballa quasi
exclusivament amb persones de rellevància pública
o privada.
- Les fonts utilitzades són d'atribució directa (punt
2.1 Tipus de fonts d'informació). Són fonts que subministren
dades de forma voluntària i interessada, per tant poden ser
citades pel periodista.
- Entre el periodista informador i la font hi ha certa relació,
pel seu contacte permanent, hi ha certa complicitat.
- El periodista "de rutina" espera que els fets succeeixin
i siguin les pròpies fonts qui li subministrin les dades
per a la seva publicació.
- El periodista treballa amb informacions que generalment coneixen
alhora tots els mitjans de comunicació, fins i tot els de
la competència.
- Si el periodista obté informacions exclusives són
generalment fruit d'una filtració interessada de determinada
font d'informació.
- La forma de treball en el periodisme d'actualitat es caracteritza
per una planificació informativa diària i la pressió
permanent de l'hora del tancament de l'edició.
Amb les característiques
citades es pot veure la diferència entre els dos tipus de
periodisme, ja que les característiques pròpies del
periodisme d'investigació estan detallades al punt 1.4.
Així, es pot concloure dient que l'actualitat periodística
informativa no suposa una pauta pel treball de l'investigador, que
la forma de treball és aliena a l'hora de tancament i la
planificació del treball diari (el periodista investigador
treballa pel seu compte), i que el periodisme d'investigació
s'avança als propis fets, treu a la llum pública allò
ocult i crea una actualitat periodística pròpia.
6.2 El periodisme
de precisió
El periodisme
de precisió consisteix en l'aplicació de mètodes
d'investigació sociològica i estadística per
a tractar temes d'actualitat. Utilitza estadístiques, censos,
informes sobre investigacions científiques, arxius, bases
de dades, Internet i altres documents públics. L'objectiu
d'aquest tipus de periodisme és tractar tota aquesta informació
oficial i possiblement plagada de filtracions interessades, amb
el suficient rigor com per desintoxicar-les i poder-les publicar.
Molts temes deixen de ser investigats per falta de temps o de coneixements.
Aquests són tractats pel periodisme de precisió, o
també anomenat "via socio-informàtica de descobrir
notícies". Per tant podem dir que està a mig
camí entre el periodisme d'actualitat i el d'investigació,
ja que realitza una investigació dels temes d'actualitat.
Per exemple, mitjançant un estudi estadístic sobre
xifres d'accidents automovilístics i dades estadístiques
oficials sobre la intensitat del tràfic a les carreteres,
la seva longitut i altres indicacions, es poden obtenir índex
de perillositat.
El procés o metodologia per a una investigació d'aquest
tipus és, en primer lloc, la definició del problema
i en segon l'organització de la investigació al voltant
del problema. Naturalment, com en tot procés investigatiu
o científic, el procediment pot ser revisat i modificat.
En alguns països, el periodisme de precisió ha esdevingut
una eina bàsica del periodisme d'investigació. Però
molts diuen que té una "debilitat" vers el periodisme
d'investigació: la dependència de les fonts amistoses.
El terme "fonts amistoses" s'utilitza en el sentit de
fins a quin punt la investigació en el periodisme de precisió
és un mer seguiment del camí marcat per les seves
fonts, si el reporter verifica o tan sols complementa la informació.
Però això es podria qüestionar en totes les formes
d'investigació.
Aquest periodisme també fa ús de l'anomenat "periodisme
assistit per computadora" (PAC), que és necessari per
accedir a bases de dades electròniques i serveis d'informació
en línia.
Alguns periodistes especialitzats en aquesta modalitat especulen
sobre el que succeiria si existís un banc de dades electròniques
als quals poguessin accedir tots els ciutadans i mitjançant
el qual poguessin fer un seguiment i una supervisió de les
activitats del govern del país. D'aquesta idea es pot deduir
el gran afany d'informar d'aquestes persones, i de la poca conformitat
que presenten cap a les informacions oficials.
7.- ANÀLISI DE LES ENTREVISTES
Aquest apartat
pretén fer una síntesi de la informació obtinguda
a partir d'entrevistes fetes a personatges vinculats al periodisme
d'investigació. Consta de l'anàlisi d'uns qüestionaris
de quatre preguntes enviats per e-mail com a primer punt. En el
segon punt s'inclou l'anàlisi d'una entrevista molt complerta
realitzada a tres personatges molt distingits dins d'aquest món,
el periodisme d'investigació (els qüestionaris i entrevistes
es troben transcrits íntegrament en l'annex del treball).
7.1 Anàlisi
del qüestionari via e-mail
La primera pregunta
tractava la concepció del periodisme d'investigació
pròpia de cadascun dels entrevistats. Víctor Puig
("ciberperiodista") creu que tot periodisme fet a consciència
implica investigació, i que per tant, no el distingeix com
a disciplina per ell mateix sinó com a grau de correcció
del mateix periodisme. Aquest "periodisme ben fet" necessita
de bons temes, d'una bona documentació i la recerca de la
veritat. Carles Guàrdia (redactor del programa "30 minuts")
comparteix la idea del sr. Puig en el fet que el periodisme en si
ja comporta investigació, encara que afegeix que sovint es
fa servir el terme "periodisme d'investigació"
quan es tracten temes ocults i de caràcter delictiu, vinculats
a grans poders (polítics, econòmics, màfies...)
i que necessiten d'una gran feina de comprovació i contrastació,
mètodes específics de recerca de la informació,
etc. Lorenzo Gomis (col·laborador del diari "La Vanguàrdia"
i autor del llibre "El medio media" sobre mitjans de comunicació)
s'inspira en el llibre "Investigative reporting" (David
Anderson i Peter Benjaminson, 1976) per expressar una idea semblant
a les anteriors: que el periodista que realitza adequadament la
seva feina ja es tracta d'un investigador. Però cenyint-se
més al terme diu que el periodista investigador és
aquell que dedica molt de temps a les seves investigacions, cosa
que implica desentramar fets ocultats i que, per tant, cal que sigui
pacient. Salvador Cardús (col·laborador de "la
Vanguàrdia", periodista i professor de sociologia) qualifica
el periodisme d'investigació com a gènere independent,
destacant-lo com a important malgrat que és poc practicat
considerant la complexitat i el temps que demana. En José
Mª Peredo (professor de periodisme d'investigació a
la Universitat Europea) està d'acord amb el sr. Cardús
quant a l'existència del periodisme d'investigació
com a "especialitat". El defineix com a periodisme que
es basa en l'obtenció de dades sobre fets ocults de caire
il·lícit mitjançant fonts vinculades al cas.
Remarca el perill que comporta una investigació d'aquest
tipus.
La segona pregunta demanava l'existència d'un model fixat
d'investigació periodística. Cap dels que varen respondre
a aquesta pregunta creuen que existeixin normes o pautes per a la
realització d'un reportatge d'aquest tipus. No obstant, tots
destaquen elements comuns en tots els treballs periodístics
d'aquesta mena, com l'ètica, la contrastació i classificació
de la informació, el treball amb les fonts (incloent les
documentals), les tècniques d'obtenció d'informació,
així com les d'elaboració, redacció i maquetació
del reportatge... En Carles Guàrdia, en tot cas, creu que
si es diferenciés un estil vindria donat pel tema o pel propi
periodista més que per un model pautat.
La tercera pregunta es refereix a la pròpia experiència
en el camp de la investigació periodística. En V.
Puig no realitza periodisme d'investigació en el sentit estricte
del terme, encara que exalta que els seus treballs a la xarxa reflexen
infinitat d'opinions. En C. Guàrdia no qualifica els reportatges
del 30 minuts com a investigacions periodístiques en la seva
totalitat. Els alumnes del sr. Peredo sí que realitzen pràctiques
fent reportatges d'investigació sobre una gran varietat de
temes.
L'última qüestió feia referència a intentar
definir l'estil de periodisme que exercia cadascú. Podem
resumir el mètode periodístic de'n Víctor Puig
com a "claro y conciso". En Carles Guàrdia no creu
tenir un estil propi sinó el del programa en particular,
que es caracteritza pels temes que tracta i per la forma d'ésser
tractats, encara que no sabria distingir-los.
7.2 Anàlisi
de les entrevistes
Les entrevistes
consten d'unes 17 a 21 preguntes que sintetitzen el tema del periodisme
d'investigació a més de donar la visió i experiència
pròpies dels entrevistats. També hi ha preguntes dirigides
de forma més personal que donen un toc d'implicació
i retrat dels mateixos.
Els tres entrevistats són professionals dedicats al periodisme
d'investigació, en tres àmbits diferents: el món
de l'educació o ensenyament universitari, el bibliogràfic
i el televisiu. És per això interessant veure el contrast
o punts en comú que presentin les seves respostes respecte
el mateix tema: el periodisme d'investigació.
Com ja s'esmenta al punt 1.1 Definició del concepte, és
complicat dir què és exactament el periodisme d'investigació.
Ratificant aquesta afirmació, les respostes a aquesta pregunta
en les entrevistes foren, en resum, les tres posicions que acostumen
a prendre els periodistes davant aquesta qüestió. Mentre
en Carles Guàrdia creu que és aquell periodisme que
desvetlla fets ocults i delictius a partir d'un mètode determinat,
per en Pepe Rodríguez tot periodisme necessita de la investigació
i anant més enllà en Darío Giménez nega
l'existència del terme en si.
La següent pregunta girava entorn la metodologia del periodisme
d'investigació. En síntesi, les respostes tractaven
bàsicament la importància de les fonts d'informació
per a l'obtenció de proves que ratifiquessin la hipòtesi
del periodista, és a dir, el seu objectiu.
Donada la importància de les fonts que apareix en la pregunta
anterior, també es preguntà sobre la forma d'aconseguir-les.
La solució va ser, en definitiva, qüestions de credibilitat,
interès, sort i sobretot, experiència.
Sobre si hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació, els
srs. Rodríguez i Guàrdia coincideixen en el fet que
es podrien qualificar així les investigacions d'una temàtica
en concret respecte una altra de diferent, sense estar del tot segurs
d'etiquetar-los com a "sub-tipus". El sr. Giménez
remet a la seva negació del terme "periodisme d'investigació"
i per tant també dels seus sub-tipus, i creu que el que sí
pot existir són investigacions poc rigoroses, que anomenaria
pseudo-periodisme.
Seguidament es parlà sobre qüestions ètiques.
La reserva d'informació sembla ser una pràctica corrent
en aquesta feina, ja sigui per un codi deontològic, qüestions
morals, tàctiques del mateix procés investigatiu o
restriccions externes. És obvi que no tot el que és
descobert passa a la llum pública.
La pregunta següent tractava una comparació entre el
periodisme d'investigació a Catalunya respecte el de a nivell
Estatal. Tant Guàrdia com Rodríguez veuen el cas català
menys desenvolupat, però no per falta de mitjans sinó
per traves de caire polítco-econòmic. Parlen d'un
cert aïllament respecte a la investigació nacional.
Giménez és un tant més optimista remarcant
els recursos de què consta la investigació periodística
catalana. En Carles Guàrdia creu que és un problema
d'interessos i de burocràcia. Pepe Rodríguez proposa
la investigació publicada en llibres com a solució.
El periodisme d'investigació genuí a Espanya era el
que es feia al voltant dels anys '70. I què ha canviat? La
resposta és que l'estil original era més "pur",
menys condicionat. Que es corrien més riscos però
que portaven a objectius més clars. Es pot dir que tot això
ha minvat a costa de la millora de les tècniques i la metodologia.
Respecte els trets diferenciadors de l'estil d'un investigador en
un dels seus reportatges, Guàrdia expressa que hi ha diferència
d'estil segons la rigorositat que presenti, Giménez segons
el mitjà pel qual es treballa i es representa, i Rodríguez
segons la temàtica que es tracta.
A continuació es tractaren els perills de la investigació
periodística. Aquests són una part més d'aquest
treball, els quals perden importància en esdevenir quotidians.
No obstant cal destacar que existeix un risc, que cal minimitzar
aportant mesures preventives. Cal assumir el perill però
mai ignorar-lo.
