Pepe Rodríguez

Índice temático:

Sectas
Afrontar la muerte
Crítica cristianismo
Invención de "Dios"
Tradiciones Navidad
Sexualidad del clero
Masonería
Mujer
Maltrato al menor
Periodismo investigación
Atentado terrorista 11-M
Apostatar (proceso)

Links:

Bases de datos
Buscadores
Editoriales
Enciclopedias
Guía telefónica
Translations
Periódicos
Religión
Sectas
Informes:

 

Novedades en el web

 

El periodisme d'investigació


ANNA VALLI CASADO
2º BATX HUM
TREBALL RECERCA 2001-02
TUTORA: MONTSE LARI

"El periodista no es un simple cronista de los acontecimientos, es también un archivo de la historia que está ocurriendo, y es además un intérprete de los sucesos que le toca cubrir. Puede ser reportero de calle, corresponsal en el extranjero, editorialista, columnista, y más recientemente periodista investigador".
Petra M. Secanella


"La premsa és la forma més general que tenen els individus de comunicar la seva existència espiritual"

K. Marx


ÍNDEX

0.- INTRODUCCIÓ DEL TREBALL DE RECERCA

1.- INTRODUCCIÓ AL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
1.1 Definició del concepte
1.2 Inicis
1.3 Tècniques (metodologia)
1.4 Característiques del periodisme d'investigació
1.5 Àmbit del periodisme d'investigació

2.- LES FONTS D'INFORMACIÓ
2.1 Tipus
- Fonts documentals
- Fonts personals
2.2 Tècniques de desinformació
- La filtració
- El rumor

3.- EL CODI DEONTOLÒGIC (ètica periodística)

4.- ELS PERILLS EN LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA

5.- MARC LEGAL DEL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ

6.- ALTRES TIPUS DE PERIODISME
6.1 Contraposició periodisme d'investigació i periodisme d'actualitat
6.2 El periodisme de precisió

7.- ANÀLISI DE LES ENTREVISTES
7.1 Anàlisi del qüestionari via e-mail
7.2 Anàlisi de les entrevistes

8.- CONCLUSIONS DEL TREBALL DE RECERCA

BIBLIOGRAFIA


0.- INTRODUCCIÓ DEL TREBALL DE RECERCA

El següent treball de recerca tracta el tema del periodisme d'investigació. El motiu de la seva tria es deu a la pròpia aspiració d'estudiar ciències de la comunicació i l'interès personal en aquest tipus de periodisme, interès tant per la curiositat del saber què és, de què es tracta, etc. com per les ganes d'endinsar-me en el món de la comunicació i el periodisme.
La hipòtesi inicial i acotació al tema se centrava en un principi en els estils de periodisme d'investigació. Volia saber si hi havia un model marcat o fixat de com realitzar un reportatge d'investigació o si era propi de cada autor fins a quin punt ho era. Això ho pretenia veure amb l'anàlisi d'un reportatge (factor que no entrava gaire en l'abast personal). Però a mesura que avançava el treball, aquest s'ha anat centrant en el periodisme d'investigació en general.
La metodologia emprada en el treball consta de dues vessants: la part teòrica i la part d'anàlisi de les entrevistes (o si es vol dir "pràctica"). La primera part està formada per un ampli i bastant complert estudi general del tema, però no en forma d'un mer treball de compilació, sinó que la informació és fruit d'una comparació de diverses fonts i una posterior redacció amb la inclusió de diversos punts de vista, si n'hi ha, de cada apartat. Aquesta part tracta els punts següents: introducció al periodisme d'investigació (definició del concepte, inicis, tècniques, característiques i àmbit del periodisme d'investigació), les fonts d'informació (tipus, tècniques de desinformació), el codi deontològic o ètica periodística, els perills de la investigació periodística, el marc legal del periodisme d'invetigació i altres tipus de periodisme (contraposició periodisme d'investigació/periodisme d'actualitat i periodisme de precisió). La inclusió del punt "els grans casos del periodisme d'investigació espanyol" va ser desestimada per la complexitat i abast temporal que aquest suposava. No obstant, cal destacar la interessant lectura del llibre "Cazadores de noticias: así se descubrieron los grandes escándalos de la democracia".
El recull de la bibliografia ha estat basat en els principals llibres d'aquest àmbit, complementats amb pàgines web de gran interès i amb la informació obtinguda de les pròpies entrevistes. Aquest recull bibliogràfic pròpiament dit ha estat dut a terme a partir de visites periòdiques setmanals a la Biblioteca de la UPF (Facultat de Ciències Socials i Comunicació) de Ciutat Vella, i d'altres més eventuals a la Biblioteca Nacional de Catalunya de Ciutat Vella, la Biblioteca Pública Pompeu Fabra de Mataró o la Biblioteca de la Fundació la Caixa de Gràcia.
D'altra banda, la part d'anàlisi de les entrevistes es basa en dues formes d'entrevista: els qüestionaris breus (portats a terme mitjançant el correu electrònic) i l'entrevista en tota regla, més llarga, exhaustiva, personal i feta a personatges clau del món del periodisme d'investigació espanyol (o en alguns casos, català). El qüestionari va ser enviat a institucions i persones relacionades amb el tema com el programa "30minuts" (a partir del qual vaig conèixer en Carles Guàrdia, redactor del programa, ja que va contestar el qüestionari i posteriorment va concedir-me una entrevista), al diari "La Vanguàrdia" (amb què em vaig posar en contacte amb el seu col·laborador, el sr.L. Gomis, qui va contestar-me'l), amb la Universitat Europea (mitjançant la qual vaig obtenir resposta al qüetionari pel seu professor de periodisme d'investigació), a en Victor Puig (periodista especialitzat en reportatges sobre Internet), en Salvador Cardús (col·laborador de "la Vanguàrdia"), entre d'altres que no varen col·laborar tan amablement com els ja esmentats. Les entrevistes van ser dedicades als contactes amb una relació més directa amb el periodisme d'investigació i amb cert renom per enriquir el prestigi de les mateixes. Així doncs van ser fetes a: Darío Giménez (catedràtic de periodisme d'investigació de l'UAB, el qual va acceptar la meva demanda després d'anar a la mateixa facultat), Carles Guàrdia (redactor del programa "30 minuts", amb qui vaig contactar a través de la pàgina web del programa) i Pepe Rodríguez (prestigiós periodista investigador i escriptor, contactat per telèfon, facilitat per Darío Giménez). Després de les entrevistes hi ha un anàlisi d'aquestes amb la pretensió d'englobar i interpretar els resultats obtiguts amb les mateixes entrevistes i així ampliar la informació donada durant tot el treball.
L'annex inclou els codis ètics transcrits enterament així com les entrevistes i qüestionaris.

1.- INTRODUCCIÓ AL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ

1.1 Definició del concepte

És molt difícil donar una definició fixada o inqüestionable. Això es pot comprovar en veure que molts periodistes, al escriure un article, també proven de donar la seva pròpia definició tot esmentant anteriorment la dificultat que això suposa. Així que per explicar el concepte a continuació, una breu síntesi del què és aquest tipus de periodisme pels implicats en el tema, segons les teories que he llegit.

PEPE RODRÍGUEZ (llicenciat en Ciències de la Informació, exerceix com a periodista des de 1976 i està especialitzat en periodisme d'investigació. És autor de 10 llibres sobre el tema)
Els periodistes investigadors són professionals que no posseeixen unes tècniques misterioses que els fan capaços d'arribar fins els arxius més secrets, els llocs més inaccessibles i vigilats, a un gran conjunt de fonts d'informació... El periodisme d'investigació és un món en el qual el periodista s'ha de mullar, implicar-se i que requereix molta dedicació.

LEONARDA REYES (reportera mexicana)
Un reportatge investigatiu es basa en el temps, en el plantejament i en l'aprofundiment en el tema. Cal que impacti, que mogui l'opinió pública i que demostri alguna cosa, si no, la investigació no tindrà èxit.

DAVID RANDALL (periodista britànic, subdirector del "Observer" de Londres)
Es diferencia de la resta de periodisme pel fet que la investigació que es dóna és molt minuciosa, de manera que no és una investigació rutinària. D'altra banda, els fets a investigar són sobre actes irregulars dels quals no es disposa de proves i a més, hi ha algú al darrera que prova d'ocultar l'informació.

ANTONIO HERRERA PALACIOS (periodista i docent de la Universitat Tecnològica de El Salvador)
La investigació forma part de qualsevol treball periodístic. Tot i així, si ens cenyim al concepte, és el tipus de periodisme que va més enllà del fet noticiable que està condicionat per "l'horari de tancament"(en periodisme, hora en què es finalitza l'inclusió d'articles en la publicació).

JUAN JORGE FAUNDES MERINO (director de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Santiago de Chile)
Cal separar el periodisme d'investigació amb el periodisme d'actualitat, donat que la seva intenció és "investigar per revelar allò ocult que persones, grups, institucions, l'Estat o forces en general, intenten impedir que es conegui".

Dr. PETTIGIANI (jutge)
Tota investigació necessita un temps per verificar i comprovar. Aquest factor és el que fa que el periodisme d'investigació tingui més elaboració que la notícia diària, més espontània.

HORACIO VERBISKY (periodista argentí)
"És difondre allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda".

PETRA M. SECANELLA (professora de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universidad Complutense de Madrid)
El principi del periodisme d'investigació és l'obligació per part dels professionals de descubrir allò ocult per poders públics i que els ciutadans tenen dret a saber.

GUILLERMO CORTÉS DOMÍNGUEZ (director de la revista "Medios y mensajes" de Managua)
No s'ha de confondre amb una especialització periodística que tracta temàtica exclusivament delictiva, sinó que és tot aquell periodisme que requereix un treball d'investigació, d'esforç i de recerca.

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ (escriptor colombià)
Nega el periodisme d'investigació, ja que alega que el periodisme en sí ja és una investigació, necessària per descobrir la veritat. El periodisme no és un conjunt de dades, sinó una disciplina complementada per altres elements com la sociologia, el dret, la criminologia...


JOSÉ Mª CAMINOS (professor titular d'Estructura de la Informació Periodística a la Universitat del País Basc)
Hi ha dues maneres de veure el periodisme d'investigació: com a especialització periodística o com a periodisme perfectament contrastat i realitzat més a fons.

GUSTAVO GORRITI (periodista peruà i director associat del diari "La prensa", de Panamà)
Tot periodisme suposa investigar, però cal deixar allò oficial, dubtar, anar més enllà, prendre la informació de manera escèptica per arribar a la realitat.

GERARDO REYES (periodista colombià)
La diferència amb un reporter diari (que fa notícies d'actualitat cada dia), és que l'investigador treballa sobre fets que no han de ser necessàriament d'actualitat i que a més són, normalment, encoberts per algú.

ROBERTO POMBO (periodista colombià)
Una qualitat important del periodisme d'investigació és que descobreix la corrupció que segurament la justícia no destaparia, ja sigui per conveniència com per falta de medis.

ALTRES
És el periodisme producte de l'iniciativa personal, que tracta temes importants i que algunes persones o institucions volen mantenir en secret.

En conclusió, el periodisme d'investigació es basa en investigar a consciència i de forma estrictament verificada uns fets irregulars ocultats per algú, de manera que arribin a l'opinió pública (cosa que no succeïria sense la investigació donats els interessos dels encobridors del tema).

1.2 Inicis

Si volguéssim posar una data com a "inici del periodisme d'investigació" a nivell internacional, aquesta podria ser el 17 de Juny del 1972, amb el cas "Watergate" investigat per dos periodistes del "Washington Post", C. Bernstein i B. Woodward. Òbviament no era el primer treball d'investigació que es duia a terme ja que el naixement d'aquest nou gènere es produí entre el 1955 i el 1973, en conseqüència a la Guerra del Vietnam, que va fer que els periodistes es posessin contra el govern i comencessin a analitzar críticament l'actuació dels polítics. Però és una cas amb gran rellevància, ja que va acabar forçant la dimissió del president nord-americà Richard Nixon.
Els primers periodistes investigadors americans foren anomenats "Muckrackers" (recol·lectors de femta. S'anomenaven així els periodistes revel·ladors d'escàndols sensacionalistes, com la premsa rosa o la mercantil). D'entre aquests, es destacaria Edward Bock i Mark Sullivan, que varen investigar medicaments que contenien narcòtics i que es venien sense recepta mèdica. Actualment, els periodistes d'investigació d'EE.UU. s'han agrupat en associacions amb la finalitat de comentar aquest tipus de periodisme i posar en comú les seves experiències professionals. La més coneguda s'anomena IRE (investigative reporters and editors), és a Columbia i agrupa més de 3500 periodistes investigadors en actiu.
Des dels anys '80, el periodisme d'investigació ha experimentat un gran desenvolupament a Sud-Amèrica, on règims polítics repressius han deixat aquest tipus de reportatges a publicacions marginals o subterrànies. A El Salvador, però, ha esdevingut una professió més segura des que va finalitzar la guerra civil al 1992. Aquest conflicte de 12 anys havia acabat amb la vida de 24 periodistes, en canvi en aquests últims anys, els atacs violents vers la premsa han estat escassos.
El periodisme d'investigació arribà a Europa després de la II Guerra Mundial. A Espanya després del període del règim franquista, concretament, la data que en marca l'inici seria el Desembre de 1983, quan "El País" publicà un treball d'investigació: la mort de Carrero Blanco (el que seria successor de Franco). Als '80, els mitjans de comunicació més poderosos varen fer els seus propis equips d'investigació amb l'objectiu de denunciar els assumptes de corrupció de tipus constitucional. Durant aquests anys, els periodistes s'unien més per la intuició o l'estímul d'aconseguir un nou "Watergate", que no pas per les regles, tècniques i metodologia d'investigació. Encara que des del 1978 s'han publicat més de 2000 treballs d'investigació periodística, no està consolidat al nostre país perquè es començà a practicar tard, i donada la lentitud de les tècniques, el seu cost i la falta de resultats immediats. Segons Montserrat Quesada (catedràtica de Periodisme Especialitzat de la U.P.F. de Barcelona), el periodisme d'investigació que es ve practicant a Espanya des de la transició política a finals dels anys '70, ha passat per 3 fases clarament diferenciades:
Al principi, els periodistes més agosarats (com Pepe Rodríguez) probaven de plasmar a la premsa, l'afany investigador dels periodistes nord-americans. Les seves investigacions tenien com a finalitat destapar corrupcions i fraus, i publicaven exclusivament en situacions de certesa absoluta. No dubtaven a arriscar la seva feina, la seva seguretat o fins i tot la seva integritat física, per desvetllar allò que havien descobert. Però aquest tipus de periodisme sortia car als mitjans de comunicació i es va acabar juntament amb aquests primers equips d'investigadors.
Com a segona fase hi hauria la substitució dels primers per una política anomenada "democratització de l'investigació periodística". L'objectiu era que aquests periodistes es deslliguessin de qualsevol altre obligació o afer quan tinguessin un tema important a investigar, però a la pràctica no va ser així. A més, la mentalitat conservadora de l'època dels '80, va fer que es restringissin les publicacions perquè no desvetllessin res que pogués afectar el país ni a aquelles persones de més renom.
En els últíms 2 o 3 anys s'han creat equips de periodistes d'investigació en els mitjans de major difusió. Actualment, s'investiga qualsevol indici de corrupció en qualsevol estament públic i la seva publicació a manera de denúncia pot fer que es duguin a terme dimissions de càrrecs implicats. Però cal aclarir que aquestes investigacions han de tenir fets que demostrin les seves presumpcions.
En l'actualitat hi ha un fenomen que podríem qualificar com a "homogeneització", que seria la conseqüència de què els mitjans siguin, avui en dia, més empreses (en el sentit dels interessos pels quals es mouen), que no pas comunicadors d'informació. I aquí entraria el periodisme d'investigació, que encara guarda els orígens d'aquesta gran professió i que sobreviu a aquesta massa homogènia d'interessos político-econòmics i falta d'ambició a l'hora de descobrir la veritat.

1.3 Tècniques (metodologia)

Una investigació parteix d'una pista, una intuïció, un indici, una irregularitat. Amb això, es formula una hipòtesi amb la qual hi ha una mena d'aproximació al nucli del problema. Una vegada definida la hipòtesi cal comprovar si aquesta és vàlida o no. El bon periodista investigador no ha de ser partidista, s'ha de dirigir a la veritat sense alterar fets que contradiguin els seus prejudicis o interessos, encara que tot això li tiri per terra la seva hipòtesi o el seu treballl i dedicació.
Hi ha l'anomenat "síndrome de Estocolmo" del periodista que es refereix a la influència d'una font en el periodista, pel fet que aquest s'identifica massa amb la font i acaba estant en inferioritat, ja que si diu alguna cosa la perjudica i aquesta es pot venjar amb el silenci. Aquí rau una de les raons per les quals és necessari treballar amb diverses fonts d'informació.
Moltes de les tècniques del periodisme d'investigació fan referència a l'arxiu i organització de la informació obtinguda. Conseguir i arxivar tots els documents pertinents és molt important, mai se sap quan resultaran útils les notes, els informes o qualsevol altre material acumulat.
Transcriure totes les entrevistes i arxivar-les també és important, sobretot si el procés d'investigació és llarg i hi col·laboren diversos reporters. S'haurien d'intercanviar notes sobre les entrevistes per comprovar si s'ha passat per alt alguna dada important. L'arxiu de les entrevistes agilitza i simplifica la seva consulta.
També és interessant tornar a entrevistar les "antigues fonts". Pot ser que recordin detalls que varen oblidar (conscient o inconscientment) revelar en el seu moment, que hagin rebut nova informació o aclareixin informació que l'investigador hagi aconseguit posteriorment. És bo, per això, mantenir un contacte regular amb les fonts: "El mero hecho de que una fuente no se ponga al teléfono o no devuelva una llamada ya es, en muchos casos, un indicio revelador" (Bernstein i Woodward, periodistes del cas Watergate).
Es positiu tenir un cert tracte amb les fonts millor informades, ja que és normal que les fonts tinguin els seus dubtes dels buròcrates envers la premsa i també els preocupi que es publiquin informacions basades exclusivament en el què elles mateixes saben, sense que es ratifiqui a través d'altres fonts. La qüestió és que si una font ben informada estableix certes regles, cal tenir-les en compte. No significa que s'hagi de donar crèdit a tot allò que diu, però l'acord definitiu al qual s'arribi ha de ser respectat.
Una altra de les tècniques és la del retard deliberat en les entrevistes. La finalitat d'aquesta tècnica és la de no despertar sospites i per parlar tenint ja una quantitat considerable de dades.
La col·laboració dels directius també és un factor que condiciona la metodologia del periodista. La direcció d'un diari ha d'estar preparada per si un projecte en el qual s'inverteix molt de temps, acaba en res. Publicar alguna cosa per l'únic motiu que se li hagi dedicat molt de temps no és aconsellable. Els directius i reporters, des d'un principi, hauran d'adoptar en la investigació la decisió d'anar-la publicant per entregues a mesura que es realitza o, pel contrari, reservar el que es descobreixi per donar un "gran cop d'efecte" al final del procés. No s'ha d'oblidar que publicar conclusions provisionals pot incitar a les fonts a proporcionar més informació o fins i tot dades de gran importància. Sigui quina sigui la tècnica emprada per a publicar una investigació sempre hi haurà d'haver un directiu que vigili d'aprop el seu desenvolupament.
Actuar clandestinament és un procediment que només han de plantejar-se els periodistes investigadors molt experimentats i amb el recolzament d'algun directiu del diari o mitjà de comunicació. És un mètode que necessita molt de temps (la informació haurà de valdre realment la pena) i amb el qual es pot malmetre tota la investigació i veure's en una situació molt compromesa si s'arriba a ser descobert. De vegades es pot arriscar fins i tot la pròpia integritat física (punt 4: Els perills de la investigació periodística).
Totes aquestes tècniques s'han anat elaborant a través de l'experiència dels investigadors i són la millor garantia per a la credibilitat de la investigació ja que el seu objectiu és no cometre errors i no deixar forats en la investigació. Perquè les institucions o persones denunciades podran negar, desmentir o acudir als tribunals, però el que cal evitar és que demostrin que el periodista menteix.
Hi ha un conjunt de tècniques anomenat "periodisme de precisió", del qual se'n parla al punt 6.2.