També es va preguntar què pensaven els entrevistats
sobre l'ús de les tècniques de desinformació
com la filtració o el rumor. En Carles Guàrdia exposa
la trista feina d'haver de destriar la informació per la
gran quantitat de filtracions i informacions falsejades que circulen,
i valora la tasca de contrastació com a imprescindible per
aquest motiu. En Darío Giménez exalta la incompatibilitat
de la filtració i el rumor dins el periodisme d'investigació,
sobretot si es tracta d'un ús insinuat o encobert. Pepe Rodríguez
veu la part positiva d'aquestes pràctiques matisant que cal
tenir molta experiència i coneixement sobre què s'està
fent i de què t'estan venen (i no pas regalant), ja que tot
són interessos.
Avui dia, el món de la comunicació i la informació
gira entorn una gran xarxa: Internet. Però què en
pensen sobre l'ús d'aquest en la investigació? Doncs
en general creuen que certament és una gran font d'informació,
però que cal saber usar amb el coneixement previ que hi ha
una gran part d'informació que no és certa o no és
aprofitable. Malgrat tot, segons el sr. Giménez només
podria ser apropiada en el periodisme d'investigació en l'inici
de la recerca de la informació.
Tots tres destaquen que hi ha molts bons periodistes investigadors,
encara que no tenen cap model en particular. Així i tot,
Guàrdia esmenta a Xavier Vinader i Giménez anomena
a Pepe Rodríguez.
Donada la proximitat temporal, als dos primers entrevistats (Guàrdia
i Giménez) se'ls preguntà sobre els fets de l'11 de
setembre a EE.UU. respecte la cobertura informativa i l'actuació
periodística. La seva valoració té dos enfocaments:
Guàrdia de forma favorable respecte els mitjans espanyols
pel seu abast i difusió informatius i Giménez de forma
negativa respecte els mitjans nord-americans i el seu patriotisme
gens objectiu. Sobre la possible afectació del conflicte
a nivell del terrorisme espanyol, els dos periodistes varen veure
un agreujament en la situació dels terroristes del nostre
país per la imminent presa de mesures anti-terroristes internacionals
i pactes d'aquest tipus.
Finalment hi hagué preguntes més personals sobre experiències
o anècdotes vinculades al periodisme d'investigació,
i altres aspectes com les lliçons sobre la matèria
de Darío Giménez, el trasllat al poc temps de l'entrevista
de Carles Guàrdia a Tadjikistán per la cobertura del
conflicte d'Afganistan amb EE.UU. o sobre la valoració de
la seva feina o el seu llibre sobre periodisme d'investigació
de Pepe Rodríguez.
8.- CONCLUSIONS
DEL TREBALL DE RECERCA
Aquest treball
de recerca ha suposat un enriquiment personal en molts aspectes:
En primer lloc, l'endinsament en una disciplina sobre la qual no
disposava de coneixements previs sinó una simple curiositat.
Aquesta experiència ha estat molt positiva, donat que ha
resultat ser un món fascinant. El periodisme d'investigació
obre la ment a plantejar-se qüestions, a voler saber, a cercar
la veritat i no comformar-se amb "versions oficials".
El component de risc que implica, aporta al tema un gran interès.
D'altra banda, ha servit per a dur a terme una petita investigació
que necessità de temps, d'organització i planificació,
de recerca de contactes i informació, de redacció...
Cal destacar que l'obtenció dels contactes i la relació
amb aquests ha estat molt grata, cosa que pot semblar sorprenent
donat que són professionals molt ocupats i malgrat això
la predisposició ha estat més que notable.
També s'hauria de destacar el fet que la necessitat d'una
gran quantitat de fonts documentals per a una comparació
de la informació i un més ampli abast al tema, ha
suposat adquirir un hàbit de consulta en biblioteques i de
lectura de llibres.
L'execució del treball sobre el periodisme d'investigació
i sobretot les entrevistes realitzades per a aquest, han donat peu
al plantejament personal d'una hipòtesi o més aviat
una curiosa observació: el gènere de la investigació
periodística sembla estar reservat quasi exclusivament per
a homes. Això podria venir donat pel ja esmentat component
de risc que comporta... però això ja serviria per
a plantejar una altra investigació, i repeteixo que es tracta
d'una mera suposició.
Un altre factor destacable de l'haver dut a terme el treball de
recerca és la presa de responsabilitats. El fet de tenir
llibertat en escollir el tema, el repartiment de la feina, la tria
de la metodologia més apropiada, l'oportunitat de poder fer
un treball de camp... per tant, també ha aportat un component
de maduresa a la meva persona.
La hipòtesi inicial sobre l'existència d'estils de
periodisme d'investigació desaparegué en veure l'amplitud
de factors que diferencien els reportatges d'investigació
entre sí: el mitjà pel qual es treballa, el tipus
o camp d'investigació que es tracta, elements personals del
periodista... Per aquest motiu l'objectiu del treball prengué
una orientació més general, que pretén donar
una clara explicació de què és el periodisme
d'investigació, com es realitza, etc. d'una manera completa
i, mitjançant les entrevistes, reflectint la visió
d'aquesta feina de la mà dels seus propis executors.
Sintetitzant el què s'exposa al treball i responent al seu
objectiu, es pot dir que el periodisme d'investigació és
el motor que mou a destapar els delictes ocults de la societat per
permetre que arribin a la llum pública, a manera de detonant
en la resolució de molts conflictes. Això comporta
una llarga i metòdica feina de recerca de proves que ratifiquin
la hipòtesi inicial i permetin revelar l'entramat d'una manera
sòlida, és a dir, sense donar peu a errors que puguin
suposar el falsejament de tota la investigació. Paral·lelament,
comporta conflictes de tipus èticomoral, judicial, "enemics",
restriccions... La part que es pot qualificar com a més important
d'aquesta feina seria el treball amb les fonts d'informació,
ja que són les que permetran la verificació de la
informació o l'obtenció d'aquesta.
Aquest treball està acotat al periodisme d'investigació
espanyol i centrat en els aspectes més importants. Altres
possibles punts de gran interès que portarien a altres investigacions
podrien ser: casos concrets de periodisme d'aquesta mena, anàlisi
de reportatges, el periodisme d'investigació en el cinema,
la comparació de la investigació periodística
entre diferents països...
Per això, el fet de dur a terme aquest treball ha significat
un gran aprenentatge tant a nivell conceptual com a nivell més
personal.
BIBLIOGRAFIA
ALSIUS,S., Ètica
i periodisme, Ed. Pòrtic (Investigació de la comunicació)
AZNAR,H., Ética
y periodismo. Códigos, estatutos y otros documentos de autorregulación,
Ed. Paidós (Papeles de comunicación)
CAMINOS,J.Mª,
Periodismo de investigación: teoría y práctica,
Ed. Síntesis
GOMIS,L., Teoría
del periodismo. Cómo se forma el presente, Ed. Paidós
Ibérica S.A. (Paidós comunicación nº44)
MARX,K., ENGELS,F.,
Sobre prensa, periodismo y comunicación, Ed. Taurus Comunicación
("Noesis de comunicación" nº6)
NIETO,M.A.,
Cazadores de noticias: así se descubrieron los grandes escándalos
de la democracia, Colección Grandes Temas nº69, Ed.
Temas de Hoy S.A.
QUESADA,M.,
La investigación periodística. El caso español,
Ed. Ariel S.A.
QUESADA,M.,
Periodismo de investigación o el derecho a denunciar, Ed.
Cims 97 S.L.
RAMÍREZ,F.E.,
del MORAL,J.F., Áreas de especialización periodística,
Ed. Fragua
RANDALL,D.,
El periodista universal, Ed. Siglo XXI de España Editores
S.A.
RODRÍGUEZ,P.,
Periodismo de investigación: técnicas y estrategias,
Ed. Paidós (Papeles de Comunicación 7)
SECANELLA,P.M.,
Periodismo de investigación, Ed. Tecnos S.A.
SEOANE,Mª
CRUZ, Historia del periodismo en España II, Ed. Alianza
VARIOS, Historia
del periodismo universal, Ed. Síntesis (Proyecto editorial
"ciencias de la información")
PÀGINES
WEB
http://kane.uab.es/dgimenez
http://pagina.de/francasal
http://www.academia.cl/progs/per/sem7a.htm
http://www.comunica.org/chasqui/armendares67.htm
http://www.ehu.es/zer/9artcami.html
http://www.elprisma.com/apuntes/apuntes.asp?page=4&categoria=502
http://www.imagoweb.cl/pi/perin_ocaso.htm
http://www.investigacion.org.mx/
http://www.periodistes.org/
http://www.saladeprensa.org/investigacion.htm
EL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
(ANNEX)
ANNA
VALLI CASADO
2ON BATX HUM
TREBALL RECERCA 2001-02
TUTORA: MONTSE LARI
ÍNDEX
1.- QÜESTIONARI
VIA E-MAIL
2.- ENTREVISTES
2.3 Carles Guàrdia
2.4 Darío Giménez
2.5 Pepe Rodríguez
3.- CODIS ÈTICS
I DEONTOLÒGICS
3.1 Declaració de principis de la professió periodística
a Catalunya
3.2 Dictamen acordat pel "Consejo de Ética de los Medios
de Comunicación"
1.- QÜESTIONARI VIA E-MAIL
Model dels qüestionaris:
Hola, me llamo
Anna y tengo 17 años. Estoy estudiando 1º de Bachillerato
y ya empiezo a buscar información para el "treball de
recerca". Mi idea es hacerlo sobre periodismo de investigación,
de hecho mi hipótesis es si hay un modelo marcado o cada
periodista crea su estilo, y si lo tiene (lo considero probable),
analizarlos. Y estaba mirando unas webs y he visto que era periodista.
Me preguntaba si le importaría que le hiciera algunas preguntas
que si me contestara me serían de gran ayuda. Más
o menos, las preguntas serían estas:
- ¿Cuál es su visión del periodismo de investigación?
(que es para usted, básicamente de qué se trata...)
- ¿Existe un modelo marcado y pautado de como debe realizarse
una investigación de este tipo?
- ¿Si ha hecho algún trabajo de periodismo de investigación,
podría explicarme su experiencia?
- ¿Cómo definiría su estilo de periodismo,
o en qué se basa? (¿y el de investigación?,
si lo realiza, claro)
Muchas gracias por todo de antemano.
Hola, em dic
Anna i tinc 17 anys. Estic estudiant 1r de Batxillerat i ja començo
a buscar informació pel treball de recerca. He buscat per
la xarxa una adreça e-mail per dirigir-me a algun dels seus
periodistes per veure si em podrien ajudar, espero que sigui així
i aquest sigui al qual m'he d'adreçar. La meva idea és
fer el treball sobre periodisme d'investigació, de fet la
meva hipòtesi és si hi ha un model marcat o cada periodista
crea el seu propi estil, i si el té (ho considero probable)
doncs analitzar-los. Em preguntava si els importaria que els fes
unes preguntes a aquells que estiguin disposats a col·laborar
perquè si me les contestessin em serien de gran utilitat.
Doncs més o menys, les preguntes serien aquestes:
- Quina és la seva visió del periodisme d'investigació?
(què és per vostè, bàsicament de què
es tracta...)
- Existeix un model marcat i pautat de com cal realitzar-se una
investigació d'aquest tipus?
- Si ha fet algun treball de periodisme d'investigació, podria
explicar-me la seva experiència?
- Com definiria el seu estil de periodisme, o en què es basa
aquest estil? (i el d'investigació?, si el realitza, és
clar)
Moltes gràcies per tot per endavant.
VÍCTOR PUIG- "Ciberperiodista". 9·03·2001
a: victorp@intercom.es
¡Hola
Anna!
Has escogido un tema muy interesante, ya me contarás qué
tal evoluciona. Contesto tus preguntas a continuación, espero
que las respuestas te ayuden...
- ¿Cuál
es su visión del periodismo de investigación? (que
es para usted, básicamente de qué se trata...)
En principio, cualquier periodismo bien hecho conlleva investigación.
Me explico: si la tarea del periodista es detectar un tema que puede
ser interesante para los lectores, aprender todo lo que pueda sobre
él, esquivando engaños y buscando verdades, eso es
periodismo de investigación. Si uno se limita a sentarse
ante el terminal esperando la llegada de una nota de prensa par
recortarla y publicarla tal cual, eso ni siquiera es periodismo.
La idea de que sólo es periodismo de investigación
el que necesita muchísimo tiempo, recursos, periodistas infiltrados
en organizaciones criminales y tal, es tan romanticona e inocente
como la que el único periodismo peligroso es el del corresponsal
de guerra.
- ¿Existe
un modelo marcado y pautado de como debe realizarse una investigación
de este tipo?
Existen una serie de normas éticas que constituyen una base
para hacer periodismo de calidad: contrastar las fuentes, reflejar
trodas las opiniones posibles sobre el tema, mencionar las fuentes
citadas, buscar fuentes de información alternativa... Eso
requiere tiempo, esfuerzo y contactos, pero es la base sobre la
que construir cualquier investigación.
- ¿Si
ha hecho algún trabajo de periodismo de investigación,
podría explicarme su experiencia?
He hecho algunos reportajes que no sé si considerar "de
investigación" en el sentido que normalmente se da al
término. Yo escribo sobre lo que pasa alrededor de Internet,
por lo que mis reportajes incluyen muchas referencias a personas
y a "sites" con información del tema. Creo que
sí vale la pena "investigar" sobre quién
te pueda dar información más fiable sobre el tema
e intentar reflejar tantas opiniones como sea posible. Estoy bastante
contento por ejemplo de cómo quedó un reportaje sobre
el uso que hacen de Internet diferentes confesiones religiosas en
España, por la cantidad de voces que aparecen allí.
- ¿Cómo
definiría su estilo de periodismo, o en qué se basa?
(¿y el de investigación?, si lo realiza, claro)
Intento ser claro, organizar las ideas a lo largo de un hilo argumental
que haga el tema más ameno para el lector. Intento que las
opiniones de los entrevistados sean lo más concisas y claras
posibles, así como de cubrir todas las partes implicadas
en el conflicto. Normalmente, para que haya noticia, tiene que haber
un conflicto, de ideas, de opiniones, de puntos de vista....
En fin, espero
haberte sido útil, si necesitas algo más, ya sabes
dónde estoy.
CARLES GUÀRDIA-
Redactor del 30 minuts, 16·04·2001 a: 30minuts@tvcatalunya.com
Hola Anna, em
dic Carles Guàrdia i sóc redactor del "30 minuts".
El nostre director ens ha passat la teva enquesta i ara te la contesto
breument.
Pregunta 1-
Tot treball periodístic té alguna cosa d'investigació:
esbrinar fets, buscar fonts d'informació, contrastar la informació,
etc. Però normalment considerem com a periodisme d'investigació
el que s'ocupa d'indagar i explicar assumptes especialment ocults
i que tenen connotacions delictives o lesives per a la comunitat
o de violació de drets humans, etc.. Normalment són
fets en què hi ha poders polítics, econòmics
o d'organitzacions delictives que tenen especial interès
que aquests fets no es coneguin i per això demanen una feina
mes difícil, acurada, complexa i normalment més lenta
de l'habitual. Habitualment es compta amb fonts d'informació
anònimes i potser caldrà actuar de manera no oberta
(càmeres ocultes, dissimular la condició de periodista,
etc.). Pel caràter dels temes tractats i la facilitat de
caure en intoxicacions interessades caldrà una feina de contrastació
ben acurada perquè sovint les anomenades "filtracions"
solen ser interessades.
Pregunta 2-
No crec que hi hagi un model marcat, tot dependrà del tema
i del periodista. Crec que simplement s'han d'aplicar amb més
rigor les precaucions sobre verificació i contrastació
dels fets.
Pregunta 3 -
No crec que hagi fet un reportatge del 30 minuts que es pugui qualificar
estrictament de periodisme d'investigació en el sentit de
desvelar algun assumpte especialment ocult. En alguns reportatges
hi ha hagut elements o seqüencies d'això (com un sobre
el fenòmen de la immigració amb pateres a l'estret
de Gibraltar) però no tota la peça.
Pregunta 4 .
No crec que tingui un estil parcticular. Sí és que
en els reportatges en què participo hi ha un estil, és
l'estil "30 minuts" que crec que si que existeix encara
que em seria difícil de definir-lo. El que és cert
és que pels temes triats, la manera fer-los, la manera d'escriure
el text els reportatges poden tenir un tòpic o un aire personal,
però no m'atreviria a dir que això sigui un estil.
Espero que això
et sigui útil pel teu treball. A la facultat de Bellaterra
hi ha una biblioteca on hi podries trobar llibres sobre aquest tema
i suposo que també a la Pompeu Fabra. Apa, que et vagi bé!
LORENZO GOMIS-
Col·laborador del diari "La Vanguàrdia".
Autor del llibre "El medio media" sobre els mitjans de
comunicació, 24·05·2001 a: lgomis@jazzfree.com
Querida Anna:
Para empezar tu "recerca" y suponiendo que estás
bien de inglés transcribo las siguientes palabras de "Investigative
reporting", de David Anderson y Peter Benjaminson (Indiana
University Press, Bloomington and London, 1976): "In fact,
any reporter who does the job well is already part investigator.
The only workable definition of an investigative reporter is a reporter
who spends a lot of time doing investigations. But uncovering information
that has been deliberately concealed, requires a certain type of
personality. According to conventional wisdom, that personality
consist mainly of extraordinary patience, or, put another way, an
extremely high threshold of boredom".
Otras dos pistas: en la librería especializada Medios (entre
plaza de castilla y calle Valldonzella) puedes encontrar libros
(el más popular es el de Bernstein y Woodward sobre el caso
Watergate, y en la mancheta de La Vanguardia, diario que parece
que a veces lees, encontrarás el nombre del jefe de periodismo
de investigación, Eduardo Martín de Pozuelo.
Te deseo suerte...y paciencia.
SALVADOR CARDÚS- Col·laborador del diari "La
Vanguàrdia". Periodista i sociòleg, 24·05·2001
a: salvador.cardus@uab.es
De fet, sóc
professor de sociologia, però també periodista. Crec
que el periodisme d'investigació és un gènere
important però que desgraciadament es practica poc a causa
de les seves dificultats i de la preponderància als informes
immediats i poc eleborats. Amb tot, t'hauries d'adreçar a
algun professor de la Facultat de Periodisme que faci l'assignatura
de "Periodisme d'Investigació" (si busques a Internet,
a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la
UAB (http://www.blues.uab.es/fac.com/estudis/estudisfr.html)
Ben cordialment
JOSÉ
MARÍA PEREDO POMBO- Professor de periodisme d'investigació
a la Universitat Europea, 16·10·2001 a: j_maria.peredo@hco.cin.uem.es
Qué tal
¿Ana?. Soy el Profesor José maría Peredo, que
enseño Periodismo de investigación en la Universidad
europea. Te respondo a algunas de tus dudas sobre esta especialidad
periodística.
1.- El P.I. es una especialidad que consiste en descubrir casos
informativos ocultos a partir de noticias: Casos además que
puedan ser denunciables ante un Tribunal por suponer algún
tipo de delito. Es un periodismo laborioso y que se extiende en
el tiempo durante semanas o meses hasta que se reunen todos los
datos del reportaje. Utiliza fuentes no habituales, es decir, se
informa a través de personas afectadas por algún caso,
a través de personas de ambientes malos etc. Es, por tanto,
peligroso y debe realizarse con el respaldo de un medio de comunicación
y con el conocimiento de la policía.
2.- No hay modelos. Es necesaria una gran labor de documentación
y por tanto de clasificación de papeles y noticias. Puede
obtenerse información cuando el periodista se hace pasar
por otra persona y se infiltra en el lugar que quiere investigar.
Es necesario conocer las técnicas de redacción periodística,
elaboración de reportajes y maquetación de los mismos
por ordenador.
3.- Mis alumnos de Periodismo en la Universidad Europea han hecho
multitud de reportajes de investigación: sobre cómo
viven los colectivos de inmigrantes sin papeles, sobre fraudes en
agencias de modelos, sobre fraudes en alquileres de pisos, incluso
este año me van a hacer uno sobre extraterrestres.
4.- Yo me dedico profesionalmente al Periodismo de Opinión
sobre temas Internacionales. Es otra especialidad muy divertida.
Nada más, un abrazo y que te sirva. Ah! el caso más
famoso de investigación periodística es el Watergate.
Hay una película de Robert Redford y Dustin Hoffman que lo
cuenta con detalle. Se llama "Todos los hombres del Presidente".
Adiós!
2.- ENTREVISTES
2.1 Carles Guàrdia
Nom: Carles
Guàrdia
Data de naixement: 14-3-1949
Formació: Escola Oficial de Periodisme
Feina actual: Reporter del 30 minuts
Algun hobby o afició paral·lela a la feina? Lectura,
cinema, pescar...no tinc una afició específica.
- Què
és per vostè el periodisme d'investigació?
Bé, per mi és el periodisme que intenta revelar coses
que per la seva natura tenen voluntat de secret, de ser ocultes,
coses que als seus protagonistes els interessa que es mantinguin
ocultes, perquè són delictuoses, perquè són
contràries a l'opinió pública majoritària,
perquè perjudiquen a interessos econòmics o polítics...
I en general s'investiguen fets de caire negatiu, maniobres que
són rebutjades legalment o per qüestions ètiques,
morals. Llavors, la tasca del periodista seria fer l'esforç
de, malgrat que hi ha molts interessos per mantenir allò
ocult, desvelar-ho, intentar assabentar-se'n, i probablement el
més difícil és ratificar-ho per tenir la seguretat
que allò és cert i poder publicar-ho. Aquestes són,
diguéssim, les dues parts més difícils: tenir
la seguretat i verificació que allò que s'investiga
és cert i que t'ho publiquin.
- En què creu que es basa una investigació d'aquest
tipus? (punts més importants, metodologia, precaucions, fets
a tenir en compte...)
Doncs en tenir unes bones fonts, i la verificació d'aquestes
fonts. El més important és: primer, que les fonts
et confiïn alguna cosa. Després, normalment aquestes
fonts, si t'expliquen una cosa oculta, negativa, etc. segurament
perjudicarà alguna persona, grup o interessos. I cal destriar
la informació, perquè s'ha de saber fins a quin punt
aquesta font que t'està dient això, quins altres interessos
pot tenir a perjudicar a la persona de la qual t'està parlant.
Una altra gran dificultat és trobar fonts oficials, papers
o documents que et ratifiquin les coses. I llavors clar, al tenir
proves (encara que algunes vegades no existeixen com a proves físiques,
sinó que són coses que se saben i no es poden demostrar)
ja hi ha molta feina guanyada. Perquè cal veure si les fonts
són mereixedores de confiança, tenir testimonis que
t'ho verifiquin... i tot això fins que arribis a poder tenir
una seguretat d'allò que estàs explicant. Encara que
l'altra cosa difícil és que t'ho publiquin, bé,
primer que et deixin fer la investigació, que tinguis mitjans
econòmics, el temps, el material,... que si estàs
treballant en un mitjà i els hi dius "sí, que
tinc un tema molt escabrós, i necessitaria temps per poder
investigar-ho", doncs que t'ho donin, que el tema interessi,
i finalment que t'ho publiquin. Perquè això passa,
que de vegades als mitjans de comunicació hi ha molts interessos
creuats que fan que no es vulguin comprometre amb segons quines
històries, i aquesta crec que és ara mateix, en el
nostre país, una de les dificultats més grans.
- I aquestes
fonts personals i "contactes" que són una part
tan important en aquest tipus de treball, com es poden aconseguir?
Doncs de vegades és una simple casualitat o de vegades, doncs,
és fruit de treballar un temps en uns determinats camps i
que després puguis merèixer la confiança d'algú.
Tu saps que aquella persona sap alguna cosa, i el què has
d'aconseguir és que t'ho reveli o que et doni algun paper,
o que t'expliqui alguna cosa. Llavors, és això, que
aquella persona arribi a confiar en tu, i això pot ser pura
casualitat. Normalment és que la font tingui unes certes
garanties amb tu o amb el teu mitjà, perquè de vegades
no li interessa tant tu com a persona com el mitjà, que potser
per la seva línia editorial, política, el grup empresarial
que hi ha darrera doncs, a la font li interessa en el moment de
desvelar. Per exemple, si una font diu "vull dir tal cosa que
perjudica a tal partit polític", sap que hi ha mitjans
que són afins a aquest partit i alguns que en són
contraris.
- Segons vostè,
hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació? Quins?
Suposo que n'hi ha segons la seva temàtica, uns són
més polítics i altres més socials. I en el
món de la televisió, doncs, hi ha també tot
el camp de les imatges fetes d'amagat, les càmeres ocultes.