1.4 Característiques del periodisme d'investigació

El periodisme d'investigació té certs trets que el defineixen com a tal. Algunes d'aquestes característiques són:

- Es pressuposa la descoberta d'una veritat oculta.
- És un tipus de periodisme que no es recolza en les fonts d'informació oficials, és més, desconfia d'elles. El periodista investigador ha d'anar més enllà de la versió oficial, ha de fer una avaluació crítica de la informació obtinguda.
- S'investiga més enllà de la simple aparença dels fets.
- S'utilitzen procediments al llarg de la investigació propis d'altres ciències socials, mètodes tècnics especialitzats... D'aquí se'n deriva el "periodisme de precisió" (punt 6.2).
- Les dades han d'estar molt comprovades i contrastades. El periodisme d'investigació es caracteritza pel seu rigor en la verificació de dades a través de la diversitat de fonts d'informació. Per tant el periodista es regeix per la precisió i l'exactitud, perquè el seu treball gaudeixi de credibilitat.
- L'error no és acceptat. La informació s'ha de poder comprovar sempre. La rectificació desacredita el periodista investigador i al mitjà que publica les seves informacions. Un periodista d'aquesta mena no pot equivocar-se, d'aquí se'n deriva la característica anterior de rigor en la verificació de dades.
- No es publica mai només pel fet de tenir dades en exclusiva. Gairebé totes les informacions que es reben són primícies, però poden ser utilitzades com a pistes per a completar la investigació, que és l'objectiu primer.

En conseqüència, el periodista investigador:

- Ha de tenir qualitats: d'observació (perquè moltes vegades hi ha molta informació no verbal imprescindible i crucial), capacitat retentiva i de memòria visual o imatges instantànies (per recordar la informació, encara que és bo assegurar-la mitjançant gravacions, per exemple), capacitat de planificació i previsió (ja que es treballa amb una gran quantitat de dades, contactes... i facilitarà molt la feina), que tingui curiositat (cal que estigui pendent de qualsevol esdeveniment que es produeixi, això l'ajudarà a observar l'existència d'indicis d'irregularitats) i capacitat d'improvització (per saber com actuar en totes les situacions possibles. Les investigacions sempre presenten imprevistos i cal saber reaccionar adequadament).
- Dedica el seu esforç a buscar fonts, conegudes o no, i que normalment han de romandre en l'anonimat.
- Se li requereix tenir constància i paciència en la feina, per poder descobrir allò ocult, donat que pot ser un treball molt llarg.
- Les seves fonts no juguen un habitual paper informador, és a dir, són persones que tenen informació del tema que s'investiga i estan disposades a col·laborar en un moment donat.
- Es caracteritza per l' amor pel seu treball, ja que l'ha de realitzar les 24 hores del dia, i el deslliga de la seva pròpia vida privada, és molt absorbent. D'altra banda també comporta certs perills pel periodista que cal acceptar (sobretot "enemics").
- Posseeix una gran independència de les fonts d'informació i les pròpies institucions (ja s'ha esmentat que el punt de partida és el rebuig de les informacions oficials). No mostra interès per les rodes de premsa ni els comunicats oficials.
- Cal que mostri un cert escepticisme per no deixar-se portar per les persones investigades. El periodista ha de ser conscient que el seu treball perjudicarà a les persones objectes de la seva investigació i per tant és lògic que intentin posar-li traves.
- Ha de caracteritzar-se, també, per la seva neutralitat. Cal que sigui capaç de deixar de banda els seus prejudicis i que pugui investigar qualsevol tema, encara que li desagradi.

El periodista investigador també compleix certs papers socials:

- Cronista, donat que manté informats els lectors sobre el que succeeix en l'entorn immediat i a la resta del món, perquè així puguin organitzar les seves vides segons aquestes informacions.
- Crític, perquè orienta les idees del públic, en selecciona unes i no d'altres.
- Innovador, ja que explora alternatives per fer coses noves, suggereix reformes...
- Líder social, al conformar l'opinió de la societat, interpretant els esdeveniments. Hi ha un estudi del Dr. Fillembaum sobre la memòria, que es tractava de dir frases amb alguna cosa sense sentit a unes persones que les havien de repetir posteriorment. L'estudi demostra que les persones tendim a "normalitzar" els enunciats. Per exemple, si se'ls deia "es va vestir i es va dutxar", deien "es va dutxar i es va vestir" o "es va desvestir i es va dutxar". I amb els periodistes passa el mateix, són propensos a alterar informacions (inconscientment en la majoria de casos) ja que no deixen de fer una interpretació dels fets amb cert subjectivisme (que en principi tractarien de minimitzar).

El periodista investigador és un professional informat, perceptiu, precís, curós, llest i amb gran amplitud de coneixements generals. Cal que sigui capaç de seguir la pista de tots els individus importants, empreses i els organismes vinculats a la recerca. Gairebé sempre, en un cas de corrupció, hi ha algú que dóna un pas en fals.
El free lancer és un model de periodista investigador que treballa els temes pel seu compte i després ven les seves investigacions o textos a diverses publicacions amb les quals no té altre vincle laboral que el comercial.
Una de les "proves de foc" del periodisme d'investigació és la investigació dels mitjans de comunicació, vistos com a institucions que acumulen grans quantitats de diners, poder i influència. Es diu que "no hi ha periodisme si no hi ha crítica i auto-crítica dels mitjans".
És útil, per fer una investigació periodística, conèixer la legislació sobre l'accés públic a la informació, així com les fonts de referència estandaridzades: existeix una quantitat d'informació disponible molt més gran del que el periodista comú suposa.

1.5 Àmbit del periodisme d'investigació

Els textos d'investigació es publiquen en qualsevol secció d'un diari, ja que el periodisme d'investigació engloba totes les àrees de la informació: política, econòmica, social, cultural, esportiva... Per tant, una investigació variarà i serà condicionada segons el tema que toqui.
Els articles d'investigació són diferents de la resta d'articles de la secció en què s'inclouen perquè estan treballats amb fonts pròpies i per la seva importància es col·loquen en llocs privilegiats de la secció, fins i tot a la portada. Els mitjans de comunicació els dediquen una atenció especial, ja que són molt seriosos, estan molt contrastats i tenen un interès afegit: el fet que la investigació parteix d'una veritat oculta.
El fet que les investigacions de corrupció política i gestió pública siguin les que més atrauen als periodistes investigadors, ha fet que es tregui la falsa conclusió que el periodisme d'investigació només pot incloure aquests temes. Una conclusió falsa, ja que s'estén a àmbits tant públics com privats, des de política i economia fins a cultura, esports, espectacles..., el seu camp temàtic és il·limitat. El cas és que el periodisme d'investigació trenca amb la tendència de quedar-se amb la informació oficial, té una important funció social ja que ha d'explicar qualsevol tipus de problemes que hi ha a la societat.
Aquesta diversitat temàtica de l'àmbit del periodisme d'investigació és important per a la seva evolució. El periodista ha de mantenir una postura crítica envers tot. Segons un estudi de M. Quesada, els temes més investigats pels periodistes espanyols de la primera meitat dels '80 són divisibles en tres grups:

- Investigacions històriques: tracten temes passats que no tenen influència directa actual. Són basats en treballs de compilació de documentació historiogràfica.
- Investigacions sobre temes actuals: són sobre fets recents. Es poden classificar en infinits blocs: administració de justícia, contraband, àmbit eclesiàstic, ecologisme, àmbit econòmic, exèrcit, espionatge, art, àmbit judicial, institucional, màfia, àmbit social, sectes... Sobre treballs investigatius espanyols realitzats en l'àmbit del terrorisme es pot destacar el del cas GAL dut a terme per investigadors com Hitier, Domínguez o Planchuelo.
- Investigacions sobre temes històrics amb repercussions actuals: tracten fets passats, la coneixença dels quals tindrà una influència actual.

Tot i que pugui semblar que el periodisme d'investigació només es fa sobre temes qualificats com a "boom" o "estrella", no és així, ja que les investigacions relacionades amb la vida quotidiana també presenten interès pels periodistes investigadors.
2.- LES FONTS D'INFORMACIÓ

Sense les fonts, el periodisme d'investigació no seria possible. Són necessàries durant tota la investigació: per familiaritzar-se amb el tema al principi (sobretot fonts documentals), per obtenir ratificacions de les hipòtesis, per descubrir els punts clau de la investigació..., són la base d'aquesta professió, per tant són imprescindibles.
Segons el DRAE (Diccionario de la Real Academia Española), una font d'informació és un document, obra o materials que serveixen d'informació o d'inspiració a un autor. En periodisme, les fonts es defineixen separadament segons si són fonts personals o fonts documentals. Així doncs, uns font documental és un suport d'informació que pot consultar pel periodista (arxius, premsa, registres, llibres...), és a dir, una font escrita. En canvi, una font personal són les persones (o grups de persones) que proporcionen informació al periodista de forma activa i voluntària (d'això en parlarem en el següent punt).

2.1 Tipus

Podem considerar dos grans blocs: les fonts documentals o escrites i les fonts personals.

- Les fonts documentals

En primer lloc cal destacar que generalment són fonts de domini públic, per tant la quantitat d'informació serà considerable i si no ho fos, estaríem davant un tema poc estudiat per la qual cosa ens hauríem d'adreçar a documents més especialitzats, d'experts en el tema. D'altra banda cal dir que existeix una disposició d'informació molt més gran del que es pot suposar, per això cal saber què té al seu abast el periodista (llistats de publicacions oficials, informes legislatius, llistes d'organismes públics, registres mercantils...), encara que també es possible que li sigui restringida per un particular interès de mantenir alguna informació oculta i per això és important el coneixement dels drets que té a accedir o no a certs documents.
Les fonts escrites solen ser més disponibles i creïbles, i es poden consultar repetidament. Cal esmentar que els arxius físics són més il·lustratius que els electrònics i acostumen a tenir més fiabilitat. Però avui en dia, la xarxa ens obre les portes a un immens món d'informació, en el qual és important saber com buscar, com trobar, saber escollir. Internet i la tecnologia informàtica han produït el què s'anomena "revolució del periodisme assistit per ordinador". Del que es tracta bàsicament és d'obtenir i analitzar de manera sistemàtica bases de dades de documents públics per afavorir una àmplia cobertura periodística. Tot això també porta discrepàncies quant a la manipulació informàtica, però seria una forma de pensar una mica conservadora, pel fet que la manipulació és comparable proporcionalment a la d'altres documents tangibles si tenim en compte l'increment de l'abast que tindria el mitjà informàtic.
Els diaris oficials (fonts hemerogràfiques) publiquen el text de les lleis, els decrets i els diversos actes administratius, per tant serien un bon exemple d'una important font documental. L'adquisició de tot el conjunt de fonts documentals d'un tema seria una de les primeres fases d'una bona investigació periodística.

- Les fonts personals
Per treure el màxim profit de les fonts personals, donat que formen part de la part més investigativa de l'adquisició d'informació, cal analitzar-les i classificar-les abans de ser utilitzades. Per tant distingirem entre diferents variacions de classificació de fonts personals. La primera es basa en dividir-les segons la temporalitat, per tant tindríem:
*Fonts asidues o estables: durant un temps continuat proporcionen informació al periodista
*Fonts ocasionals o provisionals: el periodista s'hi dirigeix per un fet puntual
En següent lloc es podrien dividir segons la implicació:
*Fonts implicades: tenen a veure amb el fet a investigar, hi estan lligades (afectats, testimonis...)
*Fonts alienes: no tenen lligams amb el fet investigat però aporten dades interessants per a dur a terme la investigació
Segons l'activitat de la font o la ètica en relació periodista-font:
*Font voluntària o activa: col·labora de manera activa, voluntàriament i desitja transmetre una informació
*Font involuntària o passiva: col·labora per la pressió rebuda pel periodista. Es podrien subdividir segons si oposen resistència i obstacles (fonts passives resistents) o no (fonts passives obertes)
Segons la posició des de la qual actua la font o estructura de comunicació:
*Font pública: accessible per gairebé tots els periodistes, la font ocupa un càrrec públic
*Font privada: accessible per un nombre limitat de periodistes, la font informa "en nom propi"
*Font confidencial: accessible per un o molt pocs periodistes, la font no permet que sigui citada
*Font experta o tècnica: la font dóna informació especialitzada, objectiva i qualificada (donen molt de valor a la investigació)
Segons la posició que pren la font:
*Font favorable: està d'acord amb el que s'investiga
*Font desfavorable o adversa: contrària al plantejament del periodista
*Font neutral: no es compromet, és imparcial
Segons la disponibilitat:
*Font amb atribució directa o assequibles: el periodista té l'autorització de la font per identificar-la, per nombrar-la
*Font amb atribució reservada o insondables (inassequibles): la font prefereix romandre en l'anonimat
*Font off the record (confidents): el periodista rep una informació confidencial no publicable, exclusiva per a ell
Segons la seva validesa:
*Font imprescindible: validesa total, aporten informació documentada
*Font qualificada: validesa demostrada, informació objectiva
*Font motivada: validesa parcial, afectats de forma indirecta, informació subjectiva
*Font en quarentena: validesa que cal contrastar, afectats directes no documentats
Cal tractar amb les fonts personals en el moment i lloc oportú, així com racionar la informació que l'investigador dóna (què investiga, fins...) perquè no surgeixin problemes. És important verificar la credibilitat de la informació, de la font en si. Per fer-ho els periodistes es basen en el sentit comú, l'experiència i l'observació, i també en un abundant coneixement previ del tema i un treball de contrastació considerable. Es poden mesurar les intencions i sinceritat de la font investigant-la o bé preguntant-li coses que ja sap el periodista. Però cal saber que cada font dóna resposta a un tipus determinat de preguntes i cal tenir un qüestionari ben preparat a la mida de la font. Els prejudicis, una sobredosi de confiança i la falta de curiositat no són bons aliats a l'hora de treballar amb les fonts personals. Cal tenir esperit crític però sense agressivitat o prepotència. És bo guanyar-se la confiança de la font, però tampoc caure en implicacions ni compromisos personals per part del periodista. Cal defugir (o saber censurar) als anomenats "fantasmes" (que exageren o inventen dades per captar l'atenció) o els "paranoides" (aparentment normals però amb patologies mentals). La persistència, el respecte i la professionalitat són altres factors destacables en el procés.

2.2 Tècniques de desinformació

La "intoxicació" de la informació que obtenen els periodistes ve donada per interessos de les fonts o per falta de ratificació de dades. Les més freqüents són la filtració i el rumor. Les tècniques de desinformació porten a: la contraveritat (explicar el contrari del que ha succeït), la barreja d'allò fals amb allò vertader, la deformació de la realitat, la modificació del context, l'alleujament d'un escàndol desviant l'atenció, generalitzacions, imparcialitats...

- La filtració
En el subministrament de la informació a partir de les fonts, el periodista ha de saber que obtindrà dades que directa o indirectament beneficien a la mateixa font. Però no totes les fonts d'informació tenen el mateix grau d'interès. Algunes vegades l'interès pot ser molt relatiu, mentre que d'altres l'interès particular és l'únic que mou a actuar a la font. I una font desconeguda o secreta pel mitjà de comunicació, pot usar l'anonimat per facilitar informació al periodista per iniciativa pròpia, informació que la mateixa font hauria de mantenir en secret però que desvetlla en benefici propi. Això seria una filtració. Un altre exemple seria si un mitjà o un periodista reben documents de forma anònima. No s'ha de confondre, però, amb una font amb atribució reservada, la qual no té perquè beneficiar-se del seu acte ni té perquè ser activa, en contraposició a la filtració.

- El rumor
En un principi, no és admisible publicar res sustentat per rumors. Però en el periodisme d'investigació el rumor adquireix una rellevància especial perquè pot ser el punt de partida per a l'inici d'una investigació. Òbviament només es pot veure com a pista inicial, ja que hi ha algú amb una intencionalitat de beneficiar-se'n al darrera. Això de la intencionalitat és important, perquè si no es dóna no podem parlar de desinformació, perquè es tractaria només d'un error, encara que l'efecte sigui el mateix.
Per aquestes tècniques de desinformació la verificació de dades pren una rellevància tan gran en el periodisme d'investigació, perquè el pretigi dels mitjans, els mateixos periodistes i "la veritat" en depenen.