Que moltes vegades no és que siguin ocultes, sinó
que no s'han vist. La gràcia està en què tu
puguis ensenyar la imatge, que hi ha determinades coses que se saben
i les pots explicar, escriure-les, però la gràcia
està en la càmera, les imatges. I d'aquí surt
el tema que l'ús de la càmera oculta planteja conflictes
ètics.
- I parlant
d'aquest tema, fins a quin punt l'ètica periodística
o codi deontològic permet (o impedeix) revelar tota la informació
obtinguda? (quins són els límits de la investigació
i de l'ètica)
La informació que es té, si s'està segur que
està contrastada, ja que no hi ha cap problema en publicar-ho.
Cal respectar, tot el que s'hagi de respectar, els codis deontològics
globals, el no perjudicar menors... Tota la seguretat jo crec que,
si convé ocultar noms etc., dintre dels codis generals del
periodisme, si t'assabentes d'una cosa i n'estàs segur que
és cert, doncs endavant.
- I fins a on
pot arribar l'ambició d'un periodista...?
Això depèn molt de cada persona, i de cada mitjà
i del criteri de cadascú. El que passa és que cal
tenir una cosa molt clara, si tu et poses en denunciar un tema i,
diguéssim, resulta que el tema és fals, doncs es gira
contra tu. Perquè se suposa que les persones, el volum dels
interessos, i el què sigui que no es vol que se sàpiga,
et poden fer que se't giri contra tu. I si són persones que
estan en l'àmbit de la legalitat, doncs, et poden processar
o perjudicar-te d'alguna manera. És que a més al periodisme
d'investigació hi ha moltes filtracions polítiques
i de grups econòmics. I a més hi ha hagut una guerra
de periodisme d'investigació que en realitat són filtracions
d'un grup contra un altre, polític, econòmic, empresarial...
o el que sigui, són guerres individuals de persones. I jo
crec que la professió del periodista requereix d'esbrinar
si allò és veritat i que si té un interès
i rellevància pública, doncs publicar-ho. Encara que
sàpiga que en un determinat moment hi hagi un determinat
grup que l'està utilitzant. I has d'escollir si jugues a
aquest joc o no, perquè si un cop que saps una cosa tens
una seguretat que és certa i interessa, doncs seguir. Perquè
en algun moment, quan una font et revela una cosa és també
pel seu interès. El que va revelar el tema del "cas
Filesa", es veu que el Van Shawn (o com se digui) portava molts
anys amagant una cosa que sabia que no era neta, i en un moment
determinat, per un conflicte laboral que va tenir, llavors ho va
revelar. Potser els seus motius no eren del tot nobles, però
un periodista un cop ho sap i allò té una trascendència,
perquè ho ha de publicar. Això sempre i quan el mitjà
t'ho accepta, perquè amb l'exemple aquest mateix, si el mitjà
està a favor dels socialistes, doncs no t'ho publicarà.
I en canvi el que està en contra t'ho publicarà i
amb grans titulars.
- Creu que el
periodisme d'investigació a Catalunya és comparable,
pel que fa al desenvolupament, al d'Espanya?
Possiblement no. Per diversos problemes: primer pels condicionants
potser polítics d'això que en diuen "l'oasi català",
que és una certa xarxa de complicitats i de mantenir un cert
silenci sobre les coses que passen aquí. I d'altra banda
perquè el periodisme d'investigació és car,
i demana temps, i tenir gent que dedica molt de temps a investigar
sense que produeixi notícies dia a dia esperant que un dia
tregui una cosa que pot ser que surti o que no surti, demana calers.
I els grups de comunicació de Catalunya no són tant
forts com els de Madrid. I després pel simple fet de què
a Madrid es couen molts afers polítics, i aquí quan
han sortit coses, diguéssim que les han tocat amb molta sordina,
com per exemple el cas "Casinos". És una xarxa
d'interès i complicitats que hi ha entre els grups polítics,
financers, mitjans de comunicació, institucions... i aquest
crec que és el gran mal del periodisme aquí, que estan
pendents de si tal administració els concedeix una freqüència
de ràdio o de televisió, o uns crèdits... i
tots pretenen ser amics de tothom, i hi ha una certa tendència
d'amagar les coses.
- Alguna idea pròpia per ampliar l'abast d'aquest afer al
nostre país?
Sí, bé, és que el principal problema és
el de la independència dels mitjans de comunicació,
i dels mateixos periodistes que han tingut una certa actitud de
conformisme, de "ja estic bé així". I d'altres
vegades hi ha una politització dels propis periodistes, d'apuntar-se
a aquesta guerra de grups mediàtics, polítics, econòmics...
que fa una certa amalgama, no? I hi ha molta gent que s'hi apunta,
perquè és la manera en què es prospera professionalment.
I llavors no estan disposats, ni els mateixos directors dels mitjans,
i obeeixen a aquestes complicitats, perquè a més no
hi ha grups comunicatius forts que puguin prescindir de tot això.
"El meu interès és el públic perquè
és a qui venc els meus diaris i per tant vull donar-li bon
material", això seria una idealització. Bé,
el problema és aquest, però així i tot gent
competent per fer-ho n'hi ha, però potser l'ambient que hi
ha no és aquest exactament, d'investigar i buscar la veritat,
sinó més aviat d'immunització a aquests escàndols.
Perquè un company meu del 30minuts va fer un reportatge que
denunciava molt bé tot un tema dels "subasteros"que
van portar als jutjats, i es demostrava amb filmacions com els subasteros
aquests es posaven d'acord abans de la subasta i pactaven entre
ells els preus i repartien els lots, i això teòricament
és un delicte. Aquest company ho va demostrar i no va reaccionar
ningú, ni del jutjat ni ningú. I aquesta investigació
cap diari la va publicar i va quedar com res. I això era
una cosa que tothom sabia que estava passant, però es tractava
de demostrar-ho, d'aconseguir una font que ho ratifiqués,
que digués "jo sóc subastero i fem això"
i filmar-ho amb una càmera oculta. I en aquest cas no és
una investigació de buscar el fet, perquè tothom el
sap, sinó de trobar aquesta font que estigués disposada
a ratificar-ho. Però la cosa va quedar aquí, i això
ho va fer fa 7 o 8 anys, i ningú va dir res, i que si fos
un escàndol polític o sexual, si que hi hauria hagut
molt de bombo, però si els perjudicats són els pobres
desgraciats que se subasten la casa o el pis, doncs no passa res.
- Com definiria
l'estil dels periodistes investigadors espanyols d'avui en dia respecte
als primers, en els inicis d'aquest tipus de periodisme cap als
anys '70?
No sabria diferenciar-lo. Els anys '70, què podríem
estar parlant del Xavier Vinader i alguna altra gent? Doncs era
potser més artesanal, més individual, voluntarista,
mentre que ara potser es basa més en les confidècies
de determinades persones o grups o filtracions del poder. Francament
no ho tinc clar, vaja no sóc conscient que eren estils diferents.
- I veu alguna
influència de la transició en el periodisme d'investigació?
Sí, clar, suposo que això va influïr molt en
el món periodístic. Probablement va canviar, d'una
fase en què el periodisme era molt crític i combatiu
fins a un cert acomodament de la gent. Els periodistes que fins
a un determinat moment són combatius i crítics després
es converteixen en representants d'aquest món d'interessos,
publicitats, d'un periodisme institucional. I es puja amb una cama
l'escala política, econòmica, de simpaties i complicitats
i això s'aprofita perquè amb l'altra es va pujant
professionalment. Això és un fenòmen claríssim.
Es tornen més passius o vinculats a interessos de caire més
polític i econòmic, és que és normal.
Però, és clar, quan afecta a mitjans públics,
doncs ja és més greu, i són aquest tipus de
mitjà els que més han fallat en aquest terreny. Perquè
els privats es posen davant dels seus accionistes i davant dels
seus lectors, però els mitjans públics s'han de requadrar
davant del què és la situació en general.
- En què
podem trobar l'estil d'un periodista en un dels seus reportatges,
és a dir, quins trets d'un text d'aquesta mena són
variables respecte el seu autor i definidors del seu estil?
Bé, jo crec que hi pot haver investigacions més o
menys barroeres, més o menys verificades, més o menys
escandaloses, més exactes i més inexactes, depèn
també molt de la persona, de l'autor, i del mitjà,
etc. Pot ser un estil més barroer o un estil més rigorós,
i un estil barroer es pot girar en contra del mateix reportatge,
perquè si hi ha inexactituds, encara que la substància
sigui certa, allò et pot desacreditar en sí mateix
si hi ha errors greus.
- Estil barroer,
en quin sentit?
Barroerament, exagerant les coses, pretenent una presentació
excesiva d'allò, o donant-li una trascendència que
no té, o empaquetar coses que no tenen en sí major
trascendència conectant-les totes i fent veure que allò
és un gran escàndol, i després veus coses que
es desinflen. Que potser són simples sospites o coincidències,
que no acaben de tenir una credibilitat, i que això després
desprestigia el que és el periodisme, també. Per exemple,
el cas d'allò del vaixell aquell dels nens esclaus. No sé
qui va ser exactament que va donar la notícia i sense verificar
massa es comença a córrer la bola i no se sap ben
bé d'on ha sortit allò, i se cita un a l'altre, i
és clar, "no hi havia centenars de nens en aquest barco?".
I després ens enterem que eren 8 o 10. I òbviament,
quan dius 100 i després resulta que no hi són, doncs
allò és fals. Que si hagués dit que "mira,
en aquest vaixell hi havia 8, 9, 10 nens esclaus...", i a més
de vegades no és exactament un esclau, és que van
a treballar per molt pocs diners. I de vegades et perden les paraules
"nen esclau". I de vegades la realitat d'aquests països
és més complexa i no pots dir exactament això,
perquè aquell nen potser no és tan nen pel context
social en què es mou. A l'Àfrica una persona de 16
anys no és un nen, aquí és un nen, allà
pot ser pare o mare, no? I potser no és tan esclau perquè
va a treballar a un lloc i després no li poden pagar, i acaba
treballant per l'aliment. Això no disminueix el fet dramàtic,
però clar, si tu vas allà "centenars de nens
esclaus" i resulta que són mitja dotzena i muntem un
gran escàndol, quan potser hi ha nens o no nens immigrants
il·legals que estan treballant a la construcció i
arriba final de mes i el propietari no els paga, tampoc. I està
passant quotidianament, i ho sabem que hi ha gent sense papers i
els contracta un senyor d'aquests que està fent una casa
i després "ai, mira, no m'han pagat a mí i no
us puc pagar". I això ho he parlat amb molta gent que
li ha passat. Vull dir que si t'ho presenten molt, encara que treguin
coses que són molt interessants i certes i que mereixerien
credibilitat, no els hi fas molt de cas perquè... fa pudor
això, no?
- Ha viscut
o coneix de alguna situació de risc en alguna investigació
periodística?
Jo personalment no. Però de companys sí. Bé
alguns estan amenaçats per ETA, per raons que no són
exactament per fer periodisme d'investigació. O amb el Xavi
Vinader quan investigava les trames de dretes, dels ultres, doncs
ha tingut problemes. Jo personalment no n'he viscut cap, però
companys de prop que jo sàpiga, el màxim que et pot
passar normalment és que portis una càmera i que te
la vegin i que et fotin dues òsties. No és tan quotidià
viure grans riscos. Bé, hi ha uns companys que fa uns anys
que van fer una cosa sobre "el rabal", i van ser amenaçats
i apedregats i van haver de sortir per cames, però això
són coses que passen.
- Què
en pensa de l'ús de "tècniques de desinformació"
com la filtració i el rumor en el periodisme d'investigació?
Això, és clar que passa. És que hi ha fonts
que estan interessades en això, en filtrar coses per intoxicar
i tal. I després és la feina de destriar, contrastar
i sabent que depèn què et venen i quí t'ho
ven, doncs pot ser sospitós. Crec que hi ha l'experiència,
hi ha el mitjà que et frena... Perquè de vegades el
periodista s'entusiasma en descobrir, desvelar, treure a la llum
una trama, un delicte, una cosa negra o nefasta, i ens passa a tots,
i és quan és més fàcil que juguin amb
tú. I s'ha d'anar al tanto, però no és res
extraordinari. La intoxicació seria que t'expliquessin una
cosa falsa, i els gavinets de premsa de totes les institucions,
d'empreses, grups, etc. cada dia el que fan és, per dir-ho
cruament, intoxicar, t'expliquen coses que moltes vegades són
o directament falses o mitges veritats, que aquestes últimes
poden ser pitjors que una mentida. El fet és que els gabinets
de premsa, i les oficines de premsa, doncs el que fan moltes vegades
és o intoxicar o tirar "cortines de fum" dels fets,
d'una manera suau o permesa o tolerada o generalment acceptada.