3.- EL CODI DEONTOLÒGIC (ètica periodística)

La quantitat d'informació que està a disposició d'un gran nombre de persones és cada dia més gran gràcies al suport i el treball dels mitjans de comunicació. Tot això no hagués estat possible sense les noves tecnologies. Però per sobre de la tecnologia, ha estat imprescindible la disponibilitat de la llibertat necessària perquè les informacions poguessin difondre's sense traves, perquè les opinions i idees també es poguessin expressar sense por.
Però la llibertat d'acció dels periodistes i dels mitjans representa encara una fita difícil d'aconseguir en la seva totalitat. No obstant, el predomini necessari del discurs de la llibertat dels mitjans de comunicació no ha de fer que es passi per alt un altre fet essencial: els mitjans acaben convertint-se ells mateixos en un poder. Aquest poder o influència, la selecció de la informació que arriba a la societat, modifica la concepció de la realitat i els sistemes de valors de les persones, i influeixen en les seves conductes. I de la mateixa manera que creix aquest poder hi ha la necessitat d'establir uns criteris per un ús responsable de la informació.
L'ètica i la deontologia tenen com a objectiu reflexionar sobre la dimensió moral d'una determinada activitat social, en aquest cas el periodisme, precisant les seves obligacions i els seus valors. Però al ser una reflexió, no tenen efectivitat pràctica, sinó més aviat un compromís personal per part dels professionals. Encara que, això sí, es reconeixen públicament aquests continguts en codis, llibres d'estil, codis interns... que fan reconèixer als mitjans que la seva activitat comporta certes obligacions i responsabilitats que han de respectar.
De totes formes, una investigació no deixa de ser promoguda per algún mitjà que dóna suport al periodista. És per això que es potencien les investigacions com el tràfic de drogues, la corrupció dels buròcrates, la delinqüència de carrer, el tràfic d'armes, és a dir, una temàtica que no posa en qüestió la cultura hegemònica de la societat. En canvi, es deixa de banda investigar sobre fets que qüestionin les creences o símbols del "primer món" com la repartició de la riquesa, els fonaments del sistema i l'ordre... En definitiva, el periodisme també sel·lecciona en benefici propi el seu abast informatiu. El control d'uns pocs arriba a tots els àmbits.
De forma definitòria, direm que la deontologia és el tractat dels deures determinats per l'ètica, que fixa les obligacions dels periodistes en relació amb la bondat o maldat de les accions lliurement executades. Però perquè es pugui demanar responsabilitat per les accions professionals són necessàries dues coses: la independència i la llibertat. El professional ha d'ésser independent en el moment de prendre les decisions i ha d'ésser lliure a l'executar-les.
En principi, el periodista hauria d'actuar amb honradesa i reflectir amb precisió els esdeveniments. Això és el que s'ensenya professionalment. Si ho fan o no, ja depèn de cadascú. Els "errors" es donen perquè la seva feina consisteix en interpretar les paraules d'altres persones. Això ens torna a remetre a l'estudi del Dr. Fillembaum sobre la memòria, tractat al punt 1.4 Característiques del periodisme d'investigació.
Un dels drets destacables en el periodisme és el secret professional. Aquest és el dret que tenen els periodistes a no revelar les fonts de la seva informació i de mantenir en secret les notes personals, gravacions o altres materials informatius que hagin fet servir. Jurídicament no existeix definició legal sobre aquest concepte. Aquest dret també hauria de protegir la informació no desvetllada pel periodista, que facilitaria la identificació de la font.
El dret dels periodistes a estar presents en les vistes públiques dels judicis és un tema a debatre. En un principi, cal reconèixer als periodistes un dret preferent sobre la resta de ciutadans que hi vuiguin assistir, encara que se'ls pot exigir que sol·licitin prèviament una acreditació. Així i tot, l'anomenat secret de sumari s'empara, és a dir, revelar informació sobre un cas judicial encara obert és un delicte.
El dret a la no divulgació de les fonts d'informació és molt important dins la llibertat de premsa, per tant és un dret que ha d'ésser garantit per qualsevol estat democràtic. Però obstaculitzar el treball d'investigació al·legant la necessària privacitat de les fonts és atemptar contra el propi periodisme d'investigació i la seva llibertat d'expressió. A més, la Ley de Enjuiciamiento Criminal (article 259) diu que "el que presenciare la perpetración de cualquier delito público está obligado a ponerlo inmediatamente en conocimiento de Juez de instrucción o funcionario fiscal más próximo al sitio en que se hallare". Així i tot, el més comú en el periodisme d'investigació quant a l'acusació d'encobriment és pel fet de no complir la llei en la part de "inmediatamente", donat que generalment esperen a obtenir informació per cubrir-se les espatlles abans de denunciar els fets.
La majoria de debats ètics en el periodisme d'investigació es concentren en la metodologia. Qüestions com: és vàlid qualsevol mètode per revelar una malifeta?, és lícit l'engany quan l'objectiu del periodista és informar sobre la veritat?, poden utilitzar càmeres ocultes, falses identificacions... per a obtenir accés a la informació? De fet, és el públic qui menys disposat està a acceptar qualsevol mètode per arribar a la informació. Això es veu en moments en què la credibilitat de la premsa baixa.
La corrupció és també una altra qüestió ètica important en el periodisme d'investigació. Aquesta promou que el periodista accepti suborns, reprimeixi informació fins que se li paga per ella, o fins i tot el mal que es pot causar a la persona investigada. Però el que sobretot es té en compte és de no sobrepassar el límit no gaire definit entre el dret a la intimitat i el dret del públic a la informació. Es diu també que el dret a la intimitat d'una figura pública s'interpreta de forma diferent al d'un ciutadà comú, cosa que per alguns és qüestionable.
Alguns d'aquests codis ètics que poden afectar més a l'àmbit espanyol són:

- "Principios internacionales de ética profesional del periodismo de la UNESCO", signats el 21·11·1983 a París
- "Declaración de principios sobre la conducta de los periodistas de la Federación Internacional de Periodistas
- "Resolucions 1003 sobre ética del periodisme del Consell d'Europa", signades el 1·07·1993
- "Código deontológico de la profesión periodística de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España", signat el 27·11·1993 a Sevilla
- "Codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya", signat el 22·10·1992 a Barcelona. En aquest codi ètic es destaca el paper fonamental de la llibertat d'expressió, el dret de la informació i d'una opinió pública plural i independent. Es requereix una premsa "lliure , plural, crítica i oberta a la societat, lliure tant en restriccions i coaccions de tota forma de poder, com de la possible degradació de l'ètica". Menciona la possiblitat de crear un organisme independent que vetlli pel compliment del codi i que previngui dels intents de limitació de la llibertat d'expressió.

En definitiva cal afegir que l'ètica és una cosa a la pràctica i una altra molt diferent a la teoria. Per a alguns periodistes, l'ètica és un codi de principis pel qual tota la premsa s'ha de regir; per a altres que generalment treballen en circumstàncies més dures, és una cosa irrellevant, un tema pels estudiosos de la professió. Així doncs, les diverses ètiques i acitituds vers aquestes varien més en funció del tipus de diari pel qual s'escriu i del mercat al qual es dirigeix, que no pas del país en el qual es viu, ja que aquesta divisió d'opinions es produeix a escala mundial. Els factors que determinen el tipus d'ètica al qual s'addereix un periodista són el seu sou, la competència i la cultura del diari per què es treballa. Un periodista amb un sou insuficient no dubtarà massa en renunciar als seus principis morals per una bona suma. La competència entre diaris promou una gran rivalitat per a captar lectors i hi ha casos en els quals els directors potser estan tentats a pressionar als seus empleats perquè no es preocupin massa per l'ètica. A l'hora de la veritat, qui pensi que l'ètica és una qüestió de moralitat, descubrirà que només podrà ser un periodista moral en la mesura que el seu mitjà i la cultura d'aquest li permetin.

4.- ELS PERILLS EN LA INVESTIGACIÓ PERIODÍSTICA

El periodista d'investigació està sotmès a moltes pressions, així com a molts riscos. Hi ha diversitat d'enfrontaments i en ocasions poden afectar fins i tot a la pròpia integritat física del mateix. És, en certa manera, lògic tenint en compte que s'està difonent informació que afecta a representants públics, òrgans de poder econòmic, mafies, delinqüents, sectes... que tractaven d'amagar aquests fets "obscurs". Alguns investigadors han descobert que els seus telèfons estaven punxats i que els havien fet dossiers sobre la seva vida. Al diari "el mundo", al 1994 van ser assassinats 19 periodistes a causa de les seves opinions, la majoria estaven investigant casos de corrupció. Així i tot, a amèrica llatina és on es produeixen més morts d'aquest tipus.
L'obtenció de dades sempre té un preu, ja sigui en valor econòmic, de treball, instrumental (el periodista ofereix a la font la seva condició d'informador/investigador) o el valor afegit (riscos, temps, problemes...). La informació es pot aconseguir guanyant-se la confiança de la persona, subornant-la, pressionant-la o per alguna acció il·lícita. Cal dir, que en molts casos (encara que molts periodistes no ho admetin) una "propina" és molt útil per aconseguir la informació que es busca, però també per mantenir una bona agenda de fonts.
Però és fonamental poder garantir la principal necessitat de seguretat de l'investigador, la integritat física, per això:

Cal evitar la vanitat, les "paranoies" (creure's permanentment vigilat i perseguit), les obsessions (no permeten objectivitat)..., en definitiva cal mantenir certa fredor en aquesta professió. La pressió que ocasiona és bastant negativa, però per exemple la que ocasionen els plets judicials és evitable; només cal verificar les dades, conèixer la llei i ser rigorós.
Sobre la seguretat vinculada a la integritat física en el sentit més físic s'aconsella:

- En les cites amb un desconegut, quedar en llocs públics i vigilables, arribar abans per detectar "afers sospitosos", no estar al descobert (per no poder ser fotografiat), portar la documentació mínima imprescindible, no portar targes o dades sobre el propi domicili ni les claus d'aquest ni del despatx.
- Després d'una cita sospitosa mai s'ha d'anar directament a casa.
- Tenir algú de confiança que tingui duplicats de la informació i que sàpiga tot allò que està passant.
- No parlar de coses importants per telèfon, ja que "punxar-lo" és molt fàcil i probable que es doni. Una manera d'invalidar informació és fer converses "intoxicades" perquè no es distingeixi la veritat de la mentida.
- Segons el savi xinès Sun Tzu (400 a.C.), tal com diu el seu tracta sobre l'art de la guerra: cal fingir incapacitat però ser fort, estimular l'arrogància de l'enemic, fer que l'enemic trenqui amb els seus aliats, acossar-lo subtilment, saber els punts dèbils i forts de l'oponent i els propis, atacar en el moment oportú i fer-se invencible i llavors esperar a que l'oponent sigui vulnerable.
- És millor tenir un domicili desconegut i protegit.
- És bo tenir dos costums: viure coneixent manuals especialitzats en seguretat i tenint sentit comú, i tenir una vida ordenada com a protecció (per no donar peu a xantatges).
- En cas de detenció o registre per part d'algún cos de seguretat estatal és aconsellable: parlar a través de la porta abans de deixar parlar ningú, assegurar-se de la identitat de l'agent analitzant tota la documentació (placa, ordres...) amb detall, trucar a l'advocat i exigir la presència de testimonis (o d'un altre cos de seguretat diferent).

La intimidació es pot donar sobre el mateix periodista o sobre el mitjà de comunicació, encara que és més comú que es persegueixi els autors de la informació. La intimidació pot portar al periodista a la presó i de forma més extrema podria portar a l'assassinat del periodista, amb la finalitat de posar fre a la investigació i advertir a la resta els perills que comporta inmiscuir-se en el tema en qüestió. Hi ha ocasions en les quals el periodista se sotmet a la intimidació i així apareix l'auto-censura. D'aquesta manera el periodista cedeix a les amenaces pel perill que comporten i arriba a omitir informacions. Gairebé tots els investigadors, per això, es declaren contraris a l'auto-censura, encara que caldria veure si mantenen la seva opinió en situacions límit.
Els intents de suborn són una altra forma de pressió permanent sobre els periodistes investigadors per a intentar l'ocultació dels fets investigats, a canvi de remuneracions econòmiques, generalment. Això és una temptació, i depèn de cadascú que els accepti o no. Molts afirmen que mai no els han intentat subornar.
Moltes vegades el perill d'aquet treball afecta també el futur. Els enemics poden ser permanents i perpetuar la pressió efectuada sobre els periodistes, però sobretot poden tancar portes al seu futur professional, és a dir, no poden tenir un futur professional tranquil ni segur.
Una investigació pot requerir que es descobreixi una informació classificada per a tothom que no pertanyi a un grup en concret. Actuar clandestinament assumint una identitat falsa és molt arriscat, tant per al reporter com per a la seva feina. Això implica:

- Recórrer a l'engany (només es pot justificar en un assumpte realment seriós)
- Participar en activitats clandestines (difícil legitimació o justificació)
- Perills físics (cal prevenir situacions de risc i, per exemple, convé mantenir informats als superiors de tots els moviments i contactes que es realitzin)

Per tant, l'ús de la pràctica de la identitat falsa requereix certes qualitats interpretatives i, algunes vegades, l'adopció d'una disfressa, documentació falsa, una història de vida passada... A més, per exemple, qui actua com a fals comprador/venedor, és a dir, com a l'anomenat "agent provocador" per a la investigació d'un negoci il·legal, corre un risc afegit. Deixant al marge la dubtosa moralitat de la pràctica en qüestió, el reporter modifica la situació, en aquest cas el mercat.
En definitiva el periodisme d'investigació és arriscat, però es poden prendre precaucions. Per suposat, cal ser un bon professional per no caure en activitats poc lícites i també cal molta experiència per poder garantir uns mínims de seguretat.


5.- MARC LEGAL DEL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ

Una de les deficiències que pot tenir un periodista investigador, és no tenir formació en dret. Perquè és molt important en aquesta feina, per comunicar, ja que estan sotmesos a un marc jurídic que cal que sàpiguen per a poder investigar. Aquesta importància també rau en què no hi ha cap bona informació que vingui regalada, totes les bones informacions i documents tenen l'accés restringit, i són, precisament, les informacions que otorgaran credibilitat i aportaran dades a la investigació. I per arribar-hi, segons alguns investigadors, "sempre s'haurà de vulnerar alguna llei, donat que els papers no surten d'un arxiu i van a parar a mans del periodista sense que s'hagi incomplert alguna llei". A més, amb una bona coneixença de la legislació vigent és pot guanyar molt de temps i arribar a documents que evitin falses hipòtesis o suposicions. Encara que hi ha casos en els quals el periodista exposa la veritat dels fets però la forma en què ho fa és demandable, o bé per la llei de dret a l'honor, o el dret a la intimitat, o és una injúria. És a dir, que no solament s'ha de provar que allò que diu és cert, sinó que ha de saber com dir-ho, de quina manera pot revelar-ho sense que sigui querellable o demandable.
En l'estat Espanyol, la Constitució reconeix i protegeix els drets de lliure expressió i informació, però alhora estan limitats per altres drets, com: el de l'honor (dret força abstracte, ja que l'empara segons "la concepció d'honor que preval a la societat i el concepte personal d'honor que té cadascú"), el dret a la imatge pròpia , el d'intimitat i el de protecció a la infància i a la juventut.
La defensa jurídica del periodista investigador també és un factor rellevant que fa ús de la legislació. Cal tenir un bon coneixement del marc jurídic en què es viu, o al menys fer algun curset de dret bàsic. Sempre cal poder assegurar aconseguir un dictamen favorable en les accions jurídiques en les que el periodista es vegi involucrat. Per guanyar un plet només cal: tenir proves d'allò que s'afirma i dir les coses sense desmerèixer, és a dir, no qualificar les accions que es denuncien.
Però es pot dir que el marc legal del periodisme d'investigació està en conflicte permanent amb la seva pròpia activitat investigativa, ja que xoca amb els drets a la intimitat i privacitat dels investigats. Cal esmentar, que hi ha casos en què un dret preval a un altre. Per exemple, la llibertat d'informació estarà per sobre del dret a l'honor quan la informació sigui de rellevància pública i tingui interès social (i sempre i quan no apareguin qualificatius insultants i sigui certa). Però és complexe en el periodisme d'investigació indagar sense arribar a passar per alt el dret a l'honor. Per això, Sanford va fer un recull de normes aplicables a tots els periodistes, de les quals a continuació se n'exposen algunes:

- S'ha de treballar la informació de forma acurada, sense tractar vanament les afirmacions que puguin arribar a ser injúries.
- La veritat és la principal defensa del periodisme. Però totes les veritats s'han de poder provar davant un tribunal.
- Cal evitar els casos d'invasió en la privacitat.
- No es poden utilitzar fotografies ni noms de persones particulars sense la seva prèvia autorització.
- Intentar aconseguir la visió contrària de la investigació.
- Si es produeixen errors, cal corregir-los en el propi mitjà de comunicació abans que arribi una rectificació externa.

Segons la Llei de Secrets Oficials del 7 d'octubre del 1978, hi ha informacions classficades, secretes o reservades que ho són només si la llei ho declara i si es tracta "d'informacions, documents, dades, assumptes o objectes que si són coneguts per persones no autoritzades poden posar en perill la seguretat i la defensa de l'Estat". Aquesta llei especifica que el govern pot negar-se a desclassificar documents, encara que sigui a petició del Tribunal Suprem.
Els arxius als quals tenen accés els ciutadans són: els arxius mercantils, els registres de la propietat immobiliària, els registres de la propietat intel·lectual i els registres de l'Institut Nacional d'Estadística. Als que no tenen lliure accés són: els arxius que tenen informació sobre l'afiliació política, moviments bancaris, declaracions de la renda, dades o arxius sanitaris i el registre de llicència d'armes.
Els arxius policials no són públics, per tant els ciutadans no hi tenen accés directe. No hi ha cap llei que reguli l'accés a aquests documents i pertanyen al ministeri de l'interior. Perquè un periodista obtingui informació sobre aquests arxius existeixen a la policia, des de 1993, gavinets de premsa. Si es tracta d'arxius judicials, només hi ha una forma legal per l'investigador d'accedir-hi: sol·licitar el testimoni de qualsevol persona implicada en el sumari, però així i tot el jutge podria prohibir la publicació d'aquestes declaracions.
Malgrat tot, els arxius són llocs pels quals tot periodista haurà de passar. La majoria dels periodistes confessen que alguna vegada han obtingut documents fora de la llei, però no diuen com ho han fet. L'accés als arxius és una de les tècniques del periodista d'investigació.


6.- ALTRES TIPUS DE PERIODISME

Per entendre millor el que és el periodisme d'investigació, a continuació s'exposen dos punts que tracten uns altres dos tipus de periodisme: el d'actualitat, (el comú o "de rutina") ja que és el més popular, i el de precisió, molt lligat al d'investigació.

6.1 Contraposició periodisme d'investigació i periodisme d'actualitat

El periodista informador o d'actualitat és aquell que comunica una informació sense la seva intervenció de la qual, hagués arribat a la llum pública de totes formes. És aliè a la notícia.
El periodista investigador, en canvi, elabora una informació a partir d'un número indeterminat de fonts, d'una anàlisi personal, una contrastació... i que seria una informació oculta si no fos pel seu treball d'investigació. És part activa de la notícia i al fer-la pública se'n deriven conseqüències (processos socials, informatius, jurídics...). L'investigador no desprecia l'actualitat, però n'escull el que més pugui interessar d'acord amb la responsabilitat social de la premsa. El treball del periodista investigador va lligat amb la curiositat científica i l'aplicació del treball detectivesc, ja que tant científics, com detectius, com periodistes investigadors, busquen el mateix: la veritat oculta.

Per tant direm que el periodista investigador té més responsabilitat en allò que comunica que no pas l'informador.

Les característiques del periodisme d'actualitat són:

- Treballa quasi exclusivament amb persones de rellevància pública o privada.
- Les fonts utilitzades són d'atribució directa (punt 2.1 Tipus de fonts d'informació). Són fonts que subministren dades de forma voluntària i interessada, per tant poden ser citades pel periodista.
- Entre el periodista informador i la font hi ha certa relació, pel seu contacte permanent, hi ha certa complicitat.
- El periodista "de rutina" espera que els fets succeeixin i siguin les pròpies fonts qui li subministrin les dades per a la seva publicació.
- El periodista treballa amb informacions que generalment coneixen alhora tots els mitjans de comunicació, fins i tot els de la competència.
- Si el periodista obté informacions exclusives són generalment fruit d'una filtració interessada de determinada font d'informació.
- La forma de treball en el periodisme d'actualitat es caracteritza per una planificació informativa diària i la pressió permanent de l'hora del tancament de l'edició.

Amb les característiques citades es pot veure la diferència entre els dos tipus de periodisme, ja que les característiques pròpies del periodisme d'investigació estan detallades al punt 1.4.
Així, es pot concloure dient que l'actualitat periodística informativa no suposa una pauta pel treball de l'investigador, que la forma de treball és aliena a l'hora de tancament i la planificació del treball diari (el periodista investigador treballa pel seu compte), i que el periodisme d'investigació s'avança als propis fets, treu a la llum pública allò ocult i crea una actualitat periodística pròpia.

6.2 El periodisme de precisió

El periodisme de precisió consisteix en l'aplicació de mètodes d'investigació sociològica i estadística per a tractar temes d'actualitat. Utilitza estadístiques, censos, informes sobre investigacions científiques, arxius, bases de dades, Internet i altres documents públics. L'objectiu d'aquest tipus de periodisme és tractar tota aquesta informació oficial i possiblement plagada de filtracions interessades, amb el suficient rigor com per desintoxicar-les i poder-les publicar.
Molts temes deixen de ser investigats per falta de temps o de coneixements. Aquests són tractats pel periodisme de precisió, o també anomenat "via socio-informàtica de descobrir notícies". Per tant podem dir que està a mig camí entre el periodisme d'actualitat i el d'investigació, ja que realitza una investigació dels temes d'actualitat.
Per exemple, mitjançant un estudi estadístic sobre xifres d'accidents automovilístics i dades estadístiques oficials sobre la intensitat del tràfic a les carreteres, la seva longitut i altres indicacions, es poden obtenir índex de perillositat.
El procés o metodologia per a una investigació d'aquest tipus és, en primer lloc, la definició del problema i en segon l'organització de la investigació al voltant del problema. Naturalment, com en tot procés investigatiu o científic, el procediment pot ser revisat i modificat.
En alguns països, el periodisme de precisió ha esdevingut una eina bàsica del periodisme d'investigació. Però molts diuen que té una "debilitat" vers el periodisme d'investigació: la dependència de les fonts amistoses. El terme "fonts amistoses" s'utilitza en el sentit de fins a quin punt la investigació en el periodisme de precisió és un mer seguiment del camí marcat per les seves fonts, si el reporter verifica o tan sols complementa la informació. Però això es podria qüestionar en totes les formes d'investigació.
Aquest periodisme també fa ús de l'anomenat "periodisme assistit per computadora" (PAC), que és necessari per accedir a bases de dades electròniques i serveis d'informació en línia.
Alguns periodistes especialitzats en aquesta modalitat especulen sobre el que succeiria si existís un banc de dades electròniques als quals poguessin accedir tots els ciutadans i mitjançant el qual poguessin fer un seguiment i una supervisió de les activitats del govern del país. D'aquesta idea es pot deduir el gran afany d'informar d'aquestes persones, i de la poca conformitat que presenten cap a les informacions oficials.


7.- ANÀLISI DE LES ENTREVISTES

Aquest apartat pretén fer una síntesi de la informació obtinguda a partir d'entrevistes fetes a personatges vinculats al periodisme d'investigació. Consta de l'anàlisi d'uns qüestionaris de quatre preguntes enviats per e-mail com a primer punt. En el segon punt s'inclou l'anàlisi d'una entrevista molt complerta realitzada a tres personatges molt distingits dins d'aquest món, el periodisme d'investigació (els qüestionaris i entrevistes es troben transcrits íntegrament en l'annex del treball).

7.1 Anàlisi del qüestionari via e-mail

La primera pregunta tractava la concepció del periodisme d'investigació pròpia de cadascun dels entrevistats. Víctor Puig ("ciberperiodista") creu que tot periodisme fet a consciència implica investigació, i que per tant, no el distingeix com a disciplina per ell mateix sinó com a grau de correcció del mateix periodisme. Aquest "periodisme ben fet" necessita de bons temes, d'una bona documentació i la recerca de la veritat. Carles Guàrdia (redactor del programa "30 minuts") comparteix la idea del sr. Puig en el fet que el periodisme en si ja comporta investigació, encara que afegeix que sovint es fa servir el terme "periodisme d'investigació" quan es tracten temes ocults i de caràcter delictiu, vinculats a grans poders (polítics, econòmics, màfies...) i que necessiten d'una gran feina de comprovació i contrastació, mètodes específics de recerca de la informació, etc. Lorenzo Gomis (col·laborador del diari "La Vanguàrdia" i autor del llibre "El medio media" sobre mitjans de comunicació) s'inspira en el llibre "Investigative reporting" (David Anderson i Peter Benjaminson, 1976) per expressar una idea semblant a les anteriors: que el periodista que realitza adequadament la seva feina ja es tracta d'un investigador. Però cenyint-se més al terme diu que el periodista investigador és aquell que dedica molt de temps a les seves investigacions, cosa que implica desentramar fets ocultats i que, per tant, cal que sigui pacient. Salvador Cardús (col·laborador de "la Vanguàrdia", periodista i professor de sociologia) qualifica el periodisme d'investigació com a gènere independent, destacant-lo com a important malgrat que és poc practicat considerant la complexitat i el temps que demana. En José Mª Peredo (professor de periodisme d'investigació a la Universitat Europea) està d'acord amb el sr. Cardús quant a l'existència del periodisme d'investigació com a "especialitat". El defineix com a periodisme que es basa en l'obtenció de dades sobre fets ocults de caire il·lícit mitjançant fonts vinculades al cas. Remarca el perill que comporta una investigació d'aquest tipus.
La segona pregunta demanava l'existència d'un model fixat d'investigació periodística. Cap dels que varen respondre a aquesta pregunta creuen que existeixin normes o pautes per a la realització d'un reportatge d'aquest tipus. No obstant, tots destaquen elements comuns en tots els treballs periodístics d'aquesta mena, com l'ètica, la contrastació i classificació de la informació, el treball amb les fonts (incloent les documentals), les tècniques d'obtenció d'informació, així com les d'elaboració, redacció i maquetació del reportatge... En Carles Guàrdia, en tot cas, creu que si es diferenciés un estil vindria donat pel tema o pel propi periodista més que per un model pautat.
La tercera pregunta es refereix a la pròpia experiència en el camp de la investigació periodística. En V. Puig no realitza periodisme d'investigació en el sentit estricte del terme, encara que exalta que els seus treballs a la xarxa reflexen infinitat d'opinions. En C. Guàrdia no qualifica els reportatges del 30 minuts com a investigacions periodístiques en la seva totalitat. Els alumnes del sr. Peredo sí que realitzen pràctiques fent reportatges d'investigació sobre una gran varietat de temes.
L'última qüestió feia referència a intentar definir l'estil de periodisme que exercia cadascú. Podem resumir el mètode periodístic de'n Víctor Puig com a "claro y conciso". En Carles Guàrdia no creu tenir un estil propi sinó el del programa en particular, que es caracteritza pels temes que tracta i per la forma d'ésser tractats, encara que no sabria distingir-los.

7.2 Anàlisi de les entrevistes

Les entrevistes consten d'unes 17 a 21 preguntes que sintetitzen el tema del periodisme d'investigació a més de donar la visió i experiència pròpies dels entrevistats. També hi ha preguntes dirigides de forma més personal que donen un toc d'implicació i retrat dels mateixos.
Els tres entrevistats són professionals dedicats al periodisme d'investigació, en tres àmbits diferents: el món de l'educació o ensenyament universitari, el bibliogràfic i el televisiu. És per això interessant veure el contrast o punts en comú que presentin les seves respostes respecte el mateix tema: el periodisme d'investigació.
Com ja s'esmenta al punt 1.1 Definició del concepte, és complicat dir què és exactament el periodisme d'investigació. Ratificant aquesta afirmació, les respostes a aquesta pregunta en les entrevistes foren, en resum, les tres posicions que acostumen a prendre els periodistes davant aquesta qüestió. Mentre en Carles Guàrdia creu que és aquell periodisme que desvetlla fets ocults i delictius a partir d'un mètode determinat, per en Pepe Rodríguez tot periodisme necessita de la investigació i anant més enllà en Darío Giménez nega l'existència del terme en si.
La següent pregunta girava entorn la metodologia del periodisme d'investigació. En síntesi, les respostes tractaven bàsicament la importància de les fonts d'informació per a l'obtenció de proves que ratifiquessin la hipòtesi del periodista, és a dir, el seu objectiu.
Donada la importància de les fonts que apareix en la pregunta anterior, també es preguntà sobre la forma d'aconseguir-les. La solució va ser, en definitiva, qüestions de credibilitat, interès, sort i sobretot, experiència.
Sobre si hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació, els srs. Rodríguez i Guàrdia coincideixen en el fet que es podrien qualificar així les investigacions d'una temàtica en concret respecte una altra de diferent, sense estar del tot segurs d'etiquetar-los com a "sub-tipus". El sr. Giménez remet a la seva negació del terme "periodisme d'investigació" i per tant també dels seus sub-tipus, i creu que el que sí pot existir són investigacions poc rigoroses, que anomenaria pseudo-periodisme.
Seguidament es parlà sobre qüestions ètiques. La reserva d'informació sembla ser una pràctica corrent en aquesta feina, ja sigui per un codi deontològic, qüestions morals, tàctiques del mateix procés investigatiu o restriccions externes. És obvi que no tot el que és descobert passa a la llum pública.
La pregunta següent tractava una comparació entre el periodisme d'investigació a Catalunya respecte el de a nivell Estatal. Tant Guàrdia com Rodríguez veuen el cas català menys desenvolupat, però no per falta de mitjans sinó per traves de caire polítco-econòmic. Parlen d'un cert aïllament respecte a la investigació nacional. Giménez és un tant més optimista remarcant els recursos de què consta la investigació periodística catalana. En Carles Guàrdia creu que és un problema d'interessos i de burocràcia. Pepe Rodríguez proposa la investigació publicada en llibres com a solució.
El periodisme d'investigació genuí a Espanya era el que es feia al voltant dels anys '70. I què ha canviat? La resposta és que l'estil original era més "pur", menys condicionat. Que es corrien més riscos però que portaven a objectius més clars. Es pot dir que tot això ha minvat a costa de la millora de les tècniques i la metodologia.
Respecte els trets diferenciadors de l'estil d'un investigador en un dels seus reportatges, Guàrdia expressa que hi ha diferència d'estil segons la rigorositat que presenti, Giménez segons el mitjà pel qual es treballa i es representa, i Rodríguez segons la temàtica que es tracta.
A continuació es tractaren els perills de la investigació periodística. Aquests són una part més d'aquest treball, els quals perden importància en esdevenir quotidians. No obstant cal destacar que existeix un risc, que cal minimitzar aportant mesures preventives. Cal assumir el perill però mai ignorar-lo.
També es va preguntar què pensaven els entrevistats sobre l'ús de les tècniques de desinformació com la filtració o el rumor. En Carles Guàrdia exposa la trista feina d'haver de destriar la informació per la gran quantitat de filtracions i informacions falsejades que circulen, i valora la tasca de contrastació com a imprescindible per aquest motiu. En Darío Giménez exalta la incompatibilitat de la filtració i el rumor dins el periodisme d'investigació, sobretot si es tracta d'un ús insinuat o encobert. Pepe Rodríguez veu la part positiva d'aquestes pràctiques matisant que cal tenir molta experiència i coneixement sobre què s'està fent i de què t'estan venen (i no pas regalant), ja que tot són interessos.
Avui dia, el món de la comunicació i la informació gira entorn una gran xarxa: Internet. Però què en pensen sobre l'ús d'aquest en la investigació? Doncs en general creuen que certament és una gran font d'informació, però que cal saber usar amb el coneixement previ que hi ha una gran part d'informació que no és certa o no és aprofitable. Malgrat tot, segons el sr. Giménez només podria ser apropiada en el periodisme d'investigació en l'inici de la recerca de la informació.
Tots tres destaquen que hi ha molts bons periodistes investigadors, encara que no tenen cap model en particular. Així i tot, Guàrdia esmenta a Xavier Vinader i Giménez anomena a Pepe Rodríguez.
Donada la proximitat temporal, als dos primers entrevistats (Guàrdia i Giménez) se'ls preguntà sobre els fets de l'11 de setembre a EE.UU. respecte la cobertura informativa i l'actuació periodística. La seva valoració té dos enfocaments: Guàrdia de forma favorable respecte els mitjans espanyols pel seu abast i difusió informatius i Giménez de forma negativa respecte els mitjans nord-americans i el seu patriotisme gens objectiu. Sobre la possible afectació del conflicte a nivell del terrorisme espanyol, els dos periodistes varen veure un agreujament en la situació dels terroristes del nostre país per la imminent presa de mesures anti-terroristes internacionals i pactes d'aquest tipus.
Finalment hi hagué preguntes més personals sobre experiències o anècdotes vinculades al periodisme d'investigació, i altres aspectes com les lliçons sobre la matèria de Darío Giménez, el trasllat al poc temps de l'entrevista de Carles Guàrdia a Tadjikistán per la cobertura del conflicte d'Afganistan amb EE.UU. o sobre la valoració de la seva feina o el seu llibre sobre periodisme d'investigació de Pepe Rodríguez.

8.- CONCLUSIONS DEL TREBALL DE RECERCA

Aquest treball de recerca ha suposat un enriquiment personal en molts aspectes:
En primer lloc, l'endinsament en una disciplina sobre la qual no disposava de coneixements previs sinó una simple curiositat. Aquesta experiència ha estat molt positiva, donat que ha resultat ser un món fascinant. El periodisme d'investigació obre la ment a plantejar-se qüestions, a voler saber, a cercar la veritat i no comformar-se amb "versions oficials". El component de risc que implica, aporta al tema un gran interès.
D'altra banda, ha servit per a dur a terme una petita investigació que necessità de temps, d'organització i planificació, de recerca de contactes i informació, de redacció... Cal destacar que l'obtenció dels contactes i la relació amb aquests ha estat molt grata, cosa que pot semblar sorprenent donat que són professionals molt ocupats i malgrat això la predisposició ha estat més que notable.
També s'hauria de destacar el fet que la necessitat d'una gran quantitat de fonts documentals per a una comparació de la informació i un més ampli abast al tema, ha suposat adquirir un hàbit de consulta en biblioteques i de lectura de llibres.
L'execució del treball sobre el periodisme d'investigació i sobretot les entrevistes realitzades per a aquest, han donat peu al plantejament personal d'una hipòtesi o més aviat una curiosa observació: el gènere de la investigació periodística sembla estar reservat quasi exclusivament per a homes. Això podria venir donat pel ja esmentat component de risc que comporta... però això ja serviria per a plantejar una altra investigació, i repeteixo que es tracta d'una mera suposició.
Un altre factor destacable de l'haver dut a terme el treball de recerca és la presa de responsabilitats. El fet de tenir llibertat en escollir el tema, el repartiment de la feina, la tria de la metodologia més apropiada, l'oportunitat de poder fer un treball de camp... per tant, també ha aportat un component de maduresa a la meva persona.
La hipòtesi inicial sobre l'existència d'estils de periodisme d'investigació desaparegué en veure l'amplitud de factors que diferencien els reportatges d'investigació entre sí: el mitjà pel qual es treballa, el tipus o camp d'investigació que es tracta, elements personals del periodista... Per aquest motiu l'objectiu del treball prengué una orientació més general, que pretén donar una clara explicació de què és el periodisme d'investigació, com es realitza, etc. d'una manera completa i, mitjançant les entrevistes, reflectint la visió d'aquesta feina de la mà dels seus propis executors.
Sintetitzant el què s'exposa al treball i responent al seu objectiu, es pot dir que el periodisme d'investigació és el motor que mou a destapar els delictes ocults de la societat per permetre que arribin a la llum pública, a manera de detonant en la resolució de molts conflictes. Això comporta una llarga i metòdica feina de recerca de proves que ratifiquin la hipòtesi inicial i permetin revelar l'entramat d'una manera sòlida, és a dir, sense donar peu a errors que puguin suposar el falsejament de tota la investigació. Paral·lelament, comporta conflictes de tipus èticomoral, judicial, "enemics", restriccions... La part que es pot qualificar com a més important d'aquesta feina seria el treball amb les fonts d'informació, ja que són les que permetran la verificació de la informació o l'obtenció d'aquesta.
Aquest treball està acotat al periodisme d'investigació espanyol i centrat en els aspectes més importants. Altres possibles punts de gran interès que portarien a altres investigacions podrien ser: casos concrets de periodisme d'aquesta mena, anàlisi de reportatges, el periodisme d'investigació en el cinema, la comparació de la investigació periodística entre diferents països...
Per això, el fet de dur a terme aquest treball ha significat un gran aprenentatge tant a nivell conceptual com a nivell més personal.

BIBLIOGRAFIA

ALSIUS,S., Ètica i periodisme, Ed. Pòrtic (Investigació de la comunicació)

AZNAR,H., Ética y periodismo. Códigos, estatutos y otros documentos de autorregulación, Ed. Paidós (Papeles de comunicación)

CAMINOS,J.Mª, Periodismo de investigación: teoría y práctica, Ed. Síntesis

GOMIS,L., Teoría del periodismo. Cómo se forma el presente, Ed. Paidós Ibérica S.A. (Paidós comunicación nº44)

MARX,K., ENGELS,F., Sobre prensa, periodismo y comunicación, Ed. Taurus Comunicación ("Noesis de comunicación" nº6)

NIETO,M.A., Cazadores de noticias: así se descubrieron los grandes escándalos de la democracia, Colección Grandes Temas nº69, Ed. Temas de Hoy S.A.

QUESADA,M., La investigación periodística. El caso español, Ed. Ariel S.A.