Precisament jo crec que gran part de la feina del periodista està
aquí, en el destriar. I el que s'ha de fer és agafar
tots els comunicats de premsa, rodes de premsa, declaracions...
i ordenar-les i tal... bé, jo crec que és un trist
paper. Però s'ha de fer, valorar, analitzar, contrastar,
per després presentar al públic, fent el màxim
possible d'explicació dels fets, destriar el que és
palla, del que és fum, del que és mentida, del que
és propaganda.. i totes aquestes coses són la intoxicació,
el rumor i la calumnia.
- Internet és
una gran font d'informació pel periodisme, però, aquesta
informació és accessible per a qualsevol persona o
pel contrari és restringida?
No, jo crec que l'important és saber trobar, saber buscar
i saber trobar. No cal ser periodista per saber-ne, i potser també
hi ha periodistes que no saber trobar res a la xarxa. I també
l'important a internet és saber destriar, perquè el
problema és que hi ha molta palla. El 95-98% és palla,
ni veritat ni fals, no hi ha substància. I a part que també
hi ha moltes coses falses, perquè hi ha de tot a la xarxa,
s'hi pot posar qualsevol cosa.
- Quin és (si el té) el seu model de periodista investigador?
Per què?
No tinc un model per periodista investigador específicament,
però personalment hi ha una persona que crec que ho fa molt
bé i que l'aprecio molt, que és en Xavier Vinader,
un dels periodistes que hi ha que admiro per moltes raons. També
esmentaria el Martí Gómez, i potser molts altres companys
que no són persones conegudes, i jo els admiro potser no
com a persones sempre, però puntualment per alguna feina
que han fet. I potser n'hi ha molts que no són coneguts de
cara al públic, vull dir, que no surten per la tele i això.
Però crec que hi ha gent que ho fa molt bé, com companys
de la tele... però no noms coneguts.
- L'atac a EE.UU.
és un tema d'actualitat i que promou i necessita d'investigació.
Com creu que els mitjans informatius participaran en l'aclariment
d'aquest conflicte? (agreujaran el problema? Facilitaran informació?)
Jo crec que els mitjans d'aquí ho estem fent relativament
bé, no com a la Guerra de Golf, on potser per la inexperiència
o perquè era un moment de molta competitivitat entre cadenes
i mitjans, i tot això. Es va caure potser una miqueta en
la informació espectacle o en el bel·licisme, o alguna
manera d'exaltar les imatges aquelles, i tenint poca capacitat de
dicerniment, jo crec. Potser per la falta d'experiència de
la professió aquí i en aquell moment, per la falta
de cobertura de casos d'aquests, mogudes d'aquest nivell. Però
crec que ara, més o menys pel que estic veient, fora d'algunes
excepcions que han caigut una miqueta en el catastrofisme, l'alarmisme
o en el bel·licisme, i potser alguns altres mitjans en l'exaltació
del paper del govern espanyol que dóna la força aquesta
i recolzament que resulta fins i tot una mica ridícul. Però,
a veure, en general s'estan donant prous elements i informació.
Moltes vegades la gent és crítica "és
que no ho expliquen bé", però jo crec que sí,
que si fas un mínim seguiment, que no cal que sigui estar
tot el dia penjat de la televisió, llegint diaris, escoltant
programes a la ràdio...ho segueixes bé. Perquè
jo crec que han donat prous elements perquè la gent pugui
formar-se una opinió. Hi ha elements més crítics,
dicidents,... s'ha pogut tenir un ventall d'informacions bastant
considerable. I que de moment no veiem molts errors com quan la
Guerra del Golf.
- Naturalment,
la informació que es descobreix no és revel·lada
en la seva totalitat al públic. Creu que aquesta retenció
d'informació afavoreix al conflicte americà?
Jo crec que en el moment en què estem ara és molt
de retenció de la informació per part dels governs
de les parts en conflicte. Com passa sempre, que els governs amaguen
i tal, i que fins a cert punt és lògic. Però
crec que més o menys la informació que pot haver-hi
s'està donant, jo no veig cap mitjà que estigui amagant
massa coses, fora del tema que s'hauria de debatre sobre les imatges
dels cossos de les víctimes de Nova York i del Pentàgon.
Jo crec que els mitjans nord-americans aquesta vegada s'ho han agafat
"amb paper de fumar", com es diu vulgarment, mentre que
en altres casos, com per exemple els atemptats de Nairobi, doncs
no ho van fer. O sigui que hi ha morts que mereixen un respecte
i morts que no en mereixen. Jo crec que hi ha molta diferència
entre l'espectacle de la sang, dels cadàvers i el recrear-s'hi
i ensenyar a certa distància amb un cert respecte els efectes
de la catàstrofe. Jo crec que es podien recollir algunes
imatges de les tasques de rescat i les víctimes sense caure
en el sensacionalisme i el morbo, i aquest cop s'ho han agafat amb
paper de fumar. Però bé, jo crec que dintre de tot,
fins al moment no veig que s'estiguin amagant molt les coses, perquè
normalment els governs amaguen tot el què poden. A veure,
segur que ens amagaran coses, i que no tindrem accés a segons
què, i que filtraran informació i que serà
difícil distingir entre propaganda i veritat quan comencin
les operacions militars. Però és com va passar a la
Guerra del Golf, com va passar a Kósovo, i ja se sap que
la primera víctima d'una guerra és la veritat,no?
- Com i en quina
mesura creu que aquesta situació repercutirà a favor
del terrorisme espanyol?
Jo crec que l'ambient creat i les mesures que es prendran perjudicaran
molt a ETA, diguéssim és un efecte colateral que em
sembla molt positiu. I que ho tindran pitjor, per mesures tant legals,
com policials, com judicials... I que trobaran menys forats i ambigüetats
de comprensió, etc.
- I en la part
o totalitat del seu treball relacionat amb el periodisme d'investigació,
tindria alguna història curiosa o anècdota per explicar?
No, bé... cap específica. Però després
de treballar no sé quants anys en aquesta professió,
tots tenim batalletes per explicar, però el que més
m'ha quedat d'aquesta professió és quan hem fet reportatges
del 30minuts és que convius durant molt de temps en una situació
i amb unes persones... i en un rodatge d'aquests que treballem durant
setmanes, doncs això suposa una convivència, unes
persones amb temes i amb assumptes que moltes vegades et trasbalsen
molt i a vegades hi ha un enriquiment personal humà i d'altres
suposa situacions dramàtiques que et capfiquen, i que et
desperten per la nit pensant amb allò. I a mi personalment
la cosa que més m'ha trasbalsat és el reportatge que
vaig fer sobre dones maltractades i després el tema de la
fugida dels kosovars cap a Albània, són unes experiències
que recordo com molt emotives i molt dramàtiques. Al 30minuts
diem que quan se somatitza un tema, és a dir, quan et despertes
a la nit pensant en un determinat assumpte que estàs fent,
vol dir que el tema és interessant i que el reportatge probablement
és bo.
- He sentit
que dins de poc anirà a Tadjikistán, pel tema de l'atac
a Estats Units, quina serà la seva tasca en aquest viatge?
Doncs sí. S'ha decidit que jo vagi amb dos companys més
a Tadjikistán, on hi ha el govern en exili d'Afganistán,
el govern que va ser enderrocat pels talibans. I tractaríem
de passar dins Afganistán a la zona que controla l'Aliança
del Nord, i es tractaria de fer el 30minuts i algunes cròniques
pel telenotícies.
Entrevista realitzada
el 20-9-2001
2.2 Darío Giménez
Nombre: Darío
Giménez de Cisneros
Fecha de nacimiento: Barcelona, el 16-07-1944
Formación: Licenciado en Ciencias de la Información
(sección Periodismo) por la Universidad de Navarra. Doctorado
en Ciencias de la Comunicación por la Universidad Autónoma
de Barcelona
Trabajo actual: Profesor Asociado de Periodismo de Investigación
de la Universidad Autónoma de Barcelona.
Algún hobby o afición paralela a su trabajo? Compagino
la tarea de profesor con la de editor y traductor de libros para
varias editoriales, en plan free-lance. No tengo más afición
que la de participar todo lo posible en la vida que me rodea, desde
la familia, amigos, colegas, compañeros de fatigas políticas
(política civil, no de partido), alumnos/as, y el prójimo
en general.
- ¿Qué
es para usted el periodismo de investigación?
Para mí, eso que llaman periodismo de investigación
no existe. Cito a G.G.Márquez: "Todo el periodismo debería
ser de investigación". Lo que yo enseño es Investigación
Periodística, que es una forma de hacer periodismo bien hecho,
buscando las noticias por tu cuenta y sin esperar que te las sirvan
en bandeja... y, por tanto, manipuladas.
- ¿En
qué cree que se basa una investigación de este tipo?
(puntos más importantes, metodología, precauciones,
hechos a tener en cuenta...)
La investigación periodística se basa en destapar
asuntos que alguien (con cierto poder) desearía mantener
ocultos para publicarlos en los diversos medios de comunicación.
La iniciativa ha de partir, pues, del periodista. El tercer requisito
es que tengas acceso (aunque sea truculento y, a veces, incluso
ilegal) a esa información oculta y que consigas las pruebas
necesarias para que nadie pueda desmentirla.
- ¿Según
usted, hay subtipos de periodismo de investigación? Cuales?
Como en mi opinión el periodismo de investigación
no existe, difícilmente le podríamos encontrar subtipos.
Sí hay lo que el profesor sevillano Ramón Roig llama
"pseudoperiodismo" que es el mal periodismo disfrazado
de investigación. Por ejemplo, hurgar en las basuras de los
famosos, o airear trapos sucios de políticos en campañas
electorales y por cuenta de sus opositores, o publicar dossieres
filtrados por una fuente cualificada (y, por tanto interesada) para
favorecer algún tipo de postura política o mercantil.
- ¿Cree
que el periodismo de investigación en Cataluña es
comparable, respecto a su desarrollo, al de España?
Cataluña está un poco por delante del resto del país
en el nivel de desarrollo de la verdadera investigación periodística,
aunque no demasiado. Tres periódicos de Barcelona tienen
sendos equipos de investigación periodística. y también
nuestras dos cadenas autonómicas ("30 minuts",
"60 minuts") hacen a veces trabajos de este tipo, además
de la sección catalana de TVE ("Línea 900").
En Madrid, sólo el diario "El Mundo" lo practica
con cierta regularidad, aunque suele incurrir con frecuencia en
el "pseudoperiodismo" por intereses partidistas o sensacionalistas.
- ¿Y
qué es lo que pretende con sus clases sobre el tema?
A mi no me gustan las clases magistrales; son muy aburridas; además,
creo que no estoy en condiciones de darlas: no soy lo que se conoce
como un profesor "sabio", capaz de soltar el rollo y pedir
después que me lo expliquen en un examen. La mayor parte
de lo que sé procede de mi propia experiencia, pero desde
hace cuatro años estoy profundizando en el estudio de esta
asignatura, sobre la que estoy preparando mi tesis doctoral. Para
ello -¿por qué no decirlo?- cuento también
con la ayuda de los propios alumnos. Por tanto, pretendo que las
clases teóricas sean verdaderas sesiones de debate, en la
que nos vayamos comunicando recíprocamente nuestros descubrimientos.
Tengo, por supuesto, un temario desarrollado, que he ido perfeccionando
durante estos años a partir de un programa oficial que tuve
que revisar y mejorar. Yo les anticipo los apuntes de una sesión
para otra, a fin de que puedan estudiarlos, leer las referencias
bibliográficas adecuadas, pensar en su aplicación
al trabajo práctico, y lo que hacemos en clase es discutirlo.