QUESADA,M., Periodismo de investigación o el derecho a denunciar, Ed. Cims 97 S.L.

RAMÍREZ,F.E., del MORAL,J.F., Áreas de especialización periodística, Ed. Fragua

RANDALL,D., El periodista universal, Ed. Siglo XXI de España Editores S.A.

RODRÍGUEZ,P., Periodismo de investigación: técnicas y estrategias, Ed. Paidós (Papeles de Comunicación 7)

SECANELLA,P.M., Periodismo de investigación, Ed. Tecnos S.A.

SEOANE,Mª CRUZ, Historia del periodismo en España II, Ed. Alianza

VARIOS, Historia del periodismo universal, Ed. Síntesis (Proyecto editorial "ciencias de la información")

PÀGINES WEB

http://kane.uab.es/dgimenez

http://pagina.de/francasal

http://www.academia.cl/progs/per/sem7a.htm

http://www.comunica.org/chasqui/armendares67.htm

http://www.ehu.es/zer/9artcami.html

http://www.elprisma.com/apuntes/apuntes.asp?page=4&categoria=502

http://www.imagoweb.cl/pi/perin_ocaso.htm

http://www.investigacion.org.mx/

http://www.periodistes.org/

http://www.saladeprensa.org/investigacion.htm



EL PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
(ANNEX)

ANNA VALLI CASADO
2ON BATX HUM
TREBALL RECERCA 2001-02
TUTORA: MONTSE LARI

ÍNDEX

1.- QÜESTIONARI VIA E-MAIL

2.- ENTREVISTES
2.3 Carles Guàrdia
2.4 Darío Giménez
2.5 Pepe Rodríguez

3.- CODIS ÈTICS I DEONTOLÒGICS
3.1 Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya
3.2 Dictamen acordat pel "Consejo de Ética de los Medios de Comunicación"


1.- QÜESTIONARI VIA E-MAIL

Model dels qüestionaris:

Hola, me llamo Anna y tengo 17 años. Estoy estudiando 1º de Bachillerato y ya empiezo a buscar información para el "treball de recerca". Mi idea es hacerlo sobre periodismo de investigación, de hecho mi hipótesis es si hay un modelo marcado o cada periodista crea su estilo, y si lo tiene (lo considero probable), analizarlos. Y estaba mirando unas webs y he visto que era periodista. Me preguntaba si le importaría que le hiciera algunas preguntas que si me contestara me serían de gran ayuda. Más o menos, las preguntas serían estas:
- ¿Cuál es su visión del periodismo de investigación? (que es para usted, básicamente de qué se trata...)
- ¿Existe un modelo marcado y pautado de como debe realizarse una investigación de este tipo?
- ¿Si ha hecho algún trabajo de periodismo de investigación, podría explicarme su experiencia?
- ¿Cómo definiría su estilo de periodismo, o en qué se basa? (¿y el de investigación?, si lo realiza, claro)
Muchas gracias por todo de antemano.

Hola, em dic Anna i tinc 17 anys. Estic estudiant 1r de Batxillerat i ja començo a buscar informació pel treball de recerca. He buscat per la xarxa una adreça e-mail per dirigir-me a algun dels seus periodistes per veure si em podrien ajudar, espero que sigui així i aquest sigui al qual m'he d'adreçar. La meva idea és fer el treball sobre periodisme d'investigació, de fet la meva hipòtesi és si hi ha un model marcat o cada periodista crea el seu propi estil, i si el té (ho considero probable) doncs analitzar-los. Em preguntava si els importaria que els fes unes preguntes a aquells que estiguin disposats a col·laborar perquè si me les contestessin em serien de gran utilitat. Doncs més o menys, les preguntes serien aquestes:
- Quina és la seva visió del periodisme d'investigació? (què és per vostè, bàsicament de què es tracta...)
- Existeix un model marcat i pautat de com cal realitzar-se una investigació d'aquest tipus?
- Si ha fet algun treball de periodisme d'investigació, podria explicar-me la seva experiència?
- Com definiria el seu estil de periodisme, o en què es basa aquest estil? (i el d'investigació?, si el realitza, és clar)
Moltes gràcies per tot per endavant.


VÍCTOR PUIG- "Ciberperiodista". 9·03·2001 a: victorp@intercom.es

¡Hola Anna!
Has escogido un tema muy interesante, ya me contarás qué tal evoluciona. Contesto tus preguntas a continuación, espero que las respuestas te ayuden...

- ¿Cuál es su visión del periodismo de investigación? (que es para usted, básicamente de qué se trata...)
En principio, cualquier periodismo bien hecho conlleva investigación. Me explico: si la tarea del periodista es detectar un tema que puede ser interesante para los lectores, aprender todo lo que pueda sobre él, esquivando engaños y buscando verdades, eso es periodismo de investigación. Si uno se limita a sentarse ante el terminal esperando la llegada de una nota de prensa par recortarla y publicarla tal cual, eso ni siquiera es periodismo. La idea de que sólo es periodismo de investigación el que necesita muchísimo tiempo, recursos, periodistas infiltrados en organizaciones criminales y tal, es tan romanticona e inocente como la que el único periodismo peligroso es el del corresponsal de guerra.

- ¿Existe un modelo marcado y pautado de como debe realizarse una investigación de este tipo?
Existen una serie de normas éticas que constituyen una base para hacer periodismo de calidad: contrastar las fuentes, reflejar trodas las opiniones posibles sobre el tema, mencionar las fuentes citadas, buscar fuentes de información alternativa... Eso requiere tiempo, esfuerzo y contactos, pero es la base sobre la que construir cualquier investigación.

- ¿Si ha hecho algún trabajo de periodismo de investigación, podría explicarme su experiencia?
He hecho algunos reportajes que no sé si considerar "de investigación" en el sentido que normalmente se da al término. Yo escribo sobre lo que pasa alrededor de Internet, por lo que mis reportajes incluyen muchas referencias a personas y a "sites" con información del tema. Creo que sí vale la pena "investigar" sobre quién te pueda dar información más fiable sobre el tema e intentar reflejar tantas opiniones como sea posible. Estoy bastante contento por ejemplo de cómo quedó un reportaje sobre el uso que hacen de Internet diferentes confesiones religiosas en España, por la cantidad de voces que aparecen allí.

- ¿Cómo definiría su estilo de periodismo, o en qué se basa? (¿y el de investigación?, si lo realiza, claro)
Intento ser claro, organizar las ideas a lo largo de un hilo argumental que haga el tema más ameno para el lector. Intento que las opiniones de los entrevistados sean lo más concisas y claras posibles, así como de cubrir todas las partes implicadas en el conflicto. Normalmente, para que haya noticia, tiene que haber un conflicto, de ideas, de opiniones, de puntos de vista....

En fin, espero haberte sido útil, si necesitas algo más, ya sabes dónde estoy.

CARLES GUÀRDIA- Redactor del 30 minuts, 16·04·2001 a: 30minuts@tvcatalunya.com

Hola Anna, em dic Carles Guàrdia i sóc redactor del "30 minuts". El nostre director ens ha passat la teva enquesta i ara te la contesto breument.

Pregunta 1- Tot treball periodístic té alguna cosa d'investigació: esbrinar fets, buscar fonts d'informació, contrastar la informació, etc. Però normalment considerem com a periodisme d'investigació el que s'ocupa d'indagar i explicar assumptes especialment ocults i que tenen connotacions delictives o lesives per a la comunitat o de violació de drets humans, etc.. Normalment són fets en què hi ha poders polítics, econòmics o d'organitzacions delictives que tenen especial interès que aquests fets no es coneguin i per això demanen una feina mes difícil, acurada, complexa i normalment més lenta de l'habitual. Habitualment es compta amb fonts d'informació anònimes i potser caldrà actuar de manera no oberta (càmeres ocultes, dissimular la condició de periodista, etc.). Pel caràter dels temes tractats i la facilitat de caure en intoxicacions interessades caldrà una feina de contrastació ben acurada perquè sovint les anomenades "filtracions" solen ser interessades.

Pregunta 2- No crec que hi hagi un model marcat, tot dependrà del tema i del periodista. Crec que simplement s'han d'aplicar amb més rigor les precaucions sobre verificació i contrastació dels fets.

Pregunta 3 - No crec que hagi fet un reportatge del 30 minuts que es pugui qualificar estrictament de periodisme d'investigació en el sentit de desvelar algun assumpte especialment ocult. En alguns reportatges hi ha hagut elements o seqüencies d'això (com un sobre el fenòmen de la immigració amb pateres a l'estret de Gibraltar) però no tota la peça.

Pregunta 4 . No crec que tingui un estil parcticular. Sí és que en els reportatges en què participo hi ha un estil, és l'estil "30 minuts" que crec que si que existeix encara que em seria difícil de definir-lo. El que és cert és que pels temes triats, la manera fer-los, la manera d'escriure el text els reportatges poden tenir un tòpic o un aire personal, però no m'atreviria a dir que això sigui un estil.

Espero que això et sigui útil pel teu treball. A la facultat de Bellaterra hi ha una biblioteca on hi podries trobar llibres sobre aquest tema i suposo que també a la Pompeu Fabra. Apa, que et vagi bé!

LORENZO GOMIS- Col·laborador del diari "La Vanguàrdia". Autor del llibre "El medio media" sobre els mitjans de comunicació, 24·05·2001 a: lgomis@jazzfree.com

Querida Anna:
Para empezar tu "recerca" y suponiendo que estás bien de inglés transcribo las siguientes palabras de "Investigative reporting", de David Anderson y Peter Benjaminson (Indiana University Press, Bloomington and London, 1976): "In fact, any reporter who does the job well is already part investigator. The only workable definition of an investigative reporter is a reporter who spends a lot of time doing investigations. But uncovering information that has been deliberately concealed, requires a certain type of personality. According to conventional wisdom, that personality consist mainly of extraordinary patience, or, put another way, an extremely high threshold of boredom".
Otras dos pistas: en la librería especializada Medios (entre plaza de castilla y calle Valldonzella) puedes encontrar libros (el más popular es el de Bernstein y Woodward sobre el caso Watergate, y en la mancheta de La Vanguardia, diario que parece que a veces lees, encontrarás el nombre del jefe de periodismo de investigación, Eduardo Martín de Pozuelo.
Te deseo suerte...y paciencia.


SALVADOR CARDÚS- Col·laborador del diari "La Vanguàrdia". Periodista i sociòleg, 24·05·2001 a: salvador.cardus@uab.es

De fet, sóc professor de sociologia, però també periodista. Crec que el periodisme d'investigació és un gènere important però que desgraciadament es practica poc a causa de les seves dificultats i de la preponderància als informes immediats i poc eleborats. Amb tot, t'hauries d'adreçar a algun professor de la Facultat de Periodisme que faci l'assignatura de "Periodisme d'Investigació" (si busques a Internet, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB (http://www.blues.uab.es/fac.com/estudis/estudisfr.html)
Ben cordialment

JOSÉ MARÍA PEREDO POMBO- Professor de periodisme d'investigació a la Universitat Europea, 16·10·2001 a: j_maria.peredo@hco.cin.uem.es

Qué tal ¿Ana?. Soy el Profesor José maría Peredo, que enseño Periodismo de investigación en la Universidad europea. Te respondo a algunas de tus dudas sobre esta especialidad periodística.
1.- El P.I. es una especialidad que consiste en descubrir casos informativos ocultos a partir de noticias: Casos además que puedan ser denunciables ante un Tribunal por suponer algún tipo de delito. Es un periodismo laborioso y que se extiende en el tiempo durante semanas o meses hasta que se reunen todos los datos del reportaje. Utiliza fuentes no habituales, es decir, se informa a través de personas afectadas por algún caso, a través de personas de ambientes malos etc. Es, por tanto, peligroso y debe realizarse con el respaldo de un medio de comunicación y con el conocimiento de la policía.
2.- No hay modelos. Es necesaria una gran labor de documentación y por tanto de clasificación de papeles y noticias. Puede obtenerse información cuando el periodista se hace pasar por otra persona y se infiltra en el lugar que quiere investigar. Es necesario conocer las técnicas de redacción periodística, elaboración de reportajes y maquetación de los mismos por ordenador.
3.- Mis alumnos de Periodismo en la Universidad Europea han hecho multitud de reportajes de investigación: sobre cómo viven los colectivos de inmigrantes sin papeles, sobre fraudes en agencias de modelos, sobre fraudes en alquileres de pisos, incluso este año me van a hacer uno sobre extraterrestres.
4.- Yo me dedico profesionalmente al Periodismo de Opinión sobre temas Internacionales. Es otra especialidad muy divertida.
Nada más, un abrazo y que te sirva. Ah! el caso más famoso de investigación periodística es el Watergate. Hay una película de Robert Redford y Dustin Hoffman que lo cuenta con detalle. Se llama "Todos los hombres del Presidente". Adiós!


2.- ENTREVISTES

2.1 Carles Guàrdia

Nom: Carles Guàrdia
Data de naixement: 14-3-1949
Formació: Escola Oficial de Periodisme
Feina actual: Reporter del 30 minuts
Algun hobby o afició paral·lela a la feina? Lectura, cinema, pescar...no tinc una afició específica.

- Què és per vostè el periodisme d'investigació?
Bé, per mi és el periodisme que intenta revelar coses que per la seva natura tenen voluntat de secret, de ser ocultes, coses que als seus protagonistes els interessa que es mantinguin ocultes, perquè són delictuoses, perquè són contràries a l'opinió pública majoritària, perquè perjudiquen a interessos econòmics o polítics... I en general s'investiguen fets de caire negatiu, maniobres que són rebutjades legalment o per qüestions ètiques, morals. Llavors, la tasca del periodista seria fer l'esforç de, malgrat que hi ha molts interessos per mantenir allò ocult, desvelar-ho, intentar assabentar-se'n, i probablement el més difícil és ratificar-ho per tenir la seguretat que allò és cert i poder publicar-ho. Aquestes són, diguéssim, les dues parts més difícils: tenir la seguretat i verificació que allò que s'investiga és cert i que t'ho publiquin.

- En què creu que es basa una investigació d'aquest tipus? (punts més importants, metodologia, precaucions, fets a tenir en compte...)
Doncs en tenir unes bones fonts, i la verificació d'aquestes fonts. El més important és: primer, que les fonts et confiïn alguna cosa. Després, normalment aquestes fonts, si t'expliquen una cosa oculta, negativa, etc. segurament perjudicarà alguna persona, grup o interessos. I cal destriar la informació, perquè s'ha de saber fins a quin punt aquesta font que t'està dient això, quins altres interessos pot tenir a perjudicar a la persona de la qual t'està parlant. Una altra gran dificultat és trobar fonts oficials, papers o documents que et ratifiquin les coses. I llavors clar, al tenir proves (encara que algunes vegades no existeixen com a proves físiques, sinó que són coses que se saben i no es poden demostrar) ja hi ha molta feina guanyada. Perquè cal veure si les fonts són mereixedores de confiança, tenir testimonis que t'ho verifiquin... i tot això fins que arribis a poder tenir una seguretat d'allò que estàs explicant. Encara que l'altra cosa difícil és que t'ho publiquin, bé, primer que et deixin fer la investigació, que tinguis mitjans econòmics, el temps, el material,... que si estàs treballant en un mitjà i els hi dius "sí, que tinc un tema molt escabrós, i necessitaria temps per poder investigar-ho", doncs que t'ho donin, que el tema interessi, i finalment que t'ho publiquin. Perquè això passa, que de vegades als mitjans de comunicació hi ha molts interessos creuats que fan que no es vulguin comprometre amb segons quines històries, i aquesta crec que és ara mateix, en el nostre país, una de les dificultats més grans.

- I aquestes fonts personals i "contactes" que són una part tan important en aquest tipus de treball, com es poden aconseguir?
Doncs de vegades és una simple casualitat o de vegades, doncs, és fruit de treballar un temps en uns determinats camps i que després puguis merèixer la confiança d'algú. Tu saps que aquella persona sap alguna cosa, i el què has d'aconseguir és que t'ho reveli o que et doni algun paper, o que t'expliqui alguna cosa. Llavors, és això, que aquella persona arribi a confiar en tu, i això pot ser pura casualitat. Normalment és que la font tingui unes certes garanties amb tu o amb el teu mitjà, perquè de vegades no li interessa tant tu com a persona com el mitjà, que potser per la seva línia editorial, política, el grup empresarial que hi ha darrera doncs, a la font li interessa en el moment de desvelar. Per exemple, si una font diu "vull dir tal cosa que perjudica a tal partit polític", sap que hi ha mitjans que són afins a aquest partit i alguns que en són contraris.

- Segons vostè, hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació? Quins?
Suposo que n'hi ha segons la seva temàtica, uns són més polítics i altres més socials. I en el món de la televisió, doncs, hi ha també tot el camp de les imatges fetes d'amagat, les càmeres ocultes. Que moltes vegades no és que siguin ocultes, sinó que no s'han vist. La gràcia està en què tu puguis ensenyar la imatge, que hi ha determinades coses que se saben i les pots explicar, escriure-les, però la gràcia està en la càmera, les imatges. I d'aquí surt el tema que l'ús de la càmera oculta planteja conflictes ètics.

- I parlant d'aquest tema, fins a quin punt l'ètica periodística o codi deontològic permet (o impedeix) revelar tota la informació obtinguda? (quins són els límits de la investigació i de l'ètica)
La informació que es té, si s'està segur que està contrastada, ja que no hi ha cap problema en publicar-ho. Cal respectar, tot el que s'hagi de respectar, els codis deontològics globals, el no perjudicar menors... Tota la seguretat jo crec que, si convé ocultar noms etc., dintre dels codis generals del periodisme, si t'assabentes d'una cosa i n'estàs segur que és cert, doncs endavant.

- I fins a on pot arribar l'ambició d'un periodista...?
Això depèn molt de cada persona, i de cada mitjà i del criteri de cadascú. El que passa és que cal tenir una cosa molt clara, si tu et poses en denunciar un tema i, diguéssim, resulta que el tema és fals, doncs es gira contra tu. Perquè se suposa que les persones, el volum dels interessos, i el què sigui que no es vol que se sàpiga, et poden fer que se't giri contra tu. I si són persones que estan en l'àmbit de la legalitat, doncs, et poden processar o perjudicar-te d'alguna manera. És que a més al periodisme d'investigació hi ha moltes filtracions polítiques i de grups econòmics. I a més hi ha hagut una guerra de periodisme d'investigació que en realitat són filtracions d'un grup contra un altre, polític, econòmic, empresarial... o el que sigui, són guerres individuals de persones. I jo crec que la professió del periodista requereix d'esbrinar si allò és veritat i que si té un interès i rellevància pública, doncs publicar-ho. Encara que sàpiga que en un determinat moment hi hagi un determinat grup que l'està utilitzant. I has d'escollir si jugues a aquest joc o no, perquè si un cop que saps una cosa tens una seguretat que és certa i interessa, doncs seguir. Perquè en algun moment, quan una font et revela una cosa és també pel seu interès. El que va revelar el tema del "cas Filesa", es veu que el Van Shawn (o com se digui) portava molts anys amagant una cosa que sabia que no era neta, i en un moment determinat, per un conflicte laboral que va tenir, llavors ho va revelar. Potser els seus motius no eren del tot nobles, però un periodista un cop ho sap i allò té una trascendència, perquè ho ha de publicar. Això sempre i quan el mitjà t'ho accepta, perquè amb l'exemple aquest mateix, si el mitjà està a favor dels socialistes, doncs no t'ho publicarà. I en canvi el que està en contra t'ho publicarà i amb grans titulars.

- Creu que el periodisme d'investigació a Catalunya és comparable, pel que fa al desenvolupament, al d'Espanya?
Possiblement no. Per diversos problemes: primer pels condicionants potser polítics d'això que en diuen "l'oasi català", que és una certa xarxa de complicitats i de mantenir un cert silenci sobre les coses que passen aquí. I d'altra banda perquè el periodisme d'investigació és car, i demana temps, i tenir gent que dedica molt de temps a investigar sense que produeixi notícies dia a dia esperant que un dia tregui una cosa que pot ser que surti o que no surti, demana calers. I els grups de comunicació de Catalunya no són tant forts com els de Madrid. I després pel simple fet de què a Madrid es couen molts afers polítics, i aquí quan han sortit coses, diguéssim que les han tocat amb molta sordina, com per exemple el cas "Casinos". És una xarxa d'interès i complicitats que hi ha entre els grups polítics, financers, mitjans de comunicació, institucions... i aquest crec que és el gran mal del periodisme aquí, que estan pendents de si tal administració els concedeix una freqüència de ràdio o de televisió, o uns crèdits... i tots pretenen ser amics de tothom, i hi ha una certa tendència d'amagar les coses.
- Alguna idea pròpia per ampliar l'abast d'aquest afer al nostre país?
Sí, bé, és que el principal problema és el de la independència dels mitjans de comunicació, i dels mateixos periodistes que han tingut una certa actitud de conformisme, de "ja estic bé així". I d'altres vegades hi ha una politització dels propis periodistes, d'apuntar-se a aquesta guerra de grups mediàtics, polítics, econòmics... que fa una certa amalgama, no? I hi ha molta gent que s'hi apunta, perquè és la manera en què es prospera professionalment. I llavors no estan disposats, ni els mateixos directors dels mitjans, i obeeixen a aquestes complicitats, perquè a més no hi ha grups comunicatius forts que puguin prescindir de tot això. "El meu interès és el públic perquè és a qui venc els meus diaris i per tant vull donar-li bon material", això seria una idealització. Bé, el problema és aquest, però així i tot gent competent per fer-ho n'hi ha, però potser l'ambient que hi ha no és aquest exactament, d'investigar i buscar la veritat, sinó més aviat d'immunització a aquests escàndols. Perquè un company meu del 30minuts va fer un reportatge que denunciava molt bé tot un tema dels "subasteros"que van portar als jutjats, i es demostrava amb filmacions com els subasteros aquests es posaven d'acord abans de la subasta i pactaven entre ells els preus i repartien els lots, i això teòricament és un delicte. Aquest company ho va demostrar i no va reaccionar ningú, ni del jutjat ni ningú. I aquesta investigació cap diari la va publicar i va quedar com res. I això era una cosa que tothom sabia que estava passant, però es tractava de demostrar-ho, d'aconseguir una font que ho ratifiqués, que digués "jo sóc subastero i fem això" i filmar-ho amb una càmera oculta. I en aquest cas no és una investigació de buscar el fet, perquè tothom el sap, sinó de trobar aquesta font que estigués disposada a ratificar-ho. Però la cosa va quedar aquí, i això ho va fer fa 7 o 8 anys, i ningú va dir res, i que si fos un escàndol polític o sexual, si que hi hauria hagut molt de bombo, però si els perjudicats són els pobres desgraciats que se subasten la casa o el pis, doncs no passa res.

- Com definiria l'estil dels periodistes investigadors espanyols d'avui en dia respecte als primers, en els inicis d'aquest tipus de periodisme cap als anys '70?
No sabria diferenciar-lo. Els anys '70, què podríem estar parlant del Xavier Vinader i alguna altra gent? Doncs era potser més artesanal, més individual, voluntarista, mentre que ara potser es basa més en les confidècies de determinades persones o grups o filtracions del poder. Francament no ho tinc clar, vaja no sóc conscient que eren estils diferents.

- I veu alguna influència de la transició en el periodisme d'investigació?
Sí, clar, suposo que això va influïr molt en el món periodístic. Probablement va canviar, d'una fase en què el periodisme era molt crític i combatiu fins a un cert acomodament de la gent. Els periodistes que fins a un determinat moment són combatius i crítics després es converteixen en representants d'aquest món d'interessos, publicitats, d'un periodisme institucional. I es puja amb una cama l'escala política, econòmica, de simpaties i complicitats i això s'aprofita perquè amb l'altra es va pujant professionalment. Això és un fenòmen claríssim. Es tornen més passius o vinculats a interessos de caire més polític i econòmic, és que és normal. Però, és clar, quan afecta a mitjans públics, doncs ja és més greu, i són aquest tipus de mitjà els que més han fallat en aquest terreny. Perquè els privats es posen davant dels seus accionistes i davant dels seus lectors, però els mitjans públics s'han de requadrar davant del què és la situació en general.

- En què podem trobar l'estil d'un periodista en un dels seus reportatges, és a dir, quins trets d'un text d'aquesta mena són variables respecte el seu autor i definidors del seu estil?
Bé, jo crec que hi pot haver investigacions més o menys barroeres, més o menys verificades, més o menys escandaloses, més exactes i més inexactes, depèn també molt de la persona, de l'autor, i del mitjà, etc. Pot ser un estil més barroer o un estil més rigorós, i un estil barroer es pot girar en contra del mateix reportatge, perquè si hi ha inexactituds, encara que la substància sigui certa, allò et pot desacreditar en sí mateix si hi ha errors greus.

- Estil barroer, en quin sentit?
Barroerament, exagerant les coses, pretenent una presentació excesiva d'allò, o donant-li una trascendència que no té, o empaquetar coses que no tenen en sí major trascendència conectant-les totes i fent veure que allò és un gran escàndol, i després veus coses que es desinflen. Que potser són simples sospites o coincidències, que no acaben de tenir una credibilitat, i que això després desprestigia el que és el periodisme, també. Per exemple, el cas d'allò del vaixell aquell dels nens esclaus. No sé qui va ser exactament que va donar la notícia i sense verificar massa es comença a córrer la bola i no se sap ben bé d'on ha sortit allò, i se cita un a l'altre, i és clar, "no hi havia centenars de nens en aquest barco?". I després ens enterem que eren 8 o 10. I òbviament, quan dius 100 i després resulta que no hi són, doncs allò és fals. Que si hagués dit que "mira, en aquest vaixell hi havia 8, 9, 10 nens esclaus...", i a més de vegades no és exactament un esclau, és que van a treballar per molt pocs diners. I de vegades et perden les paraules "nen esclau". I de vegades la realitat d'aquests països és més complexa i no pots dir exactament això, perquè aquell nen potser no és tan nen pel context social en què es mou. A l'Àfrica una persona de 16 anys no és un nen, aquí és un nen, allà pot ser pare o mare, no? I potser no és tan esclau perquè va a treballar a un lloc i després no li poden pagar, i acaba treballant per l'aliment. Això no disminueix el fet dramàtic, però clar, si tu vas allà "centenars de nens esclaus" i resulta que són mitja dotzena i muntem un gran escàndol, quan potser hi ha nens o no nens immigrants il·legals que estan treballant a la construcció i arriba final de mes i el propietari no els paga, tampoc. I està passant quotidianament, i ho sabem que hi ha gent sense papers i els contracta un senyor d'aquests que està fent una casa i després "ai, mira, no m'han pagat a mí i no us puc pagar". I això ho he parlat amb molta gent que li ha passat. Vull dir que si t'ho presenten molt, encara que treguin coses que són molt interessants i certes i que mereixerien credibilitat, no els hi fas molt de cas perquè... fa pudor això, no?

- Ha viscut o coneix de alguna situació de risc en alguna investigació periodística?
Jo personalment no. Però de companys sí. Bé alguns estan amenaçats per ETA, per raons que no són exactament per fer periodisme d'investigació. O amb el Xavi Vinader quan investigava les trames de dretes, dels ultres, doncs ha tingut problemes. Jo personalment no n'he viscut cap, però companys de prop que jo sàpiga, el màxim que et pot passar normalment és que portis una càmera i que te la vegin i que et fotin dues òsties. No és tan quotidià viure grans riscos. Bé, hi ha uns companys que fa uns anys que van fer una cosa sobre "el rabal", i van ser amenaçats i apedregats i van haver de sortir per cames, però això són coses que passen.

- Què en pensa de l'ús de "tècniques de desinformació" com la filtració i el rumor en el periodisme d'investigació?
Això, és clar que passa. És que hi ha fonts que estan interessades en això, en filtrar coses per intoxicar i tal. I després és la feina de destriar, contrastar i sabent que depèn què et venen i quí t'ho ven, doncs pot ser sospitós. Crec que hi ha l'experiència, hi ha el mitjà que et frena... Perquè de vegades el periodista s'entusiasma en descobrir, desvelar, treure a la llum una trama, un delicte, una cosa negra o nefasta, i ens passa a tots, i és quan és més fàcil que juguin amb tú. I s'ha d'anar al tanto, però no és res extraordinari. La intoxicació seria que t'expliquessin una cosa falsa, i els gavinets de premsa de totes les institucions, d'empreses, grups, etc. cada dia el que fan és, per dir-ho cruament, intoxicar, t'expliquen coses que moltes vegades són o directament falses o mitges veritats, que aquestes últimes poden ser pitjors que una mentida. El fet és que els gabinets de premsa, i les oficines de premsa, doncs el que fan moltes vegades és o intoxicar o tirar "cortines de fum" dels fets, d'una manera suau o permesa o tolerada o generalment acceptada. Precisament jo crec que gran part de la feina del periodista està aquí, en el destriar. I el que s'ha de fer és agafar tots els comunicats de premsa, rodes de premsa, declaracions... i ordenar-les i tal... bé, jo crec que és un trist paper. Però s'ha de fer, valorar, analitzar, contrastar, per després presentar al públic, fent el màxim possible d'explicació dels fets, destriar el que és palla, del que és fum, del que és mentida, del que és propaganda.. i totes aquestes coses són la intoxicació, el rumor i la calumnia.

- Internet és una gran font d'informació pel periodisme, però, aquesta informació és accessible per a qualsevol persona o pel contrari és restringida?
No, jo crec que l'important és saber trobar, saber buscar i saber trobar. No cal ser periodista per saber-ne, i potser també hi ha periodistes que no saber trobar res a la xarxa. I també l'important a internet és saber destriar, perquè el problema és que hi ha molta palla. El 95-98% és palla, ni veritat ni fals, no hi ha substància. I a part que també hi ha moltes coses falses, perquè hi ha de tot a la xarxa, s'hi pot posar qualsevol cosa.


- Quin és (si el té) el seu model de periodista investigador? Per què?
No tinc un model per periodista investigador específicament, però personalment hi ha una persona que crec que ho fa molt bé i que l'aprecio molt, que és en Xavier Vinader, un dels periodistes que hi ha que admiro per moltes raons. També esmentaria el Martí Gómez, i potser molts altres companys que no són persones conegudes, i jo els admiro potser no com a persones sempre, però puntualment per alguna feina que han fet. I potser n'hi ha molts que no són coneguts de cara al públic, vull dir, que no surten per la tele i això. Però crec que hi ha gent que ho fa molt bé, com companys de la tele... però no noms coneguts.

- L'atac a EE.UU. és un tema d'actualitat i que promou i necessita d'investigació. Com creu que els mitjans informatius participaran en l'aclariment d'aquest conflicte? (agreujaran el problema? Facilitaran informació?)
Jo crec que els mitjans d'aquí ho estem fent relativament bé, no com a la Guerra de Golf, on potser per la inexperiència o perquè era un moment de molta competitivitat entre cadenes i mitjans, i tot això. Es va caure potser una miqueta en la informació espectacle o en el bel·licisme, o alguna manera d'exaltar les imatges aquelles, i tenint poca capacitat de dicerniment, jo crec. Potser per la falta d'experiència de la professió aquí i en aquell moment, per la falta de cobertura de casos d'aquests, mogudes d'aquest nivell. Però crec que ara, més o menys pel que estic veient, fora d'algunes excepcions que han caigut una miqueta en el catastrofisme, l'alarmisme o en el bel·licisme, i potser alguns altres mitjans en l'exaltació del paper del govern espanyol que dóna la força aquesta i recolzament que resulta fins i tot una mica ridícul. Però, a veure, en general s'estan donant prous elements i informació. Moltes vegades la gent és crítica "és que no ho expliquen bé", però jo crec que sí, que si fas un mínim seguiment, que no cal que sigui estar tot el dia penjat de la televisió, llegint diaris, escoltant programes a la ràdio...ho segueixes bé. Perquè jo crec que han donat prous elements perquè la gent pugui formar-se una opinió. Hi ha elements més crítics, dicidents,... s'ha pogut tenir un ventall d'informacions bastant considerable. I que de moment no veiem molts errors com quan la Guerra del Golf.

- Naturalment, la informació que es descobreix no és revel·lada en la seva totalitat al públic. Creu que aquesta retenció d'informació afavoreix al conflicte americà?
Jo crec que en el moment en què estem ara és molt de retenció de la informació per part dels governs de les parts en conflicte. Com passa sempre, que els governs amaguen i tal, i que fins a cert punt és lògic. Però crec que més o menys la informació que pot haver-hi s'està donant, jo no veig cap mitjà que estigui amagant massa coses, fora del tema que s'hauria de debatre sobre les imatges dels cossos de les víctimes de Nova York i del Pentàgon. Jo crec que els mitjans nord-americans aquesta vegada s'ho han agafat "amb paper de fumar", com es diu vulgarment, mentre que en altres casos, com per exemple els atemptats de Nairobi, doncs no ho van fer. O sigui que hi ha morts que mereixen un respecte i morts que no en mereixen. Jo crec que hi ha molta diferència entre l'espectacle de la sang, dels cadàvers i el recrear-s'hi i ensenyar a certa distància amb un cert respecte els efectes de la catàstrofe. Jo crec que es podien recollir algunes imatges de les tasques de rescat i les víctimes sense caure en el sensacionalisme i el morbo, i aquest cop s'ho han agafat amb paper de fumar. Però bé, jo crec que dintre de tot, fins al moment no veig que s'estiguin amagant molt les coses, perquè normalment els governs amaguen tot el què poden. A veure, segur que ens amagaran coses, i que no tindrem accés a segons què, i que filtraran informació i que serà difícil distingir entre propaganda i veritat quan comencin les operacions militars. Però és com va passar a la Guerra del Golf, com va passar a Kósovo, i ja se sap que la primera víctima d'una guerra és la veritat,no?

- Com i en quina mesura creu que aquesta situació repercutirà a favor del terrorisme espanyol?
Jo crec que l'ambient creat i les mesures que es prendran perjudicaran molt a ETA, diguéssim és un efecte colateral que em sembla molt positiu. I que ho tindran pitjor, per mesures tant legals, com policials, com judicials... I que trobaran menys forats i ambigüetats de comprensió, etc.

- I en la part o totalitat del seu treball relacionat amb el periodisme d'investigació, tindria alguna història curiosa o anècdota per explicar?
No, bé... cap específica. Però després de treballar no sé quants anys en aquesta professió, tots tenim batalletes per explicar, però el que més m'ha quedat d'aquesta professió és quan hem fet reportatges del 30minuts és que convius durant molt de temps en una situació i amb unes persones... i en un rodatge d'aquests que treballem durant setmanes, doncs això suposa una convivència, unes persones amb temes i amb assumptes que moltes vegades et trasbalsen molt i a vegades hi ha un enriquiment personal humà i d'altres suposa situacions dramàtiques que et capfiquen, i que et desperten per la nit pensant amb allò. I a mi personalment la cosa que més m'ha trasbalsat és el reportatge que vaig fer sobre dones maltractades i després el tema de la fugida dels kosovars cap a Albània, són unes experiències que recordo com molt emotives i molt dramàtiques. Al 30minuts diem que quan se somatitza un tema, és a dir, quan et despertes a la nit pensant en un determinat assumpte que estàs fent, vol dir que el tema és interessant i que el reportatge probablement és bo.

- He sentit que dins de poc anirà a Tadjikistán, pel tema de l'atac a Estats Units, quina serà la seva tasca en aquest viatge?
Doncs sí. S'ha decidit que jo vagi amb dos companys més a Tadjikistán, on hi ha el govern en exili d'Afganistán, el govern que va ser enderrocat pels talibans. I tractaríem de passar dins Afganistán a la zona que controla l'Aliança del Nord, i es tractaria de fer el 30minuts i algunes cròniques pel telenotícies.

Entrevista realitzada el 20-9-2001


2.2 Darío Giménez

Nombre: Darío Giménez de Cisneros
Fecha de nacimiento: Barcelona, el 16-07-1944
Formación: Licenciado en Ciencias de la Información (sección Periodismo) por la Universidad de Navarra. Doctorado en Ciencias de la Comunicación por la Universidad Autónoma de Barcelona
Trabajo actual: Profesor Asociado de Periodismo de Investigación de la Universidad Autónoma de Barcelona.
Algún hobby o afición paralela a su trabajo? Compagino la tarea de profesor con la de editor y traductor de libros para varias editoriales, en plan free-lance. No tengo más afición que la de participar todo lo posible en la vida que me rodea, desde la familia, amigos, colegas, compañeros de fatigas políticas (política civil, no de partido), alumnos/as, y el prójimo en general.

- ¿Qué es para usted el periodismo de investigación?
Para mí, eso que llaman periodismo de investigación no existe. Cito a G.G.Márquez: "Todo el periodismo debería ser de investigación". Lo que yo enseño es Investigación Periodística, que es una forma de hacer periodismo bien hecho, buscando las noticias por tu cuenta y sin esperar que te las sirvan en bandeja... y, por tanto, manipuladas.