En este proceso de discusión y debate yo aprovecho para evaluar
desde el punto de vista teórico. Es lo que se llama "seguimiento
personalizado de la actitud del alumno en clase": valoro tanto
las sugerencias que demuestren que se han estudiado los apuntes
y leído los libros como las preguntas que se hagan de manera
inteligente y clara para afinar los conocimientos. Y si superan
este tipo de evaluación se libran del examen teórico,
al que tienen derecho legal, pero a mí no me gusta practicarlo,
porque no creo que sea válido. Las clases prácticas
de esta asignatura se centran en la elaboración de un trabajo
en equipo durante toda la duración del curso. El resultado
ha de ser un reportage de investigación listo para publicar
en un medio existente. En las primeras clases, los alumnos forman
equipos de varias personas que se comprometen a trabajar conjunta
y solidariamente durante el curso en el seguimiento de un tema periodístico
que ellos mismos eligen y, más específicamente, del
caso que se disponen a investigar.
- ¿Como
definiría el estilo de los periodistas investigadores españoles
de hoy en día respecto a los primeros, en los inicios de
este tipo de periodismo sobre los años '70?
El estilo de los periodistas investigadores españoles actuales
ha evolucionado junto con todo el periodismo desde las épocas
de la transición política que siguió a la dictadura.
Ha madurado y ha importado del extranjero (sobretodo de USA) técnicas
y métodos más eficaces, sobre todo en cuanto a la
redacción.
- ¿En
qué podemos encontrar el estilo de un periodista en uno de
sus reportages, es decir, qué caracteres de un texto de este
tipo son variables respecto a su autor y son definidores de su estilo?
El estilo de cada periodista es, en parte, fruto de su ajuste al
Libro de Estilo del medio en que trabaja. A parte, impone también
su imprenta personal, que se adivina resiguiendo su trabajo en sucesivas
ediciones y analizando el contenido de sus reportajes. Así
se estudian también las diferencias entre distintos autores.
- ¿Ha
vivido o conoce alguna situación de riesgo en alguna investigación
periodística?
He vivido una situación de riesgo extremada. Cuando era director
de la revista "Interviu" publicamos un trabajo de investigación
poniendo al descubierto elementos clave de la extrema derecha en
Euskadi. A la semana siguiente, como si hubiesen estado esperando
nuestra información, los etarras mataron a dos de ellos.
Y, claro, se nos echó encima la policía, los jueces,
los militares, la ultraderecha, el gobierno, etcétera. Hasta
el punto de que yo tuve que dimitir para que se calmasen los ánimos,
y el autor del trabajo, Xavier Vinader, tuvo que exiliarse a Londres
y París para que no le metieran en la cárcel.
- ¿Qué piensa sobre el uso de "técnicas
de desinformación" como la filtración y el rumor
en el periodismo de investigación?
- Las técnicas de desinformación son precisamente
de lo que huye siempre la investigación periodística.
No deberían tener cabida en ningún medio como información,
pero mucho menos disfrazadas de periodismo de investigación.
- No cabe duda
que internet es una gran fuente de información para el periodismo,
pero, ¿esta información es accesible para cualquier
persona o por el contrario es restringida?
Estamos trabajando mucho ahora en aprender el uso de Internet como
fuente de información de acceso inmediato y múltiple.
Esta última característica lo aleja un poco de nuestro
objetivo, pues, si todo el mundo tiene acceso a una información,
ya no es algo oculto. Pero en torno a internet hay millones de atajos,
vericuetos, trucos y especialidades que resultan útiles sobre
todo, para trabajar en la primera fase de toda investigación,
que es la recopilación documental. Lo que antes requería
muchos desplazamientos y consultas sobre papel, ahora se hace en
un plis-plas si tienes acceso a la red y sabes moverte por ella.
- ¿Hasta
qué punto la ética periodística o código
deontológico permite (o impide) revelar toda la información
obtenida? (cuáles son los límites de la investigación
y de la ética)
Para mí, el único límite ético es el
respeto por las personas. Paso de códigos deontológicos
y de normas y creo que un periodista debe publicar todo aquello
que realmente sea de interés público aunque dañe
a otros: el interés general siempre ha de estar por encima
de los intereses particulares. Pero eso, claro, no autoriza al periodista
a insultar ni a mentir: decir la verdad desnuda, sólo hechos,
puede herir, pero el herido se merece el daño si su actuación
daña mayormente a los demás.
- Las fuentes
personales y los "contactos" son una parte muy importante
en este tipo de trabajo, ¿pero como conseguirlos?
Las fuentes personales, contactos, confidentes, chivatos, soplones,
gargantas profundas, etcétera. sólo se consiguen con
años de trabajar, preferentemente en una especialidad, y
de alimentarlos y mantenerlos. A veces, basta con felicitarles los
cumpleaños o mandarles un obsequio de vez en cuando; otras
hay que enviar un jamón por Navidad o invitarlos al Caribe.
Todo está en función del valor que tenga lo que nos
dan. La moneda más corriente en este tipo de transacción
es la propia información: un periodista bien informado puede
intercambiar información con una fuente bien informada también:
ahí sí que información es poder.
- ¿Cuál
es (si lo tiene) su modelo de periodista investigador? ¿Por
qué?
No tengo un modelo de periodista investigador. Me gusta mucho el
trabajo que hace Pepe Rodríguez (actualmente sólo
en forma de libros), pero también tiene sus defectos, como
todos. En este oficio, de todos modos, se funciona mejor sin modelos,
porque cada persona es ella y su circunstancia (experiencia, años,
especialización, oportunidades, forma de ser, etcétera).
- El conflicto
de EE.UU. es un tema de actualidad y que promueve y necessita investigación.
¿Como cree que los medios informativos participaran en el
aclaramiento de este caso? (empeorarán el problema? Facilitaran
información?)
De momento, los medios informativos, sobre todo los norteamericanos,
sólo están haciendo lo contrario de lo que deberían.
Sólo son "la voz de su amo", se creen todo lo que
dice su gobierno y aplauden todas sus reacciones "patrióticas"
sin entrar a hacer averiguaciones sobre el verdadero origen de la
situación actual. Pero hay algunas organizaciones que están
trabajando en una información contraria a la generalista
y éstos sí que pueden llegar a descubrir pasteles
muy gordos. Por ejemplo, (y es sólo una hipótesis),
¿no podrían haber organizado los atentados el servicio
secreto judío para justificar la ofensiva antipalestina tan
masiva que está desarrollando ahora? Eso podría ser
investigado, pero ¿quién pone los medios? Esta es
otra cuestión.
- Naturalmente,
la información que se descubre no es revelada en su totalidad
al público. ¿Cree que esta retención de información
favorece al conflicto americano?
La retención de información es algo que a mí,
como periodista, no me ha gustado nunca. Si la información
es útil y necesaria para el público, hay que dársela.
Lo otro es tratar al público como subnormal o bebé.
- ¿Como
y en qué medida cree que esta situación repercutirá
en favor del terrorismo español?
El terrorismo español está muy lejos del alcance que
han tomado las cosas en el mundo globalizado. Es muy casero y funciona
boca a boca, por eso funciona. Seguramente sufrirá repercusiones
porque la consecuencia más importante de lo del 11 de septiembre
es el hiper-esfuerzo de todo lo que significa seguridad, desde la
estatal hasta la privada. Y eso les pondrá las cosas más
difíciles; por otra parte, estos días ya se está
hablando de internacionalizar la lucha contra el terrorismo, y países
europeos que nunca habían hecho nada contra ETA ahora están
dispuestos (u obligados) a hacerlo.
- Para acabar,
en la parte o totalidad de su trabajo relacionado con el periodismo
de investigación, ¿tendría alguna historia
curiosa o anégdota para explicar?
Tengo muchas historias y anécdotas, pero en este momento
no se me ocurre la más oportuna. Quizá otro día
con más tiempo...
Entrevista realitzada el 19-9-2001
2.3 Pepe Rodríguez
Nom: Pepe Rodríguez
Data de naixement: 25·08·1953
Formació: Llicenciat en Ciències de la Informació,
branca Publicitat. Estic acabant el doctorat en Psicologia
Feina actual: Sóc professor en diferents seminaris, bàsicament
per metges, psicòlegs i psiquiatres, i sobre temes que no
tenen res a veure amb el periodisme, assessoro advocats, dirigeixo
un gavinet assistencial, dono algun seminari de periodisme d'investigació
(cada any en faig un o dos) i sóc professor d'un màster
en comunicació. Però la feina que més m'agrada
i em sento millor fent-la és escriure llibres.
Algun hobby o afició paral·lela a la feina? Sí,
però moltes vegades la feina no me les deixa practicar. M'agrada
la muntanya, llegir molt al marge de la feina, la música
m'encanta, i, quant tinc temps i ganes, m'agrada fer esport, bàsicament
gimnàs, encara que ja fa tres anys que no hi vaig.
- Què
és per vostè el periodisme d'investigació?
Periodisme. Simplement és periodisme ben fet. No concebo
que hi hagi un periodisme que no tingui alguna cosa d'investigació.
Per tant, per mi seria sinònim d'un periodisme ben fet, d'un
periodisme d'investigació.
- En què
creu que es basa una investigació d'aquest tipus? (punts
més importants, metodologia, precaucions, fets a tenir en
compte...)
La investigació és un conjunt, no hi ha res més
important que una altra cosa. Per investigar cal estratègia,
cal mètode i cal un objectiu. Però l'objectiu es pot
anar canviant al llarg d'una investigació. El que passa que
mai pots arribar a tenir un objectiu, ni mai pots arribar a tenir
una estratègia si no tens el mètode per poder arribar
a investigar, a seguir pistes, a anar-les provant. Bàsicament
la investigació és una feina molt repetitiva, però
que et permet anar assegurant cada pas que dones. I el fonamental
en una investigació, més que les respostes, són
les preguntes. Si no saps què et preguntes, difícilment
arribaràs a bon port.
- Segons vostè,
hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació? Quins?
A veure, jo no sé si hi ha sub-tipus. Hi ha diferents camps
d'investigació que requereixen, no tant metodologies diferents,
perquè investigar és pràcticament el mateix
mètode per a qualsevol tipus d'investigació, sinó
caràcters diferents. Perquè no és el mateix
un periodista a qui li interessi investigar el camp polític,
que un camp més històric o un camp més de política
local, o en el meu cas que investigo més aviat grups tancats,
com poden ser sectes o grups relacionats amb el terrorisme; és
a dir, requereix interessos diferents i per tant, personalitats
una mica diferents, perquè ens agrada treballar d'una manera
diferent. Encara que el mètode d'investigació ha de
ser el mateix, si no no arribarem a aconseguir el que volem.
- Creu que el
periodisme d'investigació a Catalunya és comparable,
pel que fa al desenvolupament, al d'Espanya?
A Catalunya hi ha bons periodistes, sens dubte. Però no es
pot fer bon periodisme d'investigació perquè la pressió
de la màfia política sobre els mitjans de comunicació
és molt més forta a Catalunya, i per tant impedeixen
publicar bons temes, que n'hi ha moltíssims, perquè
Catalunya, Mallorca i Galícia són les tres regions
amb més corrupció política que hi ha a Espanya
i, probablement, a tota Europa. Però en aquestes tres autonomies
la pressió dels partits polítics és molt forta
i els editors o els directors estan molt vinculats a la política,
no volen problemes i per tant surt poquíssima cosa.
- Alguna idea
pròpia per ampliar l'abast d'aquest afer al nostre país?
L'única idea pròpia és que deixem, o deixin,
perquè jo ja m'he sortit molt dels mitjans de comunicació
(que m'avorreixen i que em semblen molt dolents), de fer investigació
per a publicar en un diari o en una revista per a fer-la en llibres.
És l'única forma que hi ha avui en dia per fer una
bona investigació, amb un llibre. La dificultat és
que no tothom pot publicar un llibre, no perquè no sàpiga
escriure sinó perquè l'editor no li publicaria, però
és l'únic camí interessant que hi ha per a
la investigació.
- I per què
és millor la publicació en forma de llibre?
Doncs, per tot. Perquè es pot fer més ampli, es pot
fer amb més llibertat, i perquè el treball final és
més agraït.
- Com definiria
l'estil dels periodistes investigadors espanyols d'avui en dia respecte
als primers, en els inicis d'aquest tipus de periodisme cap als
anys '70?