- ¿En qué cree que se basa una investigación de este tipo? (puntos más importantes, metodología, precauciones, hechos a tener en cuenta...)
La investigación periodística se basa en destapar asuntos que alguien (con cierto poder) desearía mantener ocultos para publicarlos en los diversos medios de comunicación. La iniciativa ha de partir, pues, del periodista. El tercer requisito es que tengas acceso (aunque sea truculento y, a veces, incluso ilegal) a esa información oculta y que consigas las pruebas necesarias para que nadie pueda desmentirla.

- ¿Según usted, hay subtipos de periodismo de investigación? Cuales?
Como en mi opinión el periodismo de investigación no existe, difícilmente le podríamos encontrar subtipos. Sí hay lo que el profesor sevillano Ramón Roig llama "pseudoperiodismo" que es el mal periodismo disfrazado de investigación. Por ejemplo, hurgar en las basuras de los famosos, o airear trapos sucios de políticos en campañas electorales y por cuenta de sus opositores, o publicar dossieres filtrados por una fuente cualificada (y, por tanto interesada) para favorecer algún tipo de postura política o mercantil.

- ¿Cree que el periodismo de investigación en Cataluña es comparable, respecto a su desarrollo, al de España?
Cataluña está un poco por delante del resto del país en el nivel de desarrollo de la verdadera investigación periodística, aunque no demasiado. Tres periódicos de Barcelona tienen sendos equipos de investigación periodística. y también nuestras dos cadenas autonómicas ("30 minuts", "60 minuts") hacen a veces trabajos de este tipo, además de la sección catalana de TVE ("Línea 900"). En Madrid, sólo el diario "El Mundo" lo practica con cierta regularidad, aunque suele incurrir con frecuencia en el "pseudoperiodismo" por intereses partidistas o sensacionalistas.

- ¿Y qué es lo que pretende con sus clases sobre el tema?
A mi no me gustan las clases magistrales; son muy aburridas; además, creo que no estoy en condiciones de darlas: no soy lo que se conoce como un profesor "sabio", capaz de soltar el rollo y pedir después que me lo expliquen en un examen. La mayor parte de lo que sé procede de mi propia experiencia, pero desde hace cuatro años estoy profundizando en el estudio de esta asignatura, sobre la que estoy preparando mi tesis doctoral. Para ello -¿por qué no decirlo?- cuento también con la ayuda de los propios alumnos. Por tanto, pretendo que las clases teóricas sean verdaderas sesiones de debate, en la que nos vayamos comunicando recíprocamente nuestros descubrimientos. Tengo, por supuesto, un temario desarrollado, que he ido perfeccionando durante estos años a partir de un programa oficial que tuve que revisar y mejorar. Yo les anticipo los apuntes de una sesión para otra, a fin de que puedan estudiarlos, leer las referencias bibliográficas adecuadas, pensar en su aplicación al trabajo práctico, y lo que hacemos en clase es discutirlo. En este proceso de discusión y debate yo aprovecho para evaluar desde el punto de vista teórico. Es lo que se llama "seguimiento personalizado de la actitud del alumno en clase": valoro tanto las sugerencias que demuestren que se han estudiado los apuntes y leído los libros como las preguntas que se hagan de manera inteligente y clara para afinar los conocimientos. Y si superan este tipo de evaluación se libran del examen teórico, al que tienen derecho legal, pero a mí no me gusta practicarlo, porque no creo que sea válido. Las clases prácticas de esta asignatura se centran en la elaboración de un trabajo en equipo durante toda la duración del curso. El resultado ha de ser un reportage de investigación listo para publicar en un medio existente. En las primeras clases, los alumnos forman equipos de varias personas que se comprometen a trabajar conjunta y solidariamente durante el curso en el seguimiento de un tema periodístico que ellos mismos eligen y, más específicamente, del caso que se disponen a investigar.

- ¿Como definiría el estilo de los periodistas investigadores españoles de hoy en día respecto a los primeros, en los inicios de este tipo de periodismo sobre los años '70?
El estilo de los periodistas investigadores españoles actuales ha evolucionado junto con todo el periodismo desde las épocas de la transición política que siguió a la dictadura. Ha madurado y ha importado del extranjero (sobretodo de USA) técnicas y métodos más eficaces, sobre todo en cuanto a la redacción.

- ¿En qué podemos encontrar el estilo de un periodista en uno de sus reportages, es decir, qué caracteres de un texto de este tipo son variables respecto a su autor y son definidores de su estilo?
El estilo de cada periodista es, en parte, fruto de su ajuste al Libro de Estilo del medio en que trabaja. A parte, impone también su imprenta personal, que se adivina resiguiendo su trabajo en sucesivas ediciones y analizando el contenido de sus reportajes. Así se estudian también las diferencias entre distintos autores.

- ¿Ha vivido o conoce alguna situación de riesgo en alguna investigación periodística?
He vivido una situación de riesgo extremada. Cuando era director de la revista "Interviu" publicamos un trabajo de investigación poniendo al descubierto elementos clave de la extrema derecha en Euskadi. A la semana siguiente, como si hubiesen estado esperando nuestra información, los etarras mataron a dos de ellos. Y, claro, se nos echó encima la policía, los jueces, los militares, la ultraderecha, el gobierno, etcétera. Hasta el punto de que yo tuve que dimitir para que se calmasen los ánimos, y el autor del trabajo, Xavier Vinader, tuvo que exiliarse a Londres y París para que no le metieran en la cárcel.
- ¿Qué piensa sobre el uso de "técnicas de desinformación" como la filtración y el rumor en el periodismo de investigación?
- Las técnicas de desinformación son precisamente de lo que huye siempre la investigación periodística. No deberían tener cabida en ningún medio como información, pero mucho menos disfrazadas de periodismo de investigación.

- No cabe duda que internet es una gran fuente de información para el periodismo, pero, ¿esta información es accesible para cualquier persona o por el contrario es restringida?
Estamos trabajando mucho ahora en aprender el uso de Internet como fuente de información de acceso inmediato y múltiple. Esta última característica lo aleja un poco de nuestro objetivo, pues, si todo el mundo tiene acceso a una información, ya no es algo oculto. Pero en torno a internet hay millones de atajos, vericuetos, trucos y especialidades que resultan útiles sobre todo, para trabajar en la primera fase de toda investigación, que es la recopilación documental. Lo que antes requería muchos desplazamientos y consultas sobre papel, ahora se hace en un plis-plas si tienes acceso a la red y sabes moverte por ella.

- ¿Hasta qué punto la ética periodística o código deontológico permite (o impide) revelar toda la información obtenida? (cuáles son los límites de la investigación y de la ética)
Para mí, el único límite ético es el respeto por las personas. Paso de códigos deontológicos y de normas y creo que un periodista debe publicar todo aquello que realmente sea de interés público aunque dañe a otros: el interés general siempre ha de estar por encima de los intereses particulares. Pero eso, claro, no autoriza al periodista a insultar ni a mentir: decir la verdad desnuda, sólo hechos, puede herir, pero el herido se merece el daño si su actuación daña mayormente a los demás.

- Las fuentes personales y los "contactos" son una parte muy importante en este tipo de trabajo, ¿pero como conseguirlos?
Las fuentes personales, contactos, confidentes, chivatos, soplones, gargantas profundas, etcétera. sólo se consiguen con años de trabajar, preferentemente en una especialidad, y de alimentarlos y mantenerlos. A veces, basta con felicitarles los cumpleaños o mandarles un obsequio de vez en cuando; otras hay que enviar un jamón por Navidad o invitarlos al Caribe. Todo está en función del valor que tenga lo que nos dan. La moneda más corriente en este tipo de transacción es la propia información: un periodista bien informado puede intercambiar información con una fuente bien informada también: ahí sí que información es poder.

- ¿Cuál es (si lo tiene) su modelo de periodista investigador? ¿Por qué?
No tengo un modelo de periodista investigador. Me gusta mucho el trabajo que hace Pepe Rodríguez (actualmente sólo en forma de libros), pero también tiene sus defectos, como todos. En este oficio, de todos modos, se funciona mejor sin modelos, porque cada persona es ella y su circunstancia (experiencia, años, especialización, oportunidades, forma de ser, etcétera).

- El conflicto de EE.UU. es un tema de actualidad y que promueve y necessita investigación. ¿Como cree que los medios informativos participaran en el aclaramiento de este caso? (empeorarán el problema? Facilitaran información?)
De momento, los medios informativos, sobre todo los norteamericanos, sólo están haciendo lo contrario de lo que deberían. Sólo son "la voz de su amo", se creen todo lo que dice su gobierno y aplauden todas sus reacciones "patrióticas" sin entrar a hacer averiguaciones sobre el verdadero origen de la situación actual. Pero hay algunas organizaciones que están trabajando en una información contraria a la generalista y éstos sí que pueden llegar a descubrir pasteles muy gordos. Por ejemplo, (y es sólo una hipótesis), ¿no podrían haber organizado los atentados el servicio secreto judío para justificar la ofensiva antipalestina tan masiva que está desarrollando ahora? Eso podría ser investigado, pero ¿quién pone los medios? Esta es otra cuestión.

- Naturalmente, la información que se descubre no es revelada en su totalidad al público. ¿Cree que esta retención de información favorece al conflicto americano?
La retención de información es algo que a mí, como periodista, no me ha gustado nunca. Si la información es útil y necesaria para el público, hay que dársela. Lo otro es tratar al público como subnormal o bebé.

- ¿Como y en qué medida cree que esta situación repercutirá en favor del terrorismo español?
El terrorismo español está muy lejos del alcance que han tomado las cosas en el mundo globalizado. Es muy casero y funciona boca a boca, por eso funciona. Seguramente sufrirá repercusiones porque la consecuencia más importante de lo del 11 de septiembre es el hiper-esfuerzo de todo lo que significa seguridad, desde la estatal hasta la privada. Y eso les pondrá las cosas más difíciles; por otra parte, estos días ya se está hablando de internacionalizar la lucha contra el terrorismo, y países europeos que nunca habían hecho nada contra ETA ahora están dispuestos (u obligados) a hacerlo.

- Para acabar, en la parte o totalidad de su trabajo relacionado con el periodismo de investigación, ¿tendría alguna historia curiosa o anégdota para explicar?
Tengo muchas historias y anécdotas, pero en este momento no se me ocurre la más oportuna. Quizá otro día con más tiempo...
Entrevista realitzada el 19-9-2001


2.3 Pepe Rodríguez

Nom: Pepe Rodríguez
Data de naixement: 25·08·1953
Formació: Llicenciat en Ciències de la Informació, branca Publicitat. Estic acabant el doctorat en Psicologia
Feina actual: Sóc professor en diferents seminaris, bàsicament per metges, psicòlegs i psiquiatres, i sobre temes que no tenen res a veure amb el periodisme, assessoro advocats, dirigeixo un gavinet assistencial, dono algun seminari de periodisme d'investigació (cada any en faig un o dos) i sóc professor d'un màster en comunicació. Però la feina que més m'agrada i em sento millor fent-la és escriure llibres.
Algun hobby o afició paral·lela a la feina? Sí, però moltes vegades la feina no me les deixa practicar. M'agrada la muntanya, llegir molt al marge de la feina, la música m'encanta, i, quant tinc temps i ganes, m'agrada fer esport, bàsicament gimnàs, encara que ja fa tres anys que no hi vaig.

- Què és per vostè el periodisme d'investigació?
Periodisme. Simplement és periodisme ben fet. No concebo que hi hagi un periodisme que no tingui alguna cosa d'investigació. Per tant, per mi seria sinònim d'un periodisme ben fet, d'un periodisme d'investigació.

- En què creu que es basa una investigació d'aquest tipus? (punts més importants, metodologia, precaucions, fets a tenir en compte...)
La investigació és un conjunt, no hi ha res més important que una altra cosa. Per investigar cal estratègia, cal mètode i cal un objectiu. Però l'objectiu es pot anar canviant al llarg d'una investigació. El que passa que mai pots arribar a tenir un objectiu, ni mai pots arribar a tenir una estratègia si no tens el mètode per poder arribar a investigar, a seguir pistes, a anar-les provant. Bàsicament la investigació és una feina molt repetitiva, però que et permet anar assegurant cada pas que dones. I el fonamental en una investigació, més que les respostes, són les preguntes. Si no saps què et preguntes, difícilment arribaràs a bon port.

- Segons vostè, hi ha sub-tipus de periodisme d'investigació? Quins?
A veure, jo no sé si hi ha sub-tipus. Hi ha diferents camps d'investigació que requereixen, no tant metodologies diferents, perquè investigar és pràcticament el mateix mètode per a qualsevol tipus d'investigació, sinó caràcters diferents. Perquè no és el mateix un periodista a qui li interessi investigar el camp polític, que un camp més històric o un camp més de política local, o en el meu cas que investigo més aviat grups tancats, com poden ser sectes o grups relacionats amb el terrorisme; és a dir, requereix interessos diferents i per tant, personalitats una mica diferents, perquè ens agrada treballar d'una manera diferent. Encara que el mètode d'investigació ha de ser el mateix, si no no arribarem a aconseguir el que volem.

- Creu que el periodisme d'investigació a Catalunya és comparable, pel que fa al desenvolupament, al d'Espanya?
A Catalunya hi ha bons periodistes, sens dubte. Però no es pot fer bon periodisme d'investigació perquè la pressió de la màfia política sobre els mitjans de comunicació és molt més forta a Catalunya, i per tant impedeixen publicar bons temes, que n'hi ha moltíssims, perquè Catalunya, Mallorca i Galícia són les tres regions amb més corrupció política que hi ha a Espanya i, probablement, a tota Europa. Però en aquestes tres autonomies la pressió dels partits polítics és molt forta i els editors o els directors estan molt vinculats a la política, no volen problemes i per tant surt poquíssima cosa.

- Alguna idea pròpia per ampliar l'abast d'aquest afer al nostre país?
L'única idea pròpia és que deixem, o deixin, perquè jo ja m'he sortit molt dels mitjans de comunicació (que m'avorreixen i que em semblen molt dolents), de fer investigació per a publicar en un diari o en una revista per a fer-la en llibres. És l'única forma que hi ha avui en dia per fer una bona investigació, amb un llibre. La dificultat és que no tothom pot publicar un llibre, no perquè no sàpiga escriure sinó perquè l'editor no li publicaria, però és l'únic camí interessant que hi ha per a la investigació.

- I per què és millor la publicació en forma de llibre?
Doncs, per tot. Perquè es pot fer més ampli, es pot fer amb més llibertat, i perquè el treball final és més agraït.

- Com definiria l'estil dels periodistes investigadors espanyols d'avui en dia respecte als primers, en els inicis d'aquest tipus de periodisme cap als anys '70?
A mi em sembla que els dels anys '70 tenien menys tècnica però investigaven molt millor perquè tenien entusiasme, volien canviar les coses i s'arriscaven. Avui en dia la professió és molt burocràtica, al marge que també és discutible si se sap investigar, perquè no hi ha tampoc grans tècnics. Sí que hi ha gent que fa investigacions, més o menys va improvisant i fa coses millors o pitjors, es confon massa vegades el que és una investigació pròpia amb el que és un treball filtrat, una investigació que ha fet un altre, un investigador privat o un policia o qualsevol departament de l'administració, i això se li filtra al periodista. Això no seria investigació, pròpiament dita, seria un bon treball, perquè has arribat a tenir una bona font, però no seria investigació. I molts dels treballs que es donen com a investigació, són producte d'una filtració únicament. I a mi m'agradava més, amb tots els errors que es van fer (que en van ser molts), el periodisme dels '70 i fins a mitjans dels '80 que no pas el que es fa ara.

- I en relació amb la pregunta anterior, què en pensa de l'ús de "tècniques de desinformació" com la filtració i el rumor en el periodisme d'investigació?
Que en un ministeri et posin a sobre la taula un "dossier" és una pràctica habitual i bona, perquè et permet aconseguir informació que d'una altra manera no es podria aconseguir. Però és una tàctica de molt risc si el periodista és "pardillo", ingenu o no té cap escrúpol, perquè al darrera d'una filtració sempre hi ha un interès. Per tant, quan publiques alguna cosa que t'han filtrat estàs jugant a un joc que tu no controles, ho fa una altra persona, perquè no hi ha cap informació que sigui gratuïta. Si ho saps utilitzar, ho comproves bé i no et deixes manipular per la filtració, doncs és bona. I si et deixes instrumentalitzar hauràs de pagar un preu, o amb la teva consciència o amb problemes que pots tenir després.

- En què podem trobar l'estil d'un periodista en un dels seus reportatges, és a dir, quins trets d'un text d'aquesta mena són variables respecte al seu autor i definidors del seu estil?
No crec que n'hi hagi d'haver. L'únic que sí és lògic trobar és periodistes que s'especialitzen en un camp o en un altre. Seria estrany trobar-me a mi, per exemple, en una investigació política. No perquè no en sàpiga fer sinó perquè no m'interessa per res absolutament, per tant en el meu tarannà no està posar-me en una investigació política. Hi ha hagut coses de les quals he tingut bona informació i l'he passat a companys, em repugna bastant el món polític. Però hi ha gent que no te l'imagines en un altre camp que no sigui aquest, per tant, hi ha tipus de treballs que qui els signa no podria ser un altre, gairebé. Però per la resta no em sembla que hi pugui haver cap segell personal, perquè una investigació han de ser dades objectives, les escriuràs d'una forma o d'una altra, i aquesta forma té més a veure amb l'estil del mitjà on tu la publiques que amb el tarannà del periodista. Jo diria que el camp d'investigació identifica un o un altre, però la forma en què està contruïda no hauria d'identificar ningú, perquè si no estem dient que l'investigador posa massa coses seves i en una investigació no hi ha d'haver estil, hi ha d'haver dades. El que passa també, és que per desgràcia hi ha moltes pseudo-investigacions en les quals hi ha més opinió que dades objectives, i això és un error i és un periodisme mal fet.

- Ha viscut o coneix alguna situació de risc en alguna investigació periodística? (experiencia de la investigació de les sectes?)
Sí, de risc bastantes. Però diguem que no em preocupa. Tothom que faci investigació, si la fa ben feta, ha de tenir problemes amb algú, perquè és obvi que la investigació, per definició, és fer aflorar coses que algú vol amagar i que aquest algú tindrà problemes si això surt a la llum. Per tant és obvi que hi hagi amenaces. I si un no té amenaces quan fa investigació és que no fa investigació, o és que s'ha equivocat d'objectiu, perquè és impossible fer investigació i no rebre amenaces. Una altra cosa és com siguin aquestes amenaces i com les puguis afrontar, però és una cosa que s'ha de valorar molt abans de començar a fer un treball. Per mi és normal, entra en el sou de tot periodista investigador.

- Internet és una gran font d'informació pel periodisme, però, aquesta informació és accessible per a qualsevol persona o pel contrari és restringida?
Home, la bona informació sempre és restringida, a internet i a qualsevol altre lloc. El que passa és que internet, certament és un punt d'informació enorme, però molta de la informació no és certa. Així doncs, internet per a un periodista, només li serveix si està molt format i sap distingir entre el que és cert i el que no és cert. Per algú que ven informació únicament, sense mirar gaire les coses, com el periodista de roda de premsa, que pregunta, "aquest em diu i jo dic el que diu aquest", internet li serveix perquè hi ha multitud de pàgines que són la imatge que un vol transmetre de si mateix. Per això les pàgines web de qualsevol polític, institució o empresa, tenen un munt d'informació, una altra cosa és si tu com a periodista hauries de donar-la als teus clients, si cal que la contrastis o no. I el que és complicat a internet és arribar a contrastar aquesta informació, perquè tens només opinions de gent que no et donen l'altra cara, és obvi que ningú es posa ensenyant el cul a internet, tothom ensenya una cara maquillada i molt maca. I després hi ha moltes pàgines que són crítiques que ataquen els uns i els altres i denuncien coses, però la qüestió és "allò és cert?", i moltes vegades no ho és.

- Fins a quin punt l'ètica periodística o codi deontològic permet (o impedeix) revelar tota la informació obtinguda? (quins són els límits de la investigació i de l'ètica)
A veure, els límits els ha de posar el mateix periodista. Altres límits ja li posarà el seu mitjà. Per això et deia abans que hi ha moltes coses a Catalunya que no es poden publicar, de molts polítics, de molts empresaris... bàsicament, a Catalunya es pot publicar poquíssim, per tant hi ha uns límits. Ningú és tan ximple com per anar a proposar certs temes a "el Periódico", a "la Vanguàrdia", a "el País", perquè sap que no els publicarà. I quant al propi periodista, imaginem una utopia en què es pogués publicar qualsevol cosa, que sigui certa òbviament, no qualsevol cosa inventada, el límit se l'ha de posar el periodista. Jo sempre m'he posat els meus límits, però no perquè hi hagi coses que no es puguin publicar, sinó perquè hi ha coses que jo no vull publicar, perquè crec que no són interessants, perquè crec que no importen a la gent o perquè me les guardo pel jutge. Jo quan faig un treball sempre em reservo al voltant d'un 10, un 15, un 20% d'informació bona però que no és substancial, per si m'arriba una demanda o una querella. Perquè amb aquesta informació, és amb el que agafaré per sorpresa a l'altra part, i no solament li faré perdre aquella demanda (perquè tot el que publico ho puc provar), sinó que els elements que em guardo en cartera em permetran investigar-lo millor a través del jutge, em permetran arribar a documents que sé que existeixen i no hi podria arribar, i amb la meva defensa li faré demanar al jutge. Això és una estratègia que jo utilitzo i que segurament no utilitza ningú més, però la investigació és molt personal, cadascú s'ha de formar i s'ha d'inventar, si vols, les seves estratègies per investigar i per defensar-se després del que pugui passar.

- Les fonts personals i els "contactes" són una part molt important en aquest tipus de treball, però com aconseguir-los?
Això és la gran pregunta... treballant. O sigui, una bona agenda. I no es tracta de tenir molts telèfons sinó que quan truques s'hi posa algú, perquè una bona agenda es pot aconseguir molt fàcilment, una altra cosa és que quan truques a algú s'hi posi i et conti coses, o et ratifiqui coses o t'ajudi a analitzar coses, això és el valor fonamental que ha de tenir un periodista d'investigació. I això s'aconsegueix amb anys de feina, i tenint credibilitat. El periodista que no és creïble, les fonts les pot enganyar un cop, dos ja no. I quan un llegeix "ah, mira, aquest és el que ha escrit això", quan truquis et donarà llargues. En canvi, si et guanyes una reputació treballant, doncs les fonts et respondran. I si tu defenses les teves fonts, també elles et respondran sempre que les truquis. Una altra cosa afegida, és "què és credibilitat i per a quí", mai ningú pot tenir totes les fonts del món. Un serà creïble per un tipus de fonts, però no per a un altre que són les que estan al camp contrari del que tu estàs criticant. Però quan no tens fonts creïbles en un camp, has de buscar una font intermitja que s'entengui amb aquells, per tant utilitzes una font teva com a recollidora d'informació teva d'allí on tu no pots arribar. Jo, on no tinc credibilitat és a la cúpula de l'Església, perquè amb llibres com "La vida sexual del clero" o "Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica", que els deixa amb el cul a l'aire, i que ningú m'ha demandat òbviament, però és clar, com el que jo dic és cert i no ho poden refutar, l'única possibilitat és que jo no tingui credibilitat per a ells. És a dir, confonen el rigor amb l'enemic, jo puc ser oponent, puc ser crític, però sóc molt rigorós amb el que faig. Aquest és el problema, si jo m'inventés coses, no tindrien cap problema, però com els meus treballs són sòlids, el que han de fer és fer com si no existís, em tanquen portes. Però per obrir aquestes portes tinc moltes altres claus, que de fet no les tinc jo, sinó gent que està dins de la cúpula de l'Església, que em coneix i que sap que treballo amb rigor i que sap que els seus col·legues són uns pocavergonyes, per tant puc arribar-hi a través d'una persona interposada allì on jo no hi puc arribar perquè no m'hi deixen arribar.
I això és molt normal en aquest tipus de periodisme. Tots els que se senten agredits per la teva investigació, doncs et fan culpable a tu, dient que s'escandalitza quan l'únic que es fa és dir què està passant. També cal tenir en compte que és més difícil si es fa periodisme d'investigació a nivell provincial, perquè són societats molt més tancades, on hi ha menys marge de maniobra, perquè a qui has investigat i has deixat a parir, te'l trobes cada matí al mateix cafè prenent un croissant, perquè tothom va al mateix lloc. A Alacant, a Múrcia, per tant, és més difícil de fer una investigació que a Barcelona o a Madrid, en aquest aspecte de les fonts.

- Quin és (si el té) el seu model de periodista investigador? Per què?
No tinc models per res absolutament. Jo em considero radicalment auto-didacta amb tot, per tant no he tingut ni he acceptat mai cap model més que el seny i el camí que jo he dissenyat per arribar allà on jo volia arribar. Hi ha molts periodistes que fan una bona feina, tenen el seu estil, la seva forma de treballar, tenen els seus interessos (no hi ha periodista investigador que no tingui interessos, no hi ha neutralitat, no n'hi pot haver) per això uns investiguen unes coses i altres unes altres, però cap és un model per a mi. Hi ha gent admirable, i gent que no ho és gens, però a cap el voldria imitar. Jo tinc el meu camí, i cadascú ha de tenir el seu camí.

- Què és el més dur d'aquesta feina? Creu que el que rep per ella (remuneració, satisfacció pròpia, fama...) compensa l'esforç dut a terme?
Si treballes bé, és una feina que requereix molt esforç, i això no està pagat mai amb diners. Per molt que et paguessin... jo crec que no està pagat. Per tant, la satisfacció l'has de tenir fent allò, o sigui, no et diria jo vocació sinó que vols fer aquella feina, i de la forma que l'estàs fent. I dedicar-hi el temps que cal dedicar-li perquè ho vols fer. Jo sempre he cobrat molt bé, no tinc cap problema amb els diners, em sembla que m'han pagat sempre el just, però si no m'haguessin pagat el just hagués fet exactament el mateix, perquè per a mi és prioritari treballar com treballo, em paguin bé o no.

- El seu llibre "Periodismo de investigación: técnicas y estrategias" és fonamental en la majoria de cursos de periodisme d'investigació. Era aquesta la seva pretensió al escriure'l?
Mira, a l'escriure'l no tenia cap pretensió sinó una sola necessitat. Vaig haver de donar classes de periodisme d'investigació i em vaig trobar amb dues coses: que no hi havia res que expliqués com investigar, i em sembla que tampoc hi ha gran cosa en aquest moment que ho expliqui, i que jo havia d'explicar una cosa que feia diàriament, era una rutina i em vaig plantejar com explicar una cosa que per a mi és molt senzilla, com escriure la meva praxi de manera que un altre pugui entendre i des de la meva praxi pugui fer la seva. Per tant, vaig escriure aquest llibre per aclarir les meves idees alhora d'explicar-li a un altre. Però no pretenia res més que donar un curs, és a dir, que vaig fer aquest llibre pels meus alumnes. Després s'ha convertit en un llibre que és important, i que tant a universitats espanyoles com llatino-americanes és un llibre fonamental, i això no sé si diu que el meu llibre és molt bo o que els altres són molt mediocres, perquè no hi ha gran cosa.

- Per acabar, en el seu treball com a periodista investigador, tindria alguna història curiosa o anècdota per explicar?
Moltes, però la veritat és que és per seure al costat de la llar de foc i passar un parell d'anys. Cada treball et porta mil anècdotes, mil problemes que cal resoldre, improvitzant, amb imaginació, però tots, no sabria dir-ne un abans que un altre, tots han portat coses que val la pena recordar. Cada treball et porta moltes satisfaccions, moltes insatisfaccions, molts problemes, moltes crítques, molts amics, molts enemics, és una via que et permet obrir-te a molts dels aspectes de la vida, de la realitat.

Entrevista realitzada el 19-12-2001

3.- CODIS ÈTICS I DEONTOLÒGICS

3.1 Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya

1. Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.
2. Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats publiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos.
3. Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions -i les opinions que se'n derivin- que s'hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa, amb independència d'allò que les lleis disposin al respecte.
4. Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges sense recórrer a procediments il·lícits.
5. Respectar l'off the record quan aquest hagi estat expressament invocat, d'acord amb la pràctica usual d'aquesta norma en una societat lliure.
6. Reconèixer a les persones individuals i/o jurídiques el seu dret o no proporcionar informació ni respondre preguntes, sense perjudici del deure dels periodistes a atendre el dret dels ciutadans la informació. Pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaldre sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades.
7. No acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers per promoure, orientar, influir o haver publicat informacions o opinions. En tot cas, no s'ha de simultanejar l'exercici de l'activitat periodista amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades.
8. No utilitzar mai en profit propi informacions privilegiades obtingudes de forma confidencial com a periodistes en exercici de la seva funció informativa.
9. Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin.
10. Observar escrupolosament el principi de pressumpció d'inocència en les informacions i opinions relatives a causes o procediments penals en curs.
11. Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d'homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d'especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals. També s'evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d'acusats o convictes en procediments penals.
12. Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences a extracció social i cultural així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat.

3.2 Dictamen acordat pel "Consejo de Ética de los Medios de Comunicación" (amb el vot dels senyors José Luis Cea Egaña, Arturo Fontaine Aldunate, María José Lecaros Menéndez, Luis Ortiz Quiroga i Gonzalo Vial Correa, actuant com a secretari el Fiscal Miguel González Pino. Redacció del president, senyor Arturo Fontaine Aldunate)

1.- La investigación periodística debe estar animada del espíritu de respeto y defensa de la verdad así como del propósito de ilustrar honestamente al público acerca de las materias investigadas, ateniéndose rigurosamente a las fuentes y datos consultados, evitando sesgos individuales o de partido y rechazando conclusiones preconcebidas. La investigación periodística deberá extenderse al mayor número posible de fuentes, y a todas las accesibles que conduzcan al mejor conocimiento de los hechos. En todo caso se dará oportunidad a los afectados negativamente por la investigación, para que proporcionen su versión de los hechos. La investigación periodística no deberá buscar sólo la verdad, sino la relevancia, es decir, el interés social de conocer esa verdad.
2.- El periodista no debe emplear recursos inmorales ni menos delictuales para la obtención de las informaciones (soborno, engaño, etc.).
3.- La investigación encubierta, esto es la presentación del periodista bajo identidad falsa u ocultando el medio que representa, sólo puede justificarse por excepción, en el caso en que se trate de importantes informaciones de interés público que no podrían conseguirse de otra forma.
4.- En caso de accidentes o catástrofes, el periodista tendrá presente que el rescate de las víctimas y el cuidado de su salud física y moral prevalecen siempre sobre el derecho a la información.
5.- El periodista deberá resguardar y proteger celosamente la identidad de la persona que ha condicionado el suministro de la información al hecho de no aparecer como fuente de ella, y quedar a cubierto de toda molestia o peligro. No rige la reserva si existe la obligación legal de denunciar un delito.
6.- En principio, el periodista investigador deberá respetar el secreto de proyectos o acontecimientos calificados de tales por los entrevistados en la investigación. El silencio es inviolable en todos los casos en que mantenerlo no permita o facilite la omisión o el encubrimiento de un delito. En los demás casos, el investigador deberá ponderar con la debida prudencia la materia y determinar si la necesidad de información de la opinión pública tiene más peso que los motivos que se invocan para mantener el secreto, salvo que se haya comprometido a guardarlo.
7.- El periodista investigador deberá hacer suyo el respeto y la consideración a que tienen derecho la muerte y el dolor ajenos, cuando sea necesario describir o exhibir cadáveres o heridos. Así también, al reproducir la imagen o recoger declaraciones de las víctimas de accidentes o delitos, de los delincuentes que están cumpliendo o han cumplido condena, y de los familiares de cualesquiera de ellos, de los homosexuales, de los drogadictos, de personas que ejercen actividades o profesiones desdorosas, es preciso respetar el honor de esas personas y evitar la burla y exhibición morbosa de sus sentimientos y recuerdos. Los terceros involuerados en algún delito sin tener responsabilidad en él como son los parientes de los hechores sólo podrán ser identificados en la información por su nombre o imagen, si expresamente consintieran en ello, y en todo caso sin traspasar los límites de su privacidad.
8.- La investigación periodística deberá abordar con seriedad y respeto escrupuloso las convicciones morales o religiosas, seriedad y respeto que deben extenderse a la forma y al fondo de las informaciones.
9.- Si, a raíz de la investigación periodística, es necesario aludir a niños o adolescentes que aparecen implicados en delitos, ya sea como víctimas o como autores, cómplices o encubridores, o en casos de alcoholismo, drogadicción o atentados a las buenas costumbres, el periodista tomar todas las medidas posibles a fin de impedir la posible identificación de tales personas, en resguardo del futuro de las mismas.
10.- La investigación periodística respetará el honor y la honra de las personas y de sus familias. Todo ser humano tiene derecho al honor, es decir a la consideración que merece por su dignidad de persona, cualquiera que sea su conducta. La honra es el crédito o respeto que merece una persona de parte de sus semejantes y que se exterioriza en la buena fama. El periodista investigador no ofenderá la honra de las personas ni directamente ni a través de calificativos, atribuciones o insinuaciones que lleven al menosprecio o descrédito de aquellas. Si las exigencias de la información obligan a describir conductas. ¡lícitas o reprobables, la versión de estas últimas habrá de ser veraz y completa pero ahorrará calificativos impertinentes y prescindirá por completo de afirmaciones o imputaciones no comprobadas en el mismo texto. Las ofensas a la honra de las personas no pueden escudarse en el secreto profesional.
11.- La investigación periodística respetará la vida privada de las personas. Entendemos que la vida privada se refiere al espacio y los objetos así como las conductas que cada persona necesita y desea mantener alejados de ojos y oídos extraños. Se trata del núcleo de la vida personal, del recinto de expansión y verdadera libertad del sujeto, que éste no acepta compartir con nadie o que comparte con sus íntimos. Constituyen aspectos de la vida privada el hogar doméstico, otros espacios reservados, el vehículo personal, las reuniones, conversaciones y comunicaciones privadas, los archivos de correspondencia y documentos, las funciones íntimas del individuo, las conductas que éste desarrolla naturalmente en reserva, su vida afectiva y sexual, los defectos físicos o morales que mantiene en reserva, y otros aspectos privados de naturaleza semejante. La intrusión forzada o clandestina en dichas áreas, y/o su difusión periodística, violan el derecho a la intimidad o vida privada de las personas, sea que se irrumpa físicamente en tales recintos; o que se empleen medios técnicos para observar, escuchar, fotografiar, grabar o captar de cualquier manera palabras o imágenes que están protegidas por el derecho a la vida privada; o que se usen al efecto testimonios de terceros. El periodista podrá, desde luego, publicar aspectos de la vida privada de la persona o de su familia con el consentimiento expreso de los aludidos. Podrá también el periodista investigador publicar aspectos de la vida privada, sin consentimiento del afectado, cuando sean constitutivos de delito y se relacionen con la autoría, complicidad o encubrimiento del mismo. Finalmente, es admisible desde el punto de vista ético que el periodista investigador publique aspectos de la vida privada de un individuo, en la medida en que el conocimiento público de esas materias pueda modificar el juicio que la ciudadanía requiere tener acerca de personas que ejercen autoridad política, administrativa o judicial o que ostentan responsabilidades en la formación de la juventud o en los medios de comunicación social. También serán publicables, según los casos, hechos de la vida privada cuando los afectados pertenezcan al mundo del cine, o del espectáculo, u otros similares, y consientan por ello, expresa o tácitamente en convertir su vida privada en pública. En todo caso, las alusiones a la vida privada no autorizan para atacar la honra de las personas y deben excluir calificativos que conlleven menosprecio o descrédito, así como inculpaciones no demostradas claramente en el texto. También aquí el secreto profesional no ampara ni las violaciones a la vida privada ni los atropellos a la honra que puedan seguir a aquéllas. En cualquier caso, la publicación de hechos privados de la vida de las personas debe considerarse como excepcional, y aceptable sólo por motivos graves y de estricta calificación.
12.- Si, para ilustrar los reportajes periodísticos de investigación, fuere necesario emplear fotografías simbólicas o efectuar dramatizaciones que reproduzcan simbólicamente ciertos hechos reales, será de rigor enunciar al pie de la fotografía o de la imagen televisiva esta circunstancia. Si el medio usado fuese la televisión, deberá cuidarse de que la imagen no se utilice para probar o sugerir hechos que la investigación periodística no haya comprobado previamente.
13.- En general, la investigación periodística debe estar enmarcada en la ley y no afectar al orden público, a las buenas costumbres y a la seguridad nacional, pero el periodista investigador deberá esforzarse por evitar que esos grandes valores se invoquen de manera improcedente por los interesados en cobijarse en ellos para eludir las consecuencias de la verdad de una investigación de la que puede resultar un bien para la sociedad.

 

 

 

Homepage Índice temas Links Autor Emaaps Libros Aviso Legal / Privacidad Si no puede acceder al e-mail del autor, permita "contenido activo" o "bloqueado" en su navegador. Es una maniobra segura para usted (la dirección de e-mail está en un script de java para evitar el spam).    

© Pepe Rodríguez. Todos los derechos reservados. Los textos e ilustraciones de este web están protegidos por copyrigth y su reproducción y distribución están prohibidos por la legislación vigente, salvo autorización por escrito de su autor.