A mi em sembla que els dels anys '70 tenien menys tècnica
però investigaven molt millor perquè tenien entusiasme,
volien canviar les coses i s'arriscaven. Avui en dia la professió
és molt burocràtica, al marge que també és
discutible si se sap investigar, perquè no hi ha tampoc grans
tècnics. Sí que hi ha gent que fa investigacions,
més o menys va improvisant i fa coses millors o pitjors,
es confon massa vegades el que és una investigació
pròpia amb el que és un treball filtrat, una investigació
que ha fet un altre, un investigador privat o un policia o qualsevol
departament de l'administració, i això se li filtra
al periodista. Això no seria investigació, pròpiament
dita, seria un bon treball, perquè has arribat a tenir una
bona font, però no seria investigació. I molts dels
treballs que es donen com a investigació, són producte
d'una filtració únicament. I a mi m'agradava més,
amb tots els errors que es van fer (que en van ser molts), el periodisme
dels '70 i fins a mitjans dels '80 que no pas el que es fa ara.
- I en relació
amb la pregunta anterior, què en pensa de l'ús de
"tècniques de desinformació" com la filtració
i el rumor en el periodisme d'investigació?
Que en un ministeri et posin a sobre la taula un "dossier"
és una pràctica habitual i bona, perquè et
permet aconseguir informació que d'una altra manera no es
podria aconseguir. Però és una tàctica de molt
risc si el periodista és "pardillo", ingenu o no
té cap escrúpol, perquè al darrera d'una filtració
sempre hi ha un interès. Per tant, quan publiques alguna
cosa que t'han filtrat estàs jugant a un joc que tu no controles,
ho fa una altra persona, perquè no hi ha cap informació
que sigui gratuïta. Si ho saps utilitzar, ho comproves bé
i no et deixes manipular per la filtració, doncs és
bona. I si et deixes instrumentalitzar hauràs de pagar un
preu, o amb la teva consciència o amb problemes que pots
tenir després.
- En què
podem trobar l'estil d'un periodista en un dels seus reportatges,
és a dir, quins trets d'un text d'aquesta mena són
variables respecte al seu autor i definidors del seu estil?
No crec que n'hi hagi d'haver. L'únic que sí és
lògic trobar és periodistes que s'especialitzen en
un camp o en un altre. Seria estrany trobar-me a mi, per exemple,
en una investigació política. No perquè no
en sàpiga fer sinó perquè no m'interessa per
res absolutament, per tant en el meu tarannà no està
posar-me en una investigació política. Hi ha hagut
coses de les quals he tingut bona informació i l'he passat
a companys, em repugna bastant el món polític. Però
hi ha gent que no te l'imagines en un altre camp que no sigui aquest,
per tant, hi ha tipus de treballs que qui els signa no podria ser
un altre, gairebé. Però per la resta no em sembla
que hi pugui haver cap segell personal, perquè una investigació
han de ser dades objectives, les escriuràs d'una forma o
d'una altra, i aquesta forma té més a veure amb l'estil
del mitjà on tu la publiques que amb el tarannà del
periodista. Jo diria que el camp d'investigació identifica
un o un altre, però la forma en què està contruïda
no hauria d'identificar ningú, perquè si no estem
dient que l'investigador posa massa coses seves i en una investigació
no hi ha d'haver estil, hi ha d'haver dades. El que passa també,
és que per desgràcia hi ha moltes pseudo-investigacions
en les quals hi ha més opinió que dades objectives,
i això és un error i és un periodisme mal fet.
- Ha viscut
o coneix alguna situació de risc en alguna investigació
periodística? (experiencia de la investigació de les
sectes?)
Sí, de risc bastantes. Però diguem que no em preocupa.
Tothom que faci investigació, si la fa ben feta, ha de tenir
problemes amb algú, perquè és obvi que la investigació,
per definició, és fer aflorar coses que algú
vol amagar i que aquest algú tindrà problemes si això
surt a la llum. Per tant és obvi que hi hagi amenaces. I
si un no té amenaces quan fa investigació és
que no fa investigació, o és que s'ha equivocat d'objectiu,
perquè és impossible fer investigació i no
rebre amenaces. Una altra cosa és com siguin aquestes amenaces
i com les puguis afrontar, però és una cosa que s'ha
de valorar molt abans de començar a fer un treball. Per mi
és normal, entra en el sou de tot periodista investigador.
- Internet és
una gran font d'informació pel periodisme, però, aquesta
informació és accessible per a qualsevol persona o
pel contrari és restringida?
Home, la bona informació sempre és restringida, a
internet i a qualsevol altre lloc. El que passa és que internet,
certament és un punt d'informació enorme, però
molta de la informació no és certa. Així doncs,
internet per a un periodista, només li serveix si està
molt format i sap distingir entre el que és cert i el que
no és cert. Per algú que ven informació únicament,
sense mirar gaire les coses, com el periodista de roda de premsa,
que pregunta, "aquest em diu i jo dic el que diu aquest",
internet li serveix perquè hi ha multitud de pàgines
que són la imatge que un vol transmetre de si mateix. Per
això les pàgines web de qualsevol polític,
institució o empresa, tenen un munt d'informació,
una altra cosa és si tu com a periodista hauries de donar-la
als teus clients, si cal que la contrastis o no. I el que és
complicat a internet és arribar a contrastar aquesta informació,
perquè tens només opinions de gent que no et donen
l'altra cara, és obvi que ningú es posa ensenyant
el cul a internet, tothom ensenya una cara maquillada i molt maca.
I després hi ha moltes pàgines que són crítiques
que ataquen els uns i els altres i denuncien coses, però
la qüestió és "allò és cert?",
i moltes vegades no ho és.
- Fins a quin
punt l'ètica periodística o codi deontològic
permet (o impedeix) revelar tota la informació obtinguda?
(quins són els límits de la investigació i
de l'ètica)
A veure, els límits els ha de posar el mateix periodista.
Altres límits ja li posarà el seu mitjà. Per
això et deia abans que hi ha moltes coses a Catalunya que
no es poden publicar, de molts polítics, de molts empresaris...
bàsicament, a Catalunya es pot publicar poquíssim,
per tant hi ha uns límits. Ningú és tan ximple
com per anar a proposar certs temes a "el Periódico",
a "la Vanguàrdia", a "el País",
perquè sap que no els publicarà. I quant al propi
periodista, imaginem una utopia en què es pogués publicar
qualsevol cosa, que sigui certa òbviament, no qualsevol cosa
inventada, el límit se l'ha de posar el periodista. Jo sempre
m'he posat els meus límits, però no perquè
hi hagi coses que no es puguin publicar, sinó perquè
hi ha coses que jo no vull publicar, perquè crec que no són
interessants, perquè crec que no importen a la gent o perquè
me les guardo pel jutge. Jo quan faig un treball sempre em reservo
al voltant d'un 10, un 15, un 20% d'informació bona però
que no és substancial, per si m'arriba una demanda o una
querella. Perquè amb aquesta informació, és
amb el que agafaré per sorpresa a l'altra part, i no solament
li faré perdre aquella demanda (perquè tot el que
publico ho puc provar), sinó que els elements que em guardo
en cartera em permetran investigar-lo millor a través del
jutge, em permetran arribar a documents que sé que existeixen
i no hi podria arribar, i amb la meva defensa li faré demanar
al jutge. Això és una estratègia que jo utilitzo
i que segurament no utilitza ningú més, però
la investigació és molt personal, cadascú s'ha
de formar i s'ha d'inventar, si vols, les seves estratègies
per investigar i per defensar-se després del que pugui passar.
- Les fonts
personals i els "contactes" són una part molt important
en aquest tipus de treball, però com aconseguir-los?
Això és la gran pregunta... treballant. O sigui, una
bona agenda. I no es tracta de tenir molts telèfons sinó
que quan truques s'hi posa algú, perquè una bona agenda
es pot aconseguir molt fàcilment, una altra cosa és
que quan truques a algú s'hi posi i et conti coses, o et
ratifiqui coses o t'ajudi a analitzar coses, això és
el valor fonamental que ha de tenir un periodista d'investigació.
I això s'aconsegueix amb anys de feina, i tenint credibilitat.
El periodista que no és creïble, les fonts les pot enganyar
un cop, dos ja no. I quan un llegeix "ah, mira, aquest és
el que ha escrit això", quan truquis et donarà
llargues. En canvi, si et guanyes una reputació treballant,
doncs les fonts et respondran. I si tu defenses les teves fonts,
també elles et respondran sempre que les truquis. Una altra
cosa afegida, és "què és credibilitat
i per a quí", mai ningú pot tenir totes les fonts
del món. Un serà creïble per un tipus de fonts,
però no per a un altre que són les que estan al camp
contrari del que tu estàs criticant. Però quan no
tens fonts creïbles en un camp, has de buscar una font intermitja
que s'entengui amb aquells, per tant utilitzes una font teva com
a recollidora d'informació teva d'allí on tu no pots
arribar. Jo, on no tinc credibilitat és a la cúpula
de l'Església, perquè amb llibres com "La vida
sexual del clero" o "Mentiras fundamentales de la Iglesia
Católica", que els deixa amb el cul a l'aire, i que
ningú m'ha demandat òbviament, però és
clar, com el que jo dic és cert i no ho poden refutar, l'única
possibilitat és que jo no tingui credibilitat per a ells.
És a dir, confonen el rigor amb l'enemic, jo puc ser oponent,
puc ser crític, però sóc molt rigorós
amb el que faig. Aquest és el problema, si jo m'inventés
coses, no tindrien cap problema, però com els meus treballs
són sòlids, el que han de fer és fer com si
no existís, em tanquen portes. Però per obrir aquestes
portes tinc moltes altres claus, que de fet no les tinc jo, sinó
gent que està dins de la cúpula de l'Església,
que em coneix i que sap que treballo amb rigor i que sap que els
seus col·legues són uns pocavergonyes, per tant puc
arribar-hi a través d'una persona interposada allì
on jo no hi puc arribar perquè no m'hi deixen arribar.
I això és molt normal en aquest tipus de periodisme.
Tots els que se senten agredits per la teva investigació,
doncs et fan culpable a tu, dient que s'escandalitza quan l'únic
que es fa és dir què està passant. També
cal tenir en compte que és més difícil si es
fa periodisme d'investigació a nivell provincial, perquè
són societats molt més tancades, on hi ha menys marge
de maniobra, perquè a qui has investigat i has deixat a parir,
te'l trobes cada matí al mateix cafè prenent un croissant,
perquè tothom va al mateix lloc. A Alacant, a Múrcia,
per tant, és més difícil de fer una investigació
que a Barcelona o a Madrid, en aquest aspecte de les fonts.
- Quin és
(si el té) el seu model de periodista investigador? Per què?
No tinc models per res absolutament. Jo em considero radicalment
auto-didacta amb tot, per tant no he tingut ni he acceptat mai cap
model més que el seny i el camí que jo he dissenyat
per arribar allà on jo volia arribar. Hi ha molts periodistes
que fan una bona feina, tenen el seu estil, la seva forma de treballar,
tenen els seus interessos (no hi ha periodista investigador que
no tingui interessos, no hi ha neutralitat, no n'hi pot haver) per
això uns investiguen unes coses i altres unes altres, però
cap és un model per a mi. Hi ha gent admirable, i gent que
no ho és gens, però a cap el voldria imitar. Jo tinc
el meu camí, i cadascú ha de tenir el seu camí.
- Què
és el més dur d'aquesta feina? Creu que el que rep
per ella (remuneració, satisfacció pròpia,
fama...) compensa l'esforç dut a terme?
Si treballes bé, és una feina que requereix molt esforç,
i això no està pagat mai amb diners. Per molt que
et paguessin... jo crec que no està pagat. Per tant, la satisfacció
l'has de tenir fent allò, o sigui, no et diria jo vocació
sinó que vols fer aquella feina, i de la forma que l'estàs
fent. I dedicar-hi el temps que cal dedicar-li perquè ho
vols fer. Jo sempre he cobrat molt bé, no tinc cap problema
amb els diners, em sembla que m'han pagat sempre el just, però
si no m'haguessin pagat el just hagués fet exactament el
mateix, perquè per a mi és prioritari treballar com
treballo, em paguin bé o no.
- El seu llibre
"Periodismo de investigación: técnicas y estrategias"
és fonamental en la majoria de cursos de periodisme d'investigació.
Era aquesta la seva pretensió al escriure'l?
Mira, a l'escriure'l no tenia cap pretensió sinó una
sola necessitat. Vaig haver de donar classes de periodisme d'investigació
i em vaig trobar amb dues coses: que no hi havia res que expliqués
com investigar, i em sembla que tampoc hi ha gran cosa en aquest
moment que ho expliqui, i que jo havia d'explicar una cosa que feia
diàriament, era una rutina i em vaig plantejar com explicar
una cosa que per a mi és molt senzilla, com escriure la meva
praxi de manera que un altre pugui entendre i des de la meva praxi
pugui fer la seva. Per tant, vaig escriure aquest llibre per aclarir
les meves idees alhora d'explicar-li a un altre. Però no
pretenia res més que donar un curs, és a dir, que
vaig fer aquest llibre pels meus alumnes. Després s'ha convertit
en un llibre que és important, i que tant a universitats
espanyoles com llatino-americanes és un llibre fonamental,
i això no sé si diu que el meu llibre és molt
bo o que els altres són molt mediocres, perquè no
hi ha gran cosa.
- Per acabar,
en el seu treball com a periodista investigador, tindria alguna
història curiosa o anècdota per explicar?
Moltes, però la veritat és que és per seure
al costat de la llar de foc i passar un parell d'anys. Cada treball
et porta mil anècdotes, mil problemes que cal resoldre, improvitzant,
amb imaginació, però tots, no sabria dir-ne un abans
que un altre, tots han portat coses que val la pena recordar. Cada
treball et porta moltes satisfaccions, moltes insatisfaccions, molts
problemes, moltes crítques, molts amics, molts enemics, és
una via que et permet obrir-te a molts dels aspectes de la vida,
de la realitat.
Entrevista realitzada
el 19-12-2001
3.- CODIS ÈTICS
I DEONTOLÒGICS
3.1 Declaració
de principis de la professió periodística a Catalunya
1. Observar
sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions
evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues
coses, així com la difusió de conjectures i rumors
com si es tractés de fets.
2. Difondre únicament informacions fonamentades, evitant
en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient
que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar
dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats publiques
i privades, així com la utilització d'expressions
o qualificatius injuriosos.
3. Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la
circumstància, les informacions -i les opinions que se'n
derivin- que s'hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin
perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones
i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa,
amb independència d'allò que les lleis disposin al
respecte.
4. Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació
o imatges sense recórrer a procediments il·lícits.
5. Respectar l'off the record quan aquest hagi estat expressament
invocat, d'acord amb la pràctica usual d'aquesta norma en
una societat lliure.
6. Reconèixer a les persones individuals i/o jurídiques
el seu dret o no proporcionar informació ni respondre preguntes,
sense perjudici del deure dels periodistes a atendre el dret dels
ciutadans la informació. Pel que fa a assumptes relacionats
amb les administracions públiques, el dret fonamental a la
informació ha de prevaldre sempre per damunt de qualsevol
restricció que vulneri injustificadament el principi de la
transparència informativa a la que estan obligades.
7. No acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers per
promoure, orientar, influir o haver publicat informacions o opinions.
En tot cas, no s'ha de simultanejar l'exercici de l'activitat periodista
amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia
de la informació, com la publicitat, les relacions públiques
i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions
o organismes públics, com en entitats privades.
8. No utilitzar mai en profit propi informacions privilegiades obtingudes
de forma confidencial com a periodistes en exercici de la seva funció
informativa.
9. Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat
i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions
d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta
i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments
i circumstàncies, especialment quan les persones afectades
ho explicitin.
10. Observar escrupolosament el principi de pressumpció d'inocència
en les informacions i opinions relatives a causes o procediments
penals en curs.
11. Tractar amb especial cura tota informació que afecti
a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen
com a víctimes (excepte en supòsit d'homicidi), testimonis
o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d'especial
transcendència social, com és el cas dels delictes
sexuals. També s'evitarà identificar contra la seva
voluntat les persones pròximes o parents innocents d'acusats
o convictes en procediments penals.
12. Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas informacions
o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per
raons de sexe, raça, creences a extracció social i
cultural així com incitar a l'ús de la violència,
evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició
personal dels individus i la seva integritat.
3.2 Dictamen
acordat pel "Consejo de Ética de los Medios de Comunicación"
(amb el vot dels senyors José Luis Cea Egaña, Arturo
Fontaine Aldunate, María José Lecaros Menéndez,
Luis Ortiz Quiroga i Gonzalo Vial Correa, actuant com a secretari
el Fiscal Miguel González Pino. Redacció del president,
senyor Arturo Fontaine Aldunate)
1.- La investigación
periodística debe estar animada del espíritu de respeto
y defensa de la verdad así como del propósito de ilustrar
honestamente al público acerca de las materias investigadas,
ateniéndose rigurosamente a las fuentes y datos consultados,
evitando sesgos individuales o de partido y rechazando conclusiones
preconcebidas. La investigación periodística deberá
extenderse al mayor número posible de fuentes, y a todas
las accesibles que conduzcan al mejor conocimiento de los hechos.
En todo caso se dará oportunidad a los afectados negativamente
por la investigación, para que proporcionen su versión
de los hechos. La investigación periodística no deberá
buscar sólo la verdad, sino la relevancia, es decir, el interés
social de conocer esa verdad.
2.- El periodista no debe emplear recursos inmorales ni menos delictuales
para la obtención de las informaciones (soborno, engaño,
etc.).
3.- La investigación encubierta, esto es la presentación
del periodista bajo identidad falsa u ocultando el medio que representa,
sólo puede justificarse por excepción, en el caso
en que se trate de importantes informaciones de interés público
que no podrían conseguirse de otra forma.
4.- En caso de accidentes o catástrofes, el periodista tendrá
presente que el rescate de las víctimas y el cuidado de su
salud física y moral prevalecen siempre sobre el derecho
a la información.
5.- El periodista deberá resguardar y proteger celosamente
la identidad de la persona que ha condicionado el suministro de
la información al hecho de no aparecer como fuente de ella,
y quedar a cubierto de toda molestia o peligro. No rige la reserva
si existe la obligación legal de denunciar un delito.
6.- En principio, el periodista investigador deberá respetar
el secreto de proyectos o acontecimientos calificados de tales por
los entrevistados en la investigación. El silencio es inviolable
en todos los casos en que mantenerlo no permita o facilite la omisión
o el encubrimiento de un delito. En los demás casos, el investigador
deberá ponderar con la debida prudencia la materia y determinar
si la necesidad de información de la opinión pública
tiene más peso que los motivos que se invocan para mantener
el secreto, salvo que se haya comprometido a guardarlo.
7.- El periodista investigador deberá hacer suyo el respeto
y la consideración a que tienen derecho la muerte y el dolor
ajenos, cuando sea necesario describir o exhibir cadáveres
o heridos. Así también, al reproducir la imagen o
recoger declaraciones de las víctimas de accidentes o delitos,
de los delincuentes que están cumpliendo o han cumplido condena,
y de los familiares de cualesquiera de ellos, de los homosexuales,
de los drogadictos, de personas que ejercen actividades o profesiones
desdorosas, es preciso respetar el honor de esas personas y evitar
la burla y exhibición morbosa de sus sentimientos y recuerdos.
Los terceros involuerados en algún delito sin tener responsabilidad
en él como son los parientes de los hechores sólo
podrán ser identificados en la información por su
nombre o imagen, si expresamente consintieran en ello, y en todo
caso sin traspasar los límites de su privacidad.
8.- La investigación periodística deberá abordar
con seriedad y respeto escrupuloso las convicciones morales o religiosas,
seriedad y respeto que deben extenderse a la forma y al fondo de
las informaciones.
9.- Si, a raíz de la investigación periodística,
es necesario aludir a niños o adolescentes que aparecen implicados
en delitos, ya sea como víctimas o como autores, cómplices
o encubridores, o en casos de alcoholismo, drogadicción o
atentados a las buenas costumbres, el periodista tomar todas las
medidas posibles a fin de impedir la posible identificación
de tales personas, en resguardo del futuro de las mismas.
10.- La investigación periodística respetará
el honor y la honra de las personas y de sus familias. Todo ser
humano tiene derecho al honor, es decir a la consideración
que merece por su dignidad de persona, cualquiera que sea su conducta.
La honra es el crédito o respeto que merece una persona de
parte de sus semejantes y que se exterioriza en la buena fama. El
periodista investigador no ofenderá la honra de las personas
ni directamente ni a través de calificativos, atribuciones
o insinuaciones que lleven al menosprecio o descrédito de
aquellas. Si las exigencias de la información obligan a describir
conductas. ¡lícitas o reprobables, la versión
de estas últimas habrá de ser veraz y completa pero
ahorrará calificativos impertinentes y prescindirá
por completo de afirmaciones o imputaciones no comprobadas en el
mismo texto. Las ofensas a la honra de las personas no pueden escudarse
en el secreto profesional.
11.- La investigación periodística respetará
la vida privada de las personas. Entendemos que la vida privada
se refiere al espacio y los objetos así como las conductas
que cada persona necesita y desea mantener alejados de ojos y oídos
extraños. Se trata del núcleo de la vida personal,
del recinto de expansión y verdadera libertad del sujeto,
que éste no acepta compartir con nadie o que comparte con
sus íntimos. Constituyen aspectos de la vida privada el hogar
doméstico, otros espacios reservados, el vehículo
personal, las reuniones, conversaciones y comunicaciones privadas,
los archivos de correspondencia y documentos, las funciones íntimas
del individuo, las conductas que éste desarrolla naturalmente
en reserva, su vida afectiva y sexual, los defectos físicos
o morales que mantiene en reserva, y otros aspectos privados de
naturaleza semejante. La intrusión forzada o clandestina
en dichas áreas, y/o su difusión periodística,
violan el derecho a la intimidad o vida privada de las personas,
sea que se irrumpa físicamente en tales recintos; o que se
empleen medios técnicos para observar, escuchar, fotografiar,
grabar o captar de cualquier manera palabras o imágenes que
están protegidas por el derecho a la vida privada; o que
se usen al efecto testimonios de terceros. El periodista podrá,
desde luego, publicar aspectos de la vida privada de la persona
o de su familia con el consentimiento expreso de los aludidos. Podrá
también el periodista investigador publicar aspectos de la
vida privada, sin consentimiento del afectado, cuando sean constitutivos
de delito y se relacionen con la autoría, complicidad o encubrimiento
del mismo. Finalmente, es admisible desde el punto de vista ético
que el periodista investigador publique aspectos de la vida privada
de un individuo, en la medida en que el conocimiento público
de esas materias pueda modificar el juicio que la ciudadanía
requiere tener acerca de personas que ejercen autoridad política,
administrativa o judicial o que ostentan responsabilidades en la
formación de la juventud o en los medios de comunicación
social. También serán publicables, según los
casos, hechos de la vida privada cuando los afectados pertenezcan
al mundo del cine, o del espectáculo, u otros similares,
y consientan por ello, expresa o tácitamente en convertir
su vida privada en pública. En todo caso, las alusiones a
la vida privada no autorizan para atacar la honra de las personas
y deben excluir calificativos que conlleven menosprecio o descrédito,
así como inculpaciones no demostradas claramente en el texto.
También aquí el secreto profesional no ampara ni las
violaciones a la vida privada ni los atropellos a la honra que puedan
seguir a aquéllas. En cualquier caso, la publicación
de hechos privados de la vida de las personas debe considerarse
como excepcional, y aceptable sólo por motivos graves y de
estricta calificación.
12.- Si, para ilustrar los reportajes periodísticos de investigación,
fuere necesario emplear fotografías simbólicas o efectuar
dramatizaciones que reproduzcan simbólicamente ciertos hechos
reales, será de rigor enunciar al pie de la fotografía
o de la imagen televisiva esta circunstancia. Si el medio usado
fuese la televisión, deberá cuidarse de que la imagen
no se utilice para probar o sugerir hechos que la investigación
periodística no haya comprobado previamente.
13.- En general, la investigación periodística debe
estar enmarcada en la ley y no afectar al orden público,
a las buenas costumbres y a la seguridad nacional, pero el periodista
investigador deberá esforzarse por evitar que esos grandes
valores se invoquen de manera improcedente por los interesados en
cobijarse en ellos para eludir las consecuencias de la verdad de
una investigación de la que puede resultar un bien para la
sociedad.
|
.jpg)